La batalla pels drets del futbol televisat i la decisió del govern del PP d’implicar el sector públic televisiu en un gran projecte de televisió digital junt amb un grup discrecionalment elegit d’empreses privades són exemples recents de la importància dels factors polítics, dels factors relacionats amb el control social, en la configuració d’un determinat sector industrial.

Degut a la importància d’aquests factors, l’anàlisi de les polítiques públiques adreçades al sector televisiu ha de tenir característiques pròpies. Així com hi ha sectors industrials on l’únic criteri a tenir en compte a l’hora de decidir el tipus d’intervenció o no-intervenció governamental ha de ser el criteri de l’eficiència econòmica, en el cas del sector televisiu hi ha més coses a tenir en compte (una cosa semblant es pot dir respecte a altres béns, com la sanitat, l’educació o l’habitatge). El conjunt de la societat democràticament organitzada té dret a fixar uns determinats criteris sobre la llibertat d’expressió, el pluralisme informatiu, la protecció de les minories culturals o els efectes dels continguts sobre l’educació dels infants. En tal cas, el problema econòmic esdevé el de trobar una configuració del sector el més eficient possible sempre i quan la solució també respecti aquests criteris de tipus cultural o democràtic.

No obstant això, aquí no s’acaben els problemes, sinó que en tot cas comencen. En primer lloc, la definició de quins d’aquests criteris són legítims i quins no pot ser difícil, per raons polítiques i fins i tot filosòfiques. La professora Victòria Camps ha proposat alguns d’aquests criteris a partir del seu treball al Senat en l’anterior legislatura. Al meu entendre, és convenient que aquests criteris siguin pocs, clars i transparents, per facilitar la seva aplicació. Si de criteris d’aquests n’hi ha molts i són confusos, tothom voldrà ficar-hi cullerada i al final no se n’aplicarà bé cap. D’altra banda, la televisió no és l’únic mitjà ni segurament el més eficaç que la societat té per promoure valors culturals, educatius o polítics. A més, podria succeir com amb les drogues: la prohibició de determinats productes podria provocar la creació d’un mercat il·legal clandestí impossible de controlar. Seria millor permetre-ho quasi tot, regulant els horaris i altres condicions, i dedicar més recursos a ensenyar a veure la televisió i a oferir alternatives a la televisió en el lleure d’infants i adults. La gosseta Pippín, a la qual Gabriel Jaraba va dedicar un fantàstic article a la revista Cuadernos Noventa fa uns anys, tornaria a adquirir protagonisme, i potser tots (o almenys una bona part), lliurement i responsable, aprendríem a veure la televisió. En segon lloc, fins i tot si arribéssim a fixar uns criteris sobre el que és permès i el que no ho és, l’aplicació dels criteris no seria gens senzilla. Per exemple, imaginem que es decideix que des del punt de vista del pluralisme és convenient que hi hagi tres cadenes privades en un país: si a través d’un sistema de subhasta resulta que finalment les tres cadenes són concedides a personatges com Berlusconi, Murdoch o Kirch, és probable que el sistema resultant sigui ideològicament o culturalment menys plural que el sistema anterior.

Reflexions semblants es poden fer sobre el paper de la televisió pública quan conviu amb diverses cadenes privades, com és el cas a quasi tots els països europeus. En alguns casos el finançament d’aquestes televisions públiques es fa amb un gran cost per part dels ciutadans.

La competència amb les cadenes privades porta a les públiques a assemblar-s’hi molt, amb el resultat paradoxal que finalment són cadenes privades especialitzades les que ofereixen millors programes culturals o de qualitat. En molts casos ja és obvi que l’única justificació per mantenir cadenes públiques generalistes és l’aspiració política del partit governant de controlar un canal televisiu. Tenint en compte que l’accelerat canvi tecnològic converteix en utòpic eliminar les televisions privades, no seria millor garantir uns objectius públics obligant a les cadenes privades a oferir determinats programes? Al cap i a la fi, també hi ha moltes altres formes d’intervenció governamental en molts altres sectors dominats pel capital privat, com l’energia o les farmàcies. Certament, jo seria partidari de tornar al “Diario hablado” de les deu de la nit, però en una versió democràtica.

Tampoc aquí no s’acabarien els problemes, però, perquè la majoria política de torn sempre tindrà la temptació de fixar aquests “continguts públics” de forma que aquesta majoria en surti beneficiada des d’un punt de vista partidista. És clar que si la majoria actués sense miopia, s’adonaria que en un futur més o menys llunyà esdevindrà minoria, i potser estarà en el seu interès arribar a un acord amb l’oposició per fixar les regles del joc. I no obstant això, aquest acord no serà fàcil si hi ha dos blocs polítics i un d’ells està identificat, ideològicament i socialment, amb aquells que tenen més possibilitats d’impulsar cadenes privades. Un militant d’esquerres a Itàlia pot fer bé a preguntar-se perquè D’Alema, el líder del Partit Democràtic de l’Esquerra, fa esforços per arribar a un acord sobre la tele pública amb Berlusconi, el cap de l’oposició i propietari de quatre canals nacionals de televisió.

No obstant tot això, sóc de l’opinió que els polítics professionals sovint magnifiquen el poder de la televisió a l’hora de persuadir l’electorat. El control de l’única cadena de televisió en aquell moment per part de la UCD no va impedir la seva ensulsiada electoral. Segurament la petita pantalla té més efectes en la psicologia dels polítics full-time que no pas en la dels votants, la decisió electoral dels quals depèn de molts altres factors. En qualsevol cas, el sector televisiu il·lustra molt bé la versió moderna de la tensió que sempre s’ha produït entre la propietat privada i els interessos públics. Si la col·lectivitat democràticament organitzada abandona o no actualitza la intervenció sobre la propietat privada ens podem veure abocats a un feudalisme tecnològic com a versió moderna del feudalisme agrari de l’edat mitjana.