Els nostres diccionaris defineixen la paraula utopia com la “Concepció d’un ideal irrealitzable” i també com la “Concepció imaginària d’un govern ideal”¹. De fet, si avui dia utopia vol dir tot això és com a conseqüència, en bona mesura, del llibre de Thomas More Utopia (1516) on descrivia un govern ideal que no existia enlloc. És curiós que la paraula utopia hagi acabat designant un gènere (literari primer però que podem estendre a altres disciplines i arts) que es caracteritza per descriure contextos o explicar situacions que hom no creu que siguin possibles, si més no, no a curt termini; si es vol, és com una mena de carta als reis però sabent que ningú la farà realitat. I és curiós perquè, etimològicament, utopia vol dir que no té lloc, o que no és enlloc, però la implicació d’irrealitzable és un afegitó, el podríem qualificar com l’efecte More?

En principi no tinc cap problema amb la definició d’utopia. El que si trobo més perniciós és que el qualificatiu d’utòpic s’apliqui a qualsevol projecte que impliqui canvis per millorar. I ho trobo molt negatiu perquè actualment utopia te una càrrega de desqualificació molt forta. Dir que un projecte és utòpic o que una proposta és utòpica equival a dir que sí, que està molt bé, però que no anirà enlloc, o què és impossible, o directament una beneiteria.

I malgrat tot, contínuament prenem decisions i realitzem accions per dur a terme utopies. Si ho pensem, ens adonem que moltes de les coses que fem s’encaminem a superar els límits del que és considera possible en cada moment. Estudiem i ens eduquem per fer coses que altrament no podríem; els científics desenvolupen tecnologies per poder fer coses impensables prèviament i els tècnics construeixen ginys que augmenten la nostra capacitat. Si avui dia podem volar, sortir a l’espai exterior, conèixer el nostre codi genètic, cuinar amb microones, comunicar-nos per Internet i moltes altres coses és perquè contínuament desafiem i posem a prova el que considerem com a utòpic. Segur que gent com Da Vinci, Marconi, Bell, els germans Wright, Monturiol i molts d’altres eren considerats com uns utòpics sense remei que mai aconseguirien res de bo. Bé nosaltres hem d’estar-los bastant agraïts que no es deixessin convèncer.

Per contra, en prospectiva, utopia té una càrrega més neutra ja que se la considera com una forma més d’imatges de futur, i recupera un significació més etimològica designant quelcom que encara no existeix però que, a més, està lligat amb les nostres preferències. Així per designar una utopia que podem considerar com a positiva o beneficiosa es parla d’eutopia; i per designar-ne una de negativa o perjudicial es parla de distopia.

En prospectiva es considera que les utopies són una de les motivacions de futur més importants i mereixedores legítimes d’atenció i estudi. Tant li fa que tractin de quelcom que no existeix, fins i tot que es considerin irrealitzables. En la mesura que capturen la nostra imaginació, alimenten els nostres projectes i impulsen la nostra acció esdevenen elements cabdals de la recerca del futur. I difícilment podria ser d’altra manera. Si ho pensem el mateix objecte de la prospectiva, el futur, no existeix, i com algú va dir, és metafísicament impossible que existeixi ja que quan s’esdevé deixa de ser futur.

Però crec que hi ha una altra raó per reivindicar la utopia. La utopia apel·la a un dels aspectes més íntims de la humanitat: la capacitat de somniar. Representa la nostra capacitat de projectar-nos per sobre d’una realitat concreta i alliberar-nos de les constriccions d’unes circumstàncies específiques. Negar la utopia representa en darrera instància negar la possibilitat de millorar les coses i a nosaltres. La reacció correcta davant una utopia no és pensar que és molt bonica però que no succeirà, sinó pensar que precisament perquè és molt bonica caldria esbrinar què s’ha de fer perquè s’esdevingui.

Embrancar-se en la construcció d’utopies és aproximadament com un exercici de reflexió sobre el que es considera possible en un moment concret. I el que es té per possible generalment acostuma a ser una percepció molt escarransida del que realment és pot fer. Categories com possible, normal o natural solen adduir-se en contra de les propostes més o menys utòpiques però el que s’estima com a possible, normal o natural en cada moment històric és extremadament fluid. Per tant no podem deixar-nos encotillar de cap manera pel que pensem que és possible, normal o natural.

A vegades s’empra utopia com un sinònim d’una certa mena de follia lleu. Però em demano que pot ser més foll, resignar-se a acceptar tots els aspectes de la nostra realitat present que no ens agraden i considerar-los com inevitables; o tractar de canviar-los i millorar la nostra vida. Algú pot pensar que imaginar una societat millor no canvia res, que tenir idees no altera la inèrcia històrica, potser té raó. I malgrat tot, a vegades no es necessita res més.

1. Vegeu per exemple els diccionaris de la llengua catalana de l’Enciclopèdia Catalana i el de l’Institut d’Estudis Catalans.