Els drets dels infants són un símbol del progrés de la humanitat. Malgrat que, molt sovint, quan pensem en els drets de les persones ens semblen obvis no podem oblidar que la Declaració dels Drets dels Infants va ser va ser adoptada en el 1959, després d’onze anys de la Declaració Universal dels Drets Humans que són del 1948.

Per tant, el que a nosaltres ens pot semblar el més normal, per als nostres pares i els nostres avis no ho és, o millor dit no ho era, ja que van néixer abans del reconeixement dels drets humans.

Els drets dels infants han anat implantant-se amb el progressiu desenvolupament social, cultural i econòmic de les diferents societats. Això també és fàcil de comprovar si preguntem als nostres pares i avis com van viure la seva infància, a quina edat van començar a treballar, en quines condicions van anar a escola, quina relació tenien amb els adults, quan jugaven i a què.

Finalment, els diferents països membres de l’Assemblea General de les Nacions Unides finalment van aprovar per unanimitat la Convenció sobre els Drets dels Infants el 20 de novembre de 1989, de la qual destaca l’ampli acord dels diferents països sobre el text presentat, però no deixa de sorprendre’ns que hagin passat trenta anys des de la Declaració dels Drets dels Infants fins a la seva aprovació amb caràcter de llei internacional. A partir d’aquest moment els països han pogut adherir-se i, a partir del 26 de gener de 1990, ratificar la convenció, que va entrar en vigor el 2 de setembre del mateix any després d’haver estat ratificada per 20 estats.

La ratificació per part dels estats, necessita de l’aprovació de les autoritats de cada país; en el nostre cas, li correspon al Parlament. Així l’estat s’imposa revisar les seves lleis per comprovar que aquestes disposicions no es contradiuen amb la Declaració dels Drets dels Infants.

Que tan sols fossin vint els països que van ratificar la convenció abans del 2 de setembre de 1990, ens indica que per més que són uns drets bàsics, i que per a nosaltres són de sentit comú, a la pràctica llur reconeixement legal planteja serioses dificultats perquè els estats els adoptin.

Una possible explicació seria que quan els estats reconeixen i adopten els drets dels infants, aquests drets passen a ser obligacions per al món dels adults. És als adults a qui correspon garantir i fer possible l’acompliment dels drets dels infants, atès que són els principals responsables del desenvolupament de la societat. Han de garantir la llibertat i dignitat dels joves, que aquests puguin esdevenir persones autònomes i responsables, a més de protegir-los de qualsevol forma d’explotació i atendre les seves opinions . Amb tot això els adults es veuen obligats a cobrir les necessitats de cura, atenció i protecció dels infants atesa llur condició de major vulnerabilitat i desigualtat respecte al món adult, i, a més no poden deixar de reconèixer-los com a ciutadans que han de poder viure plenament el moment present. Els drets dels infants són reconeguts legalment pels estats, però la seva aplicació va més enllà de les disposicions legals.

És responsabilitat de tots el fer possible que cada infant conegui i gaudeixi dels seus drets, des del marc social més ampli al més concret (família, escola, esplai). Després de tants anys ja és hora que el que sembla obvi sigui una realitat.