És significatiu que quan un biòleg diu que crearà un clon, l’església s’escandalitza, els comitès ètics intervenen i els governs legislen. En canvi, quan un economista del FMI deixa cinc milions tailandesos al pacte de la fam, tothom exclama “Quina mesura més encertada”.

La raó sembla senzilla, els economistes són els portadors d’una nova veritat que ens ensenyarà el camí del paradís. Perquè no és una veritat revelada, sinó descoberta després de profunds estudis. Gràcies a ells, ara sabem que les persones no existeixen! Al·leluia! Són factors (de producció i/o consum). I si no són problemes. Aquests factors (persones) han d’ajustar els seus preus de venda (salaris) al lliure mercat (patronal), que en regularà constantment la variació depenent del valor aportat, però estadísticament sempre ho fa a l’alça gràcies al creixement constant del PIB. I amb l’augment d’aquest el futur és nostre.

Una reflexió impecable, llàstima que s’oblidin de les descobertes de l’Adam Smith, que ja deia que la informació no està homogèniament repartida en el mercat, sinó que determinats actors (patronal), n’acumulen amb l’objectiu de manipular-la a favor seu. Aquesta és la raó que el mercat només funcioni si hi ha reguladors independents (L’Estat), que en garanteixin una mínima transparència i equitat. L’Adam Smith feia aquesta observació perquè sabia que estava posant les bases d’una ciència que tractava dels homes, perquè més enllà dels models teòrics, explicatius de les regles de funcionament del sistema, sempre hi ha qui fa trampa, qui s’equivoca, etc. Ja que un model tracta de veritats estadístiques, no de fets concrets i puntuals.

I és que enfrontats a la feina impossible de preveure i gestionar el futur, els economistes, cada cop més, s’han cregut que els seus models són la realitat, que els èxits són seus i els fracassos culpa dels jubilats, parats i ciutadans diversos, que tenen el mal gust de no comportar-se com el que són: factors!

Aquesta tendència a la sacralització ha fet aparèixer dues espècies de sacerdots ben diferents, la dels gurus i la dels experts. Els primers fan previsions sobre futurs gloriosos, diuen a la gent què hauria de fer (i no com) per triomfar, i assumeixen que el sistema social darwinià és connatural a l’ésser humà i essencial per al seu progrés, econòmic naturalment. Els segons, com demostren molts estudis, l’acostumen a encertar entre el 45 i el 49% de les vegades (menys que a cara o creu), però malgrat tot garanteixen, amb un discurs tècnic quasi incomprensible, solucions “prêt-à-porter” per a tots els problemes, evitant així que la gent hagi d’imaginar-les per ella mateixa.

Cal doncs d’una vegada laïcitzar l’economia, separant el pensament científic (per exemple el discurs anterior sobre el mercat), que ha de dibuixar models interpretatius de la realitat, de la gestió econòmica que no té altra finalitat que distribuir l’augment de benestar, xifrat en unitats monetàries, que prové de les millores produïdes per l’acumulació de coneixements. Aquesta gestió és difícilment reductible a dos o tres macroindicadors. Depèn de l’organització i l’engrescament de grans col·lectius, de la formació, de la cultura, etc. Vaja, de les bajanades que fan els que no són factors! I en tot cas, els resultats sempre són a llarg termini.

Si la laïcitzem, la ciència econòmica podrà continuar produint teoremes, provisionalment encertats i intel·lectualment discutibles, però essencialment útils per entendre la realitat. I complementaris a la resta d’informació i coneixements necessaris per millorar el benestar de la raça humana. I nosaltres podrem prendre decisions lliures del pes dels dogmes, retornant la gestió pública al marc dels criteris polítics i les categories ètiques. Per exemple potser hauríem de lluitar per reduir el PIB com una forma de progrés. Reduint els consums energètics i de primeres matèries, eliminant els accidents laborals i/o millorant la salut. I, disminuint les despeses mèdiques?

Aquest canvi de mentalitat és cada cop més urgent, perquè sindicats i partits de progrés, en el marc de l’economia, tot i que lluiten per millorar la distribució de la riquesa, ho fan utilitzant el discurs dels economicistes, legitimant-los cada cop més. Com ara quan es demana la setmana de 35 hores per a tothom. Perquè a banda dels fracassos que comença a patir França, no veig quin progrés és que la gent tingui 5 hores més a la setmana per veure Lo que necesitas es amor o Médico de familia! Cal demanar les 35 hores perquè tothom en tingui 5 per estudiar, i s’implanti la noció que l’aprenentatge i el coneixement són una part consubstancial de l’ésser humà i no, el consum i la riquesa material. I si a més es redueix l’horari laboral, benvingut sigui. I si la gent es revolta, cal convèncer-la. Com es va fer amb molts pares quan es va prohibir el treball infantil.

De la mateixa manera que el homes de l’Enciclopèdia lluitaven per separar els dogmes cristians de les veritats científiques, hem de lluitar per reconduir l’economicisme a l’espai que li correspon, el debat científic i acadèmic. I reprendre el fil on el deixaren Marx, Adam Smith o Keynes, per als quals la riquesa de les nacions no depenia de l’IPC, del PIB o del tipus director del Banc d’Espanya, sinó de les estratègies que seguien el polítics en la distribució de la renda. Mentrestant el debat de política econòmica es continuarà reduint a campanyes de propaganda al voltant del PIB, l’IPC i el dèficit, més semblants a les discussions tavernàries sobre el darrer partit del Barça, que no pas a una reflexió de com garantir la millora i aprofundiment de la igualtat d’oportunitats.