Fa poc menys d’un lustre als Estats Units un grup de yuppies van començar a renunciar al tren de vida que portaven. Estaven folrats de pasta i de sobte deixaven les atribolades ciutats per retirar-se al camp o, simplement, desertaven de treballar i consumir com esclaus. En una societat com l’americana va caler que una presentadora estel·lar simplifiqués el seu vestuari perquè les petites rebel·lies personals prenguessin forma de moviment ideològic amb el lema de “simplifica’t la vida”.

Per a persones acostumades a treballar més de 80 hores setmanals, tenir diverses cases farcides de tota mena d’electrodomèstics, mobiliari i art, un ric i variat vestuari, cotxes i altres andròmines, el ritual iniciàtic començava abandonant tot allò que era superflu i, lògicament, trencant amb l’hàbit de treballar per obtenir el diner pel diner, l’èxit o l’orgull. L’objectiu era reconduir tots els àmbits de la vida: tenir cura de la llar, les finances o la vida social. No es tractava només de reduir la jornada laboral i, per tant, de tenir temps sinó de la qualitat del temps. Tampoc pretenia ser un moviment per promoure l’austerirat sinó per alliberar-se de les coses que ja no contribueixen a la plenitud de les nostres vides. Un dels aspectes claus de la simplicitat voluntària no és llençar-ho tot, sinó més aviat crear un equilibri entre les nostres vides exteriors i interiors. És a dir, assolir un nivell de senzillesa interior com a base per saber escollir intel·ligentment allò que té sentit en les nostres vides i que contribueix a la nostra felicitat i a la nostra pau d’esperit. Podia equivaler a tenir menys possessions, però això no era al més important sinó que era necessari anar a la recerca de la saviesa que neix de reservar temps per descobrir què ens satisfà i desfer-nos de la resta. Calia dedicar una part dels nous hàbits a reduir el ritme global per poder extreure més plaer de cada cosa que fem al llarg de la vida. L’objectiu era clar, mantenir el contacte amb les nostres reaccions sobre el que fem i facilitar la connexió amb el nostre jo íntim, especialment per descobrir la pròpia creativitat i aprendre a ser. Tenir, en definitiva, el temps per fomentar les nostres capacitats més personals.

Potser tot plegat pot semblar-nos una moda més de tipus espiritual i sectari. Ben al contrari, simplificar la vida és sinònim de llibertat individual i de revaloració personal i ecològica. No és un moviment per fer adeptes, sinó més aviat una ona per recolzar tots aquells que volen intentar recuperar i enriquir la sensibilitat personal. El valor de les propostes d’aquest moviment poden ser discutibles, però, en tot cas, no es pot negar que es tracta d’un intent per donar un nou sentit a la vertiginosa vida a la qual ens sotmeten les condicions socioeconòmiques actuals i les noves tecnologies.

Una de les líders és Elaine St. James, de qui hi ha dos llibres traduïts. Tot i que són llibres amb una orientació molt americana, tenen interès perquè reflexionen sobre l’artificiositat de la nostra societat. Hem resumit els principis bàsics a tall d’exemple.

• Reduir el consum. Cal preguntar-se si, quan comprem res, ho farem servir més d’una vegada. Així podrem controlar el consum com una forma de gratificar-nos momentàniament. La clau es troba en respondre honestament a la pregunta: realment ho necessito? Per això és necessari fugir de les ofertes i de la publicitat comercial, que intenta captar la nostra atenció no tant per la necessitat com pel suposat avantatge econòmic. A vegades, un simple gest com posposar una compra una setmana és suficient per tenir la certesa que no ens era imprescindible. En aquest sentit també cal evitar els sistemes de pagament aplaçats. Això, no vol dir renunciar a la targeta de crèdit, sinó no consumir més del saldo disponible. Portar una mica de comptabilitat domèstica també ens ajuda a ser més conscients de la nostra capacitat de despesa mensual. Amb una sola targeta de crèdit i un únic compte bancari n’hi ha prou, no cal fer-ne col·lecció, ni estalviar per un futur no viscut i dibuixat per un present desenganyat.

• Alliberar-se dels compromisos banals. Massa sovint tenim reunions o assistim a actes socials que ni ens aporten res, ni hi aportem gairebé res. Siguem honestos i no perdem el temps. Potser podem pensar que és recomanable participar-hi per alguna raó de futur, però que no ens satisfà en el present. El resultat és que reduint aquest tipus de compromisos que ens autoimposem moltes vegades per no saber dir “no” guanyem temps per fer altres coses que ens poden venir molt més de gust. No vulguem donar excuses d’allò que no ens satisfaci plenament. Entre aquests compromisos de tipus social hem d’incloure-hi mirar la televisió. Calculem el temps que li dediquem cada dia i invertim-lo en activitats personals. Sovint, ens manca temps per tenir cura de les amistats, estar amb la familia o simplement practicar la nostra afecció preferida. Aquestes són algunes de les coses importants a la vida que no podem descurar.

• Crear harmonia amb l’entorn. Hi ha una qüestió que pot semblar absurda i que tanmateix té una gran transcendència per a la quotidianitat: ens sentim agredits per l’entorn físic. La ciutat o fins i tot la natura, com les sentim? Podem millorar la nostra convivència amb l’entorn? Per exemple, podem obtenir algunes de les verdures d’un hort propi conreat sense plaguicides. Podem passejar pels parcs o boscos dels voltants de la ciutat i gaudir de la natura que hi viu. Podem simplificar els nostres hàbits alimentaris per incrementar la qualitat i millorar-ne l’assimilació. Al despatx del treball podem crear un ambient que sigui més personal i que ens permeti concentrar-nos en la feina a fi de ser eficaços. Cal animar la cultura del treball pels objectius diaris i no perdre el temps simplement per acomplir un horari preestablert. Davant del perill de ser explotats per un increment d’eficàcia sempre hi ha l’arma de la “vaga japonesa”, que en la nostra societat és molt més perillosa i convincent. Aquesta forma d’actuar contribuiex a fer que “treballem tots i treballem menys”.

Madurar vol dir saber optar per allò que és essencial. La simplicitat voluntària no es tracta d’un puritanisme ecològic sinó d’uns hàbits per gaudir d’una vida més rica, sense presses, amb plaer, intensa i sense malbarament. L’escriptor naturalista Henry David Thoreau ja ho va intuir en el seu diari Walden l’any 1854 “una persona és rica en proporció a les coses que pot permetre’s el luxe de prescindir”.

Popularment, la simplicitat voluntària es coneix pel terme downshifting, és a dir ‘mandrós’, potser perquè és com un atemptat al way of life americà, però en tot cas il·lustra aquesta interessant forma de veure la vida: treballar menys, guanyar menys, consumir menys i viure millor. Després, com en tot, hi ha els extremismes, però és un bona proposta per practicar.