Sens dubte l’ocupació d’un espai que és propietat d’una altra persona, sense el seu consentiment, és un acte il·legal. Dir el contrari seria començar per un camí equivocat. Però, si situem el fenomen okupa dins el seu context, tot i ser il·legal és defensable: amb això vull dir que un demòcrata que creu en l’Estat de dret, pot acceptar l’estratègia de l’ocupació com un mecanisme per a la transformació del marc legal establert.

Podríem descriure la situació amb aquestes tres pinzellades ràpides:

1. L’ocupació és una activitat consistent en gaudir de la propietat immoble d’una altra. Però, amb un matís molt important: que aquesta propietat no hagi estat utilitzada des de fa temps pel seu propietari, que estigui “abandonada”.

2. Es produeix en una situació social i econòmica en la qual els joves tenen especials problemes per accedir a un habitatge i a més hi ha una escandalosa manca d’espais per gaudir del lleure “sense consumició obligatòria”. L’opció actual és en molts casos: viure amb els pares fins als 35 anys, mantenir relacions de parella en espais públics o en cotxes (normalment els dels pares), o trobar-se amb els amics en la compra d’activitats d’oci (concerts, cinemes,…) o en bars musicals.

3. Mentrestant, cal contemplar amb callada indignació multitud d’habitatges i espais, propietat d’algú, que resten desocupats i abandonats durant anys. Algú els ha comprat per invertir uns diners, amb la idea de veure’ls revaluats en vendre’ls. No es vol l’immoble per viure-hi o per utilitzar-lo com a seu d’alguna activitat, tan sols es vol com una inversió de capital.

Davant aquesta situació, joves sense habitatge o sense espais d’oci ocupen aquests immobles dels quals ningú en gaudeix, eviten que es deteriorin, agencen l’espai, i li donen una utilitat individual o de vegades comunitària. Incompleixen les lleis, prou que ho saben. S’arrisquen a un desallotjament policial, i també ho saben. Però, també saben que les normes canvien, i no ho fan per inèrcia, sinó per pressió i mobilització social. Alguns filòsofs del dret parlen de la “societat oberta d’intèrprets constitucionals”: tota la ciutadania està constantment interpretant la Constitució que lluny d’ésser una norma tancada i bloquejada és una norma oberta i dinàmica, un procés que s’adapta als temps i a les exigències socials de cada moment. Els ciutadans actius acaben modificant la interpretació de les normes constitucionals.

Així, la desobediència civil apareix com un mecanisme per provocar canvis en les lleis o en la seva interpretació. La població afroamericana als EUA va aconseguir acabar amb el segregacionisme desobeint les lleis que els separaven dels blancs, i el principi d’igualtat que s’interpreva com “iguals però separats”, va passar a interpretar-se en contra de la segregació. Cal recordar, però, que en una societat democràtica la legitimitat de la desodiència civil passa per dos requisits essencials: que sigui pacífica i que acepti les conseqüències que implica l’incompliment de les lleis.

Així doncs, si allò que es vol és una nova interpretació de la Constitució que posi més èmfasi en la funció social de la propietat que en l’ús especulatiu d’aquesta i que equilibri el dret a l’habitatge amb el dret a la propietat, els okupes en seran la punta de llança. Els avenços seran lents i progressius: penalitzar amb impostos els que tenen immobles adormits sense fer-ne cap ús, augmentar la inversió pública en habitatge, autogestió d’espais públics pels ciutadans…

Mentrestant, la pitjor solució és la penalitzadora –el dret penal és una última ratio i, fins ara, aquí ha estat la primera i l’única–. Són possibles i desitjables els acords entre propietaris (normalment empreses immobiliàries) i okupes, per tal que aquests gaudeixin de l’immoble mentre estigui desocupat: el local es mantindrà així en bones condicions, ocupat per joves i no per rates. Però, si els okupes volen ser escoltats per la societat cal que darrera seu no s’amagui res. Totes les pretensions són legítimes, però utilitzar l’ocupació d’habitatges per aconseguir altres finalitats seria contraproduent. I sobretot, l’ocupació ha de ser pacífica, enfrontar-se amb violència a les lleis democràtiques és propi de colpistes o de batasunos, no de defensors dels drets civils i socials.