Quan es parla de la necessitat d’una nova majoria a Catalunya, no s’aprofundeix gaire en un procés que pot ser condició necessària (i segons com també suficient) per al canvi polític: el canvi intern dels instruments de participació política i social.

Aquesta necessitat de reforma organitzativa afecta tant als partits polítics com a moltes altres institucions, segurament també a les organitzacions no lucratives. Estic d’acord amb Jordi Serrano quan reclamava en un article al diari El País un paper actiu de la societat civil en el canvi de la majoria política a Catalunya. El pas següent a aquest just reclam és posar a l’abast del màxim nombre possible de persones els canals que facin atractiu i agradable desenvolupar, des del punt de vista individual de molts homes i dones de la Catalunya de finals dels noranta, aquest paper actiu, sense el qual Catalunya no tindrà mai un govern de progrés.

No és que els actuals partits polítics i organitzacions del país no hagin fet un cert esforç de modernització els últims anys. Alguns sí que l’han fet i els debats més interessants han sortit de dintre de partits i de fundacions o associacions. Però encara no s’ha aconseguit donar el pas decisiu cap a organitzacions modernes, amplament democràtiques i participatives, que sintonitzin amb la majoria social. Cal reconèixer que, almenys pel que fa als partits polítics, part de la culpa de la paràlisi (no la major part de la culpa, és clar) és dels que ens auto-anomenem reformadors. Els nuclis de control dels partits han sabut projectar la idea que són ells i no els aperturistes els que omplen pavellons i donen garanties de victòria electoral. I en part tenen raó. En particular, l’aparell del PSC és un aparell potent i eficaç, que aconsegueix mobilitzacions impressionants en períodes electorals, encara que fins ara això (junt amb altres mancances, és ben cert) ha estat insuficient per guanyar les eleccions autonòmiques.

Es pot fer un paral·lelisme amb les empreses familiars. Una dimensió mitjana permet mantenir el control familiar. Per a aquesta dimensió, la solidaritat, motivació i experiència familiars permeten mantenir amb força la marca de fàbrica. Ningú no ho faria millor. Si es vol créixer, tenir una dimensió més gran que permeti conquerir nous mercats, s’ha de cedir almenys part del control a nous inversors. Però el control només serà cedit si els nous inversors demostren que poden mantenir la mateixa solidaritat, motivació i experiència, i, a més a més, aporten noves tècniques que permeten desenvolupar nous productes i arribar a nous sectors. Amb els partits i les organitzacions passa igual: el control se cedirà si es manté l’eficàcia i es donen garanties que amb les reformes internes s’aconsegueixen millors resultats electorals d’impacte social.

Doncs bé, l’experiència dels últims dos anys a Europa ha demostrat empíricament no sols que amb ambicioses reformes internes es guanyen eleccions, sinó que per guanyar eleccions és condició sine qua non el canvi organitzatiu. Amb condicionaments propis de cada país, les victòries de l’esquerra a Itàlia, el Regne Unit i França han anat acompanyades de canvis en la forma d’organitzar-se els partits i en la forma de relacionar-se aquests amb els moviments associatius. I els canvis han estat radicals en alguns casos, encara que sense trencar totalment amb el passat i mantenint vius els senyals d’identitat de les tradicions polítiques i ideològiques.

A Itàlia el PCI es va refundar i es va convertir en el PDS, adherint-se com a membre de ple dret a la Internacional Socialista. Per guanyar les eleccions es va crear una coalició amplament participativa de partits i ciutadants, l’Ulivo. Com a component central del programa de govern de la coalició hi havia un gran canvi en les regles del joc polític i social, que aportava transparència, claredat i igualtat d’oportunitats a la societat italiana. De resultes d’això, el propi secretari general del PDS, Massimo d’Alema, ha presidit una Comissió parlamentària, la Bicamerale, que ha arribat a un acord sobre un nou sistema polític més democràtic i federal.

Al Regne Unit, per guanyar les eleccions Tony Blair va canviar de dalt a baix la imatge i bona part de la naturalesa del Partit Laborista. En la propaganda no es parla ja d’aquest, sinó del New Labour. I el canvi parcial de nom ha anat acompanyat de noves normes per a la presa de decisions, i de nous mecanismes de selecció del personal polític, amb un objectiu molt precís: que el partit sigui un reflex més fidedigne de la societat britànica. I el canvi no s’ha acabat: des del govern, Tony Blair ha fet una crida a no baixar la guàrdia i s’han introduït reformes significatives en les Conferències anuals i en les normes de presa de decisions i tria de candidats del partit. No es tracta d’optar entre transformar el partit o transformar el país, sinó que les dues transformacions són parts d’un mateix tot.

A França la victòria electoral la va protagonitzar un líder que va derrotar el candidat de l’aparell en unes eleccions primàries. I la victòria s’ha produït amb un programa que proposava noves formes de fer política: ampliar la presència de dones, impedir l’acumulació de càrrecs, posar límits als anys de permanència en posicions de poder. En el missatge i en el mateix tarannà de Lionel Jospin hi ha implícita una crítica a la vella política, a les velles organitzacions.

Les tres experiències assenyalen una tendència clara: que canvi organitzatiu i victòria electoral estan, com a mínim, altament correlacionats. I que el canvi organitzatiu no és una mania d’algú, o un fenomen aïllat, sinó que s’inscriu en un projecte global de revisió de les regles del joc en el conjunt de la societat. Es tracta de facilitar mecanismes de repartiment del poder clars, transparents i democràtics, que facin possibles societats justes i eficients, preparades per assumir els reptes de la globalització i el canvi tecnològic. Es tracta de reduir les barreres d’entrada al poder polític i econòmic, amb noves regles, nous sectors, noves ocupacions, noves relacions públic-privat.

I per fer-ho, no n’hi ha prou amb referir-se amb menyspreu als partits polítics. Els partits existeixen per bones raons. S’han de canviar, però per canviar-los cal lluitar a fons, buscant gent nova (renovació per invasió). La prioritat ara és ampliar els partits amb gent nova. Sens dubte, obrir amb fermesa, rigor i prudència un procés d’eleccions primàries és un pas important en aquesta direcció. Aquest tipus de procediment de selecció de candidats, si s’entén com un primer pas i és realment transparent i participatiu, pot ser un incentiu que doni lloc a una reforma en profunditat dels canals de participació política.