Després de la caiguda del mur de Berlín, ara que “el mercat, i solament el mercat, reina sense cap contestació” val la pena fer algunes reflexions sobre el capitalisme, perquè precisament en els moments en què “el capitalisme domina en solitari” és quan està obtenint resultats decebedors i fins i tot contradictoris. En poc temps aquelles que han estat considerades les “eternes veritats”, com ara creixement, plena ocupació, estabilitat financera, increment del valor dels actius reals, semblen haver-se esvaït. Efectivament, durant els anys seixanta el creixement econòmic mundial superava el 5%; als anys setanta havia baixat al 3,6%; als vuitanta no superava el 2,8%; i en la primera meitat dels noranta només era del 2%. Amb l´agreujant que ara no pocs dels països emergents creixen dues, tres o fins a quatre vegades la taxa americana. Europa, per exemple, en el període que va de 1973 fins el 1994, no ha sigut capaç de crear cap lloc de treball. La taxa d’atur que durant el període entre 1950 i 1970 era la meitat de la dels Estats Units és avui el doble. És aleshores que cal preguntar-se si ha canviat alguna cosa en el capitalisme perquè es produeixin aquests resultats inacceptables i, en el cas d’una resposta afirmativa, neix immediatament una altra pregunta: quina cosa ha canviat realment?

Al voltant d’aquestes preguntes alguns economistes, arreu del món, miren de trobar algunes respostes persuasives. Ho fan discutint en termes analítics de qüestions teòriques; ho fan, sobretot, als Estats Units. Aquests economistes, que publiquen obres de diversa naturalesa, són en la seva majoria de formació “liberal” (per diferenciar-los dels conservadors i neoconservadors), però tots amb l’objectiu d’activar un debat no limitat a la professió, sinó amb una clara orientació de política econòmica. Un d’aquests economistes és Lester Thurow. L’anàlisi que Thurow fa en la seva última obra, The future of capitalism. How today´s economic forces will shape tomorrow´s world, parteix de la convicció que el nostre coneixement econòmic es fonamenta sobre cinc “plataformes teutòniques”: el final del comunisme; una era dominada, no pel capital sinó per l’empresa; una població creixent, amb molta mobilitat i que s’envelleix en la seva mitjana; una economia veritablement global i, per últim, un món multipolar on no hi ha una nació dominant. La tesi de l’autor és que al capitalisme li podria passar el mateix que els va succeir a les plataformes geològiques més estables, és a dir, ésser destruïdes d’improvís per gegantesques explosions i terratrèmols provocats per uns volcans fins aleshores apagats.

Pel que fa al debat sobre política econòmica, les seves conclusions poden ésser presentades breument de la següent manera: la baixa inflació és incompatible amb la plena ocupació; la baixa inflació comporta de fet una reducció dels salaris. Els bancs centrals pensen reduir la inflació amb una rígida política econòmica. Però no és això, utilitzant l’experiència americana del 1994, Thurow conclou que tan sols una alta desocupació és capaç d’obtenir aquest efecte. Els bancs centrals serien simplement víctimes en busca de la seva “credibilitat”, seguint el mite del Bundesbank.

Per tant la seqüència dels esdeveniments operaria com un procés circular i seria la següent: l’alta desocupació és necessària per batre la inflació, de manera que es redueixen els salaris que consoliden la tendència a la baixada de la inflació. La nostra societat tolera una alta desocupació perquè el fenomen només ateny a una “minoria” i no a tota la societat. A més a més els poders polítics estan amb aquells que declaren la “guerra santa” contra la inflació, i no amb els desocupats.

Un dels punts centrals en l’anàlisi de Thurow més convincent és el fet que molt sovint, i d’improvís, sense cap advertiment, les idees dominants acaben per no ésser al pas del progrés tecnològic. I quan arriba una ruptura d’aquest tipus, les conseqüències són greus i imprevisibles. Com tots aquells que han reflexionat sobre el capitalisme també ell nota que aquest és un sistema ple de contradiccions. Però sembla que allò que el caracteritza avui en dia és més greu que el succeït en el passat.

El capitalisme, mai com avui, ha propagat una “teologia del consum” que fa mentre, per una banda succeeix això, per altra els directius de les empreses estan cenyits a obtenir resultats positius de manera immediata. Però per poder créixer en el curt i llarg termini, l’economia capitalista necessita d’inversions de llarga durada, que comportant uns resultats diferits en el temps i molt sovint incerts. La pregunta que es planteja és si aquesta civilització és en grau d’invertir en capital humà, infrastructures, investigació i desenvolupament que els hi permeti prosperar, o potser acabaran com els espanyols després del descobriment, és a dir, rics en breu temps però sense dur a terme aquelles sòlides inversions en grau d’assegurar-li un èxit de llarga durada.

És doncs quan hi ha qui treu unes conclusions a on el sistema de lliure empresa no es pot sostenir sense una rica, però eficient presència de l’Estat en l’activitat econòmica, ni pot sobreviure sense una classe política, sòlida i amb visió a llarg termini, capaç de destinar recursos públics amb un retorn diluït en el temps.