L’amic Antoni Castells em convida a escriure aquí sobre un tema -punyent?- d’economia catalana. Accepto de bon grat per tres raons: qui em convida. El contingut de la revista Espai de Llibertat, i la comprovació que no hi ha “llibre d’estil”, estri de control pel qual he deixat de col·laborar a El País -de Madrid i Catalunya- i a La Vanguardia (el darrer article que he publicat me’l van acceptar a El Triangle).El tema que proposa al lector/a és ben senzill, en dos temps: l’economia catalana és molt oberta, de manera que no se la pot entendre sense tenir-ho en compte. Quant a les molt rellevants relacions econòmiques al si del territori de l’Estat espanyol corre amb força el tòpic que tenir una balança comercial favorable a l’interior espanyol -hi exportem més del que n’hi importem- compensa tota la resta, sobretot l’espoli fiscal que ens fa, des de sempre, l’Estat espanyol.

L’objecte d’aquesta nota és destruir aquesta darrera proposta o tesi esbombada sempre pels ideòlegs i polítics espanyols i pels espanyolistes de casa nostra, si molt convé catedràtics (sobretot els sovintejadors del carrer Nicaragua 75-77, a tocar de la Modelo i de l’estació de Sants, d’on surten els trens que van a Madrid, Extremadura i Andalusia…).

Quin disbarat! La darrera estimació dóna un superàvit comercial d’un bilió i mig de pessetes (1994). Els “entesos” referits diuen que si, aproximadament, el nostre dèficit fiscal amb l’Estat espanyol és d’aquest ordre de magnitud (pagaments menys recursos rebuts) UNA COSA VA PER L’ALTRA! En primer lloc, (1) les mercaderies s’han d’enviar, també per l’import del nostre superàvit comercial interior, el que vol dir que hi hem d’aplicar quantiosos recursos per tal de produir-les, mentre que “l’espoli fiscal” és sense cap contrapartida. A més, (2) tan sols el valor afegit d’aquest volum econòmic de mercaderies (i del superàvit) genera renda i ocupació aquí; és ben normal que incorporin molts elements o inputs (productes intermedis) importats de forma que tan sols un 60% d’aquesta quantitat es pot referir a l’economia catalana.

S’ha dit també que la condició preponderantment industrial de les nostres vendes ens afavoreix: de fet durant molts anys i períodes els preus industrials han pujat menys que els dels aliments i matèries primeres que importem d’Espanya i per tant la relació d’intercanvi no ens és, en aquesta mesura, favorable (3). També s’oblida, però industrials, comerciants i executius catalans ho saben molt bé, que la insolvència, la morositat a algunes àrees espanyoles és prou superior que a aquí i que a l’estranger (4).

I el més important (5): des de 1992 JA NO TENIM LA MÉS MÍNIMA RESERVA DE MERCAT INTERIOR A ESPANYA ja que la liberalització comercial amb Europa ja és total. En altres termes que si ens segueixen comprant és perquè els hi convé per qualitat preu i, també, per costums comercials, llengua instrumental i costos de transport. De fet, la nostra exportació a l’estranger, pròpiament dit, desplaça lentament però sistemàticament, la venda a l’interior i això és molt bo des de tots els punts de vista, també els estrictament econòmics -dimensió de mercat, potencial, competència dins d’àrees més avançades, més solvència i serietat comercial, etc.

Algun escolàstic, que no sigui de l’Obra escrivana, recorda les cinc vies tomistes per demostrar -no probabilísticament- l’existència del Déu, en aquest cas del catòlic? Doncs aquí queden els cinc arguments al tòpic tan estès que la ganga catalana és el mercat interior espanyol i que això compensa tota l’altra explotació que ens faci l’Estat espanyol: la financiació autonòmica -un escàndol total-, la mala dotació d’infrastructures a Catalunya, la submissió a la pèssima política econòmica espanyola, etc.

Prou de conyes! Guerra als disbarats! Superem els tòpics alimentats també per confusionaris a casa nostra! (En tinc una llista de 20 que puc fer a mans del subscriptor d’Espai de Llibertat, prèvia tramesa del rebut al corrent de pagament).

Nota complementària: hi ha un sisè (6) contraargument rellevant. La venda de Catalunya al País Valencià suposa el 19% de la total al mercat espanyol; a Balears, un altre 8%; a Aragó, un 16%.O sigui en total aquests territoris fan un 43% de tota la venda “interior” (València i Balears, un 27% conjuntament).