Les generacions europees educades després de la segona guerra mundial crèiem que la guerra havia estat eradicada del nostre continent, romanent-ne només el sofisticat privilegi de l’holocaust nuclear. Als anys 80, tothom era pacifista quan es tractava d’oposar-se a una guerra atòmica hipotètica o bé a guerres molt llunyanes. Però, als anys 90, quan la guerra se’ns ha fet real i propera, gairebé ningú ha volgut ésser pacifista. La proximitat física i política del fenomen bèl·lic ha demostrat que la seva lògica té una gran capacitat d’absorció d’energies ètiques, fent-se irresistible la presa de partit i l’adopció d’un enemic contra qui projectar els odis, car odi és l’energia passional de la guerra.

Per què la pau té tants partidaris quan està establerta i tan pocs quan es trenca? Per què la idea de la pau esdevé feble quan més cal? Una primera resposta ens la dóna el filòsof Erasmo dient: “la pau més desfavorable és sempre millor que la guerra més justa”. Algú dirà que quan les guerres són justes de debò, no hi ha d’haver dubtes. Però aquest és el problema, perquè ningú fa guerres sense creure tenir raó, i hi ha raons, o una part de la raó, en gairebé tots els cantons de cada conflicte.

La comprensió que la guerra és el mal major es fa difícil quan estan en joc valors estimats o percebuts com essencials. La pau és molt racional i és poc compatible amb les passions i les emocions. Aquestes donen més satisfaccions, mentre que la pau dóna molts mals de cap. És més senzill fer la guerra. Un bel·licista de moda ho expressa bé: Amor armado. (L’amor és incondicional, bonic per una relació entre individus, però traïdor per guiar les actituds polítiques davant un conflicte).

El veritable pacifisme és més proper a l'”ètica de la responsabilitat” (segons el concepte d’un altre pensador, en Max Weber). No serveix de res el pacifisme moralista que, tot proclamant principis indiscutibles, no contribueix a la pau concreta. El pacifisme responsable té vocació d’intervenir en els processos reals per modificar-los en la direcció de la pau. Militar a favor d’una causa en conflicte suposa ignorar les legítimes aspiracions de la part contrària i, per tant, alimentar el conflicte en si. Contràriament, ser pacifista és militar per la pau, i això vol dir distanciar-se de les estratègies en conflicte per sostenir una estratègia de pau. Cal empènyer les dinàmiques que favoregin la conciliació i la concòrdia, les concessions recíproques, la negociació, la satisfacció de quelcom essencial de cada part sense que cap s’imposi del tot.

En el cas dels conflictes nacionals, les reflexions anteriors són prou adients. Tota causa nacional té arrels poderoses i legítimes però que, si s’imposen unilateralment, perjudiquen altres causes. La identificació amb una causa nacional ha d’associar-se amb el rebuig a la causa contrària. Per això els nacionalistes són propensos a tenir enemics, fins i tot es complauen de tenir-los. I l’enemic és el requisit més important de la guerra, més que les armes, els aliats o les estratègies, perquè es pot fer la guerra de moltes maneres, però mai sense enemic.

Davant diversos nacionalismes en col·lisió, el pacifisme responsable evita recolzar-ne cap, intenta neutralitzar cadascun equilibrant-los tots. És a dir, el pacifisme adopta la mediació com estratègia. Cal recordar que els pacifistes de començament de segle fundaren “les societats d’arbitri” (arbitrations societies) que perduren en els Països Escandinaus. Institucions com el “Premi Nobel” o la “Carnegie Endowment for Peace” són el resultat de fortunes que es dedicaren a la conciliació en el període previ a la I Guerra Mundial. No oblidem que els conflictes que hem vist rebrotar són d’aquella mena que va engendrar les guerres europees del segle XIX i la primera part del segle XX.

Els pacifistes de llavors varen patir, no eren populars, anaven a contracorrent i eren vistos sovint com a traïdors. Acabem amb un petit homenatge a Bertrand Russell, el qual va ser condemnat i deportat el 1915 per “derrotista” en publicar el següent: “la culpa alemanya, que hi és, no ens fa innocents a nosaltres”.

Josep Palau, Comitè Executiu de l’associació europea “Helsinki Citizens’ Assembly”