L’any passat va sortir a Itàlia un llibre titulat I ragazzi di Berlinguer, de Pietro Folena. Me’l vaig comprar de seguida perquè em vaig pensar que seria el que no és: un retrat de la generació de militants que van formar part de la FGCI (Federació de Joves Comunistes Italians) quan Enrico Berlinguer era el màxim dirigent del Partit Comunista Italià. Després va resultar que era més aviat una indagació sobre el llegat i l’aportació d’aquest dirigent polític i la seva època. Però des de llavors no m’he pogut treure del cap la idea de retratar la formació d’una generació de joves polítics a l’ombra d’una època daurada del seu corresponent partit adult. Vaig tenir una d’aquelles idees faraòniques que no es porten mai a la pràctica: la d’escriure algun dia un llibre que porti per títol Els fills del canvi, sobre la generació de joves socialistes a Espanya als anys vuitanta. Segurament no l’escriuré mai, i per això, abans que me n’oblidi, voldria aprofitar aquesta última carta per apuntar breument algunes pinzellades sobre aquest fill abortiu, sense tocar tots els aspectes que un llibre semblant podria abastar. No es tracta de fer una valoració global, positiva o negativa, del que vam aportar els més joves al projecte d’hegemonia socialista a Espanya durant els anys vuitanta. Però em sembla evident que hi ha un buit clamorós en el coneixement d’aquesta època de la història recent: En quines condicions es va formar en l’acció política aquesta generació de joves? Algú es va preocupar d’ells? Què fan ara? Buscar una resposta a aquestes preguntes pot ajudar a entendre millor la naturalesa de l’acció política i a no repetir errors en el futur. És un fet que la necessitat d’elaborar candidatures a les eleccions municipals de 1979, 1983, 1987, 1991 i 1995 va portar moltes persones joves a l’acció política. Molts altres van formar part de la direcció de les joventuts socialistes als diferents nivells. L’èxit electoral del Partit Socialista garantia una estabilitat en l’acció política: cap altra organització política juvenil va assolir els graus d’influència i estabilitat que les joventuts socialistes van assolir aquests anys. I malgrat això, des del punt de vista de la direcció del partit adult, amb algunes excepcions, el desenvolupament organitzatiu (dels joves i dels no joves) no va ser mai una preocupació, un cop assolida la implantació territorial. Com ja han comentat alguns politòlegs i comentaristes que han analitzat el PSOE, l’única prioritat era la disciplina i el control. A ningú no va preocupar mai gaire desenvolupar un sistema pedagògic de formació i acompanyament de les persones joves que, sense que el partit fes cap gran esforç, s’incorporaven a l’acció política. La màxima de Rafael Campalans (“Política és Pedagogia”) no va ser mai seguida seriosament. I això no obstant, a molts dels que vam participar en aquella època al capdavall ens ha quedat un bon regust de boca, perquè sobretot érem els representants en la política d’una generació més modesta que la dels nostres pares, una generació que estimava la llibertat, la tolerància i la solidaritat. I vam intentar transmetre aquests valors en les polítiques de participació, d’objecció de consciència, d’igualtat entre homes i dones, i també en la nostra manera de practicar l’acciò política, que potser millor que ningú representava en Xavier Soto. Això sí, pràcticament ningú del partit es prenia seriosament les joventuts i alguns (no tots) que se les prenien seriosament era per augmentar el seu poder intern al partit. També és veritat que sempre ens van deixar dir el que volguéssim i ens vam acostumar a no callar-nos mai a l’hora de dir el que pensàvem. Sobretot a Catalunya: al març de 1986, la JSC va ser l’única organització socialista que va fer campanya per la sortida d’Espanya de l’OTAN (fins i tot Nicolás Redondo i la UGT es van fer enrera).

Allò que és més imperdonable del partit es que va permetre (certament també és culpa dels qui vam permetre que ens ho fes) la professionalització i la clientelització dels joves del partit, segurament un fenomen explicable en el context de persones de sectors socials de renda baixa en un moment de grans dificultats d’inseriment sòcio-professional. Però com va dir Lord Acton , “power tends to corrupt, and absolute power corrupts absolutely”. Vist retrospectivament, pensant en els grans escàndols però també en petits detalls del dia a dia, és hora de dir que els mecanismes de reclutament, selecció (screening) i promoció han estat de tot menysescrupulosos. La passivitat amb què els dirigents del partit handeixat que quasi tota una generació de joves polítics deixés els estudis és senzillament esgarrifosa. No ho haguessin fet mai, de fet no ho feien, amb els seus fills. Tom Burns Marañón en un llibre d’entrevistes on intercala comentaris propis, no ho podia dir millor: “Un gobierno que presume de ilustrado y de progresista, y éste fue el caso del gobierno socialista, tiene también el deber de ser ejemplarizante y educador en el sentido más amplio de este término”.

Però seria injust que només recordéssim els aspectes negatius. Vam aprendre a treballar en equip, a parlar en públic, a reaccionar sota pressió, a negociar, a dialogar, vam conèixer la realitat del nostre país anant a barris, pobles i comarques, i ens ho vam passar molt bé, vivint intensament el nostre temps, coneixent molt de prop (desmitificant i alhora admirant) els polítics més importants del moment. Vam desenvolupar un cert amor per la política o, com vam plasmar en un cartell-llençol, pel plaer d’avançar junts. No ens preocupaven coses gaire filosòfiques, almenys als joves socialistes catalans. A principis dels vuitanta un informe elaborat per Josep Ignasi Urenda per a la Corporació Metropolitana de Barcelona va establir les bases d’una acció en favor de les condicions de vida dels joves fills de classe treballadora, el que anomenàvem la joventut suburbial, tradicionalment allunyada dels partits i del moviment associatiu tradicional. A finals de 1985 vam simbolitzar el nostre missatge en un congrés realitzat sota terra, a l’estació de metro (llavors sense utilitzar) de Sant Antoni, sota l’eslògan de Les Sortides del Túnel. Vam fer el que vam poder, segurament sense massa impacte, però en tot cas aquestes experiències marquen el context en què es va formar una generació que avui dóna un nombre no menyspreable de regidors i militants socialistes.

El fet és que malgrat els GAL, el finançament il·legal i l’atur, el PSOE no va perdre el poder fins el 1996 i per només 300.000 vots i guanyant les eleccions generals a Catalunya. És inqüestionable que, comptat i debatut, el balanç global va ser positiu. Però això no ha d’impedir mirar cara a cara aquells fenòmens que no volem que es repeteixin. I crec honestament que en la millora dels mecanismes de reclutament i formació dels joves del partit hi ha una clau per a no repetir els errors del passat.

Amb vista al futur, ens espera la renovació de la Internacional Socialista i del centre-esquerra mundial, la construcció política d’Europa i la renovació de la política a tots els nivells, començant pel perfeccionament i ampliació dels sistemes d’eleccions primàries. En el context d’aquests processos, molta gent ha parlat de renovació generacional però ningú s’ha posat a treballar-hi. L’edat d’Almúnia, Borrell i Maragall fa pensar més en el passat que en el futur. Esperem que la bufera que els quedi a aquests polítics sigui almenys suficient per acabar amb l’hegemonia de CiU i el PP i iniciar una etapa exemplar amb una Catalunya i una Espanya d’esquerres. Els qui de ben joves hem conviscut amb el millor i el pitjor de la política trobarem una manera o altra de contribuir-hi.

Per acabar, voldria agrair a qualsevol lector que hagi pogut tenir durant aquest temps la seva paciència. Totes les coses tenen un final i aquestes cartes no podien ser una excepció. Aviat començaré a pensar a posar punt i final a la meva experiència florentina (la qual dóna nom a la secció) que per a mi ha estat i està sent una bona cura de rehabilitació, com a fill del canvi que sóc. A reveure.