El paisatge constitueix un concepte que va més enllà de les tòpiques vistes panoràmiques, dels indrets de bellesa singular o dels llocs pintorescos. En la seva accepció geogràfica, el paisatge ha estat definit com l’expressió observable pels sentits de la relació existent entre la naturalesa, la tècnica i la cultura de la humanitat. Entès d’aquesta manera, tant els cingles de les Guilleries o els arrossars del Delta de l’Ebre com la perifèria urbana de Barcelona o el complexe petroquímic de Tarragona constitueixen paisatges, cadascun amb el seu propi caràcter i significació.

Catalunya és un país petit, de poc més de trenta mil quilòmetres quadrats. La riquesa del seu patrimoni paisatgístic no es troba en la grandiositat ni en l’espectacularitat del escenaris naturals, sinó en la tòpica però no menys certa diversitat. Al llarg dels segles, del mil·lennis, els homes i dones que han viscut en aquesta terra, hi han deixat l’empremta de la seva feina, de les seves vides, de les lluites i de la violència, però també de la convivència i del progrés. Cada societat ha anat trastornant l’entorn, modelant la naturalesa, segons les seves necessitats i els seus valors culturals. D’aquesta manera s’han anat conformant una successió de paisatges cadascun dels quals ha modificat total o parcialment l’anterior. El paisatge constitueix una part important del patrimoni del pobles perquè, ultra la seva dimensió estètica o el seu interès ecològic i ambiental, constitueix l’evidència perceptible de la història i de la pròpia cultura.

Entre els elements que integren el paisatge, els arquitectònics assoleixen una significació especial. No en va, una de les preocupacions més importants de la humanitat ha estat proporcionar-se un refugi, construir-se el seu propi hàbitat. En general el patrimoni arquitectònic històric català no es caracteritza per la seva monumentalitat, sinó per la seva sobrietat, diversitat, integració en el paisatge i difusió en el territori. Per posar un exemple, la majoria dels nostres castells són cases fortificades que en poc recorden les grans fortaleses espanyoles o els castells francesos o anglesos. Les nostres ciutats monumentals són ben poques en comparació a les grans ciutats monumentals de França o d’Espanya. Fins i tot les petites ciutats o els pobles que conformen conjunts urbans homogenis es poden comptar amb els dits d’ambdues mans.

Ací només volem apuntar alguns del aspectes de la història més recent que han contribuït directament a empobrir el nostre patrimoni paisatgístic i arquitectònic; especialment els associats amb els anys de la dictadura franquista.

La coincidència en el temps d’un sistema polític totalitari i d’un desenvolupament urbà fonamentat en el turisme massiu i en la industrialització varen comportar per a Catalunya la dilapidació en poques dècades, d’un patrimoni heretat de segles.

Aquesta destrucció, si bé no va ser exclusiva del nostre país, s’hi manifestà d’una manera especialment intensa i nefasta a causa de la confluència de diverses variables econòmiques i socials; la industrialització, el creixement urbà vinculat a la immigració i al creixement natural de la població, i el desenvolupament urbà vinculat al turisme. Amb tot, falsejaríem la realitat si no consideréssim uns altres factors de caire menys econòmic, més sociològic; els excessos de penúria econòmica (quelcom similar al que succeeix actualment als països de l’ex-bloc comunista), la manca de mecanismes d’expressió democràtica i l’aculturació de la població promoguda per un polític que des que s’instaurà volgué reduir la cultura a un conjunt de tòpics.

El resultat de l’acció dels anys del franquisme fou contundent; en poc més de tres dècades -entre principis dels anys cinquanta i finals dels setanta- el país s’industrialitzà i el nivell de vida de la població, en general, augmentà, però es pagà un cost social innecessari i en restà una carregosa hipoteca pel futur.

Fa feredat, per exemple, constatar la destrucció de la majoria dels nuclis històrics dels pobles i ciutats de les àrees urbanes o la destrucció sistemàtica del litoral. Aquests dos fenòmens perfectament objectivables no són, com hem dit, exclusius del nostre país -hom pot constatar els mateixos fets a d’altres països industrialitzats- però el que si constitueix un tret exclusiu és el seu caràcter massiu i sistemàtic: el que a d’altres indrets és ocasional o parcial aquí esdevé habitual i genèric.

Les futures generacions heretaran un patrimoni inútilment empobrit. D’una banda s’ha produït una pèrdua irrecuperable, quantitativament i qualitativament importantíssima, d’elements patrimonials arquitectònics i paisatgístics; en algunes ciutats i pobles el catàleg d’elements arquitectònics d’interès destruïts és quasi tan extens com el d’elements existents. D’altra banda s’ha produït un enlletgiment general del paisatge: en àmplies zones, el nostre país presenta a l’observador d’avui un aspecte desarticulat, suburbial.

Sovint es tendeix a relacionar, exclusivament, la destrucció del patrimoni arquitectònic amb les àrees industrials o urbanes, tanmateix el caràcter genèric al·ludit s’ha manifestat amb una gravetat similar a les àrees rurals.

El preu del progrés ha estat durant molts anys el parany ideològic per tal de justificar una destrucció bàrbara del patrimoni. A hores d’ara, però, la majoria de persones amb un elemental judici saben que el progrés és compatible amb la cultura i que no és progrés allò que comporta l’empobriment cultural i que hipoteca el futur del patrimoni col·lectiu.

Sovint, el paisatge immediat , per proper, és també el més ignorat. Som capaços de fer llargues cues, el caps de setmana, per visitar un parc natural i acostumar-nos a la lletjor quotidiana del nostre entorn. No estem suggerint la museïtzació del paisatge o la conservació a ultrança de la fesomia dels nostres pobles i ciutats, sinó la necessitat d’actuar amb responsabilitat i un sentit complex del progrés.

Convé consolidar els avenços enregistrats al nostre país durant el període democràtic. Sobretot, però, és necessari seguir avançant, replantejant si cal, algunes de les polítiques i estratègies seguides fins ara i, educativament, incidir des de l’edat escolar en la formació d’actituds d’interès i de respecte pel patrimoni paisatgístic.