Francesc Ferrer i Guàrdia va néixer a Alella el 10 de gener de 1859, d’una família de petits propietaris rurals, catòlics i monàrquics. Quan encara no tenia quinze anys, va anar a treballar a Sant Martí de Provençals amb un comerciant de farina que el va inscriure en classes nocturnes i el va iniciar en els ideals republicans.

A partir de 1883, va treballar a la companyia de ferrocarrils com a revisor del trajecte Barcelona-Cervera on, com a activista republicà, feia d’enllaç entre els partidaris de Ruiz Zorrilla. El fracàs de l’intent de cop d’Estat republicà del general Villacampa, partidari de Ruiz Zorrilla, l’obligà a exiliar-se a París des del 1886 fins al 1901. Allà hi trobà nombrosos republicans exiliats i establí estretes relacions amb els medis lliurepensadors. Va ser secretari de Ruiz Zorrilla i professor d’espanyol. I va participar amb entusiasme en experiències d’educació popular.

El fracàs reiterat de les temptatives republicanes contra la Restauració Borbònica, els problemes socials i polítics, la misèria i l’analfabetisme que imperaven aleshores a Espanya, li van fer prendre consciència de la importància que tenia l’educació del poble. Per això, havent rebut una herència, es va dedicar a posar en pràctica les seves idees i a preparar el projecte de l’Escola Moderna. L’agost del 1901 va crear l’Escola a Barcelona. L’èxit de l’Escola es va veure corroborat en multiplicar-se els centres racionalistes a tot l’Estat. Tant les societats obreres i populars com els cercles republicans i radicals tenien molt d’interès en aquest ensenyament, que presentava tres característiques essencials:

1. Els mètodes pedagògics moderns i els manuals nous que empraven, proposaven un ensenyament individualitzat que tenia en compte les facultats de cada nen per tal que pogués buscar lliurement la satisfacció de les seves necessitats físiques, intel·lectuals i morals.

2. Els programes estaven constituïts metodològicament al voltant de valors i d’idees com l’ajuda mútua, la solidaritat, la crítica de les injustícies.

3. El racionalisme era l’eix de l’ensenyament. No es tractava mai de la religió, ni de Déu, ni de l’infern, ni del paradís, contràriament a l’ensenyament oficial controlat per la jerarquia catòlica.

El 31 de maig de 1906, dia del casament del rei Alfons XIII, Mateu Morral –bibliotecari de l’Escola Moderna– va llençar una bomba contra la comitiva reial. El govern ho va aprofitar per tancar l’Escola i arrestar Ferrer i Guàrdia acusat de complicitat en l’atemptat. Després d’un any a la presó de Madrid, va ser absolt.

Ferrer i Guàrdia va continuar la seva obra amb l’editorial de l’Escola Moderna i va fundar la Lliga Internacional per a l’Educació Racionalista de la Infància, que agrupà personalitats i intel·lectuals de diferents països.

La crisi social i política que arrossegava des de feia anys l’Estat espanyol de la Restauració trobà la més alta expressió en els fets de la Setmana Tràgica (o Revolució) de Barcelona de juliol de 1909. El nom de Ferrer i Guàrdia va lligat a aquests esdeveniments populars i a la seva repressió: en va ser la víctima més significativa i el principal cap de turc.

Des del moment de la detenció de Ferrer i Guàrdia fins a la seva mort, en molts països europeus i americans, l’impuls de la solidaritat fou molt potent: es constituïren comitès de defensa de les víctimes de la repressió espanyola, es realitzaren manifestacions de suport, es demanava que Ferrer fos jutjat per un tribunal civil i no per un de militar. Però triomfaren els arguments dels conservadors que l’acusaven de propagar la subversió: va ser jutjat en un tèrbol consell de guerra, condemnat a mort i afusellat a Montjuïc, el 13 d’octubre de 1909. El temps i el consens històric han dictaminat la injustícia de la seva execució

Jean Jaurès, fundador del partit socialista francès, que va estar a primera línia de les protestes internacionals, va escriure un article on parlava d’aquest “atemptat comès pel clericalisme contra el dret humà més elemental”. I, sabent que el pensament de Ferrer sobreviuria a la seva execució, continuava: “És el seu tarannà, sobretot, el que es retreu a Ferrer i Guàrdia. És la seva obra de laïcitat que, en un país lliurat als capellans, és imputada com un crim. I ara el nom de Ferrer i Guàrdia s’inscriu en la llarga llista dels màrtirs del lliurepensament. El coratge amb el qual ha suportat la prova màxima, malgrat la llarga agonia d’una nit en capella, ha donat una consagració heroica a la seva mort. Es lliga des d’ara, en la imaginació dels pobles, als més bells esforços de la humanitat cap a la llibertat i cap a la llum (…)”.

Fragments de La Escuela Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia

(…) La misión de la Escuela Moderna consiste en hacer que los niños y niñas que se le confíen lleguen a ser personas instruídas, verídicas, justas y libres de todo prejuicio.

Para ello, sustituirá el estudio dogmático por el razonamiento de las ciencias naturales. Excitará, desarrollará y dirigirá las aptitudes propias de cada alumno, a fin de que con la totalidad del propio valer individual, no sólo será un miembro útil a la sociedad, sino que, como consecuencia, eleve proporcionalmente el valor de la colectividad.

(…) La manifestación más importante de la enseñanza racional, dado el atraso intelectual del país, lo que por el pronto podía chocar más contra las preocupaciones y las costumbres, era la coeducación de niñas y niños (..) La naturaleza, la filosofía y la historia enseñan, contra todas las preocupaciones y todos los atavismos que la mujer y el hombre completan el ser humano, y el desconocimiento de verdad tan esencial y trascendente ha sido y es causa de males gravísimos.

(…) No se limitó la Escuela Moderna a la acción pedagógica. Sin olvidar un momento su carácter predominante y su objeto primordial, se dedicó también a la instrucción popular, organizando una serie de conferencias dominicales públicas, a que acudían los alumnos, sus familiares y gran número de trabajadores deseosos de aprender. (…) Celebré un convenio con los doctores don Andrés Martínez Vargas y don Odón de Buen, catedráticos de la Universidad de Barcelona, para crear en la Escuela Moderna una Universidad popular, en la que aquella ciencia que en el establecimiento del Estado se da, o mejor dicho, se vende a la juventud privilegiada, se diera gratuita al pueblo, como una especie de restitución, ya que todo ser humano tiene derecho a saber, y la ciencia no debe vincularse en una clase para ser producto de los observadores, sabios y trabajadores de todas las épocas y de todos los países.

(…) La Escuela Moderna pretende combatir cuantos prejuicios dificulten la emancipación total del individuo, y para ello adopta el racionalismo humanitario, que consiste en inculcar a la infancia el afán de conocer el origen de todas las injusticias sociales para que, con su reconocimiento, pueda luego combatirlas y oponerse a ellas.

La enseñanza racionalista y científica de la Escuela Moderna ha de abarcar, como se ve, el estudio de cuanto sea favorable a la libertad del individuo y a la armonía de la colectividad, mediante un régimen de paz, amor y bienestar para todos sin distinción de clases ni sexo.