Com totes, aquesta etiqueta, “voluntari”, és enormement reduccionista. Dubto que moltes de les persones que fan activitats altruistes se sentin realment identificades amb aquest terme. L’altruisme pot ser el denominador comú, però la diversitat d’origen, d’activitat i de dedicació és massa gran per posar-la en un sol cistell. En fer aquesta opció no han seguit cap consigna, no han necessitat cap reclam publicitari, no han hagut de demanar permís a cap finestreta… Només la convicció personal, encarnada en voluntat, els ha portat a fer el que fan. I generalment ho fan a través d’un grup o d’una institució més o menys especialitzada que els acull i coordina. És difícil que se sentin genèricament voluntaris.

Per això mateix, aquestes persones no necessiten cap intervenció reguladora de l’administració. Altra cosa és que els grups o les entitats rebin ajuts públics, a més dels que reben d’altres institucions i de particulars, i que l’administració vetlli, per tant, per l’ús correcte dels cabals públics transferits a aquests grups o entitats.

Tanmateix, les administracions públiques són perversament expansionistes i ja han llançat la xarxa -etiqueta “voluntariat”- damunt d’aquesta bona gent. S’han creat organismes “ad hoc”, s’organitzen congressos i dies internacionals, s’emplenen pàgines i més pàgines… Però, necessiten els “voluntaris” aquesta intervenció? En qualsevol cas, la suposada necessitat del “voluntari” no ha de coincidir amb la del regidor, conseller, ministre o comissari europeu de torn, ansiosos d’ocupar espai, de justificar la seva funció i, massa sovint, d’obtenir rendes polítiques.

Repeteixo que no veig, pel caràcter personal de l’opció i per la pluralitat de la realitat, quines puguin ésser les necessitats col·lectives dels “voluntaris”. A tot estirar, la divulgació de l’activitat (no per vanitat, sinó per provocar entusiasme) i la justa assignació dels ajuts públics en funció de la dedicació i dels resultats i no de les afinitats polítiques. La divulgació ja la fan ells mateixos per mitjà dels seus propis organismes. Per tant, si les administracions volen ajudar els “voluntaris”, que es limitin a assignar bé els ajuts, a avaluar-ne els resultats i a estimular (via desgravacions) les donacions privades.

Finalment, però, l’Estat espanyol no ha pogut resistir el corrent -la moda, gosaríem dir- i el Congrés dels Diputats va aprovar el desembre del 1995 una Llei del Voluntariat. Una llei, al meu entendre, pràcticament inútil. Cal dir que l’avantprojecte presentat per la Ministra Alberdi era nefast. L’article 16 “Incentivos al voluntariado” preveia premiar els “voluntaris” amb facilitats en l’obtenció de crèdits per a l’habitatge i de beques d’estudi, en l’ingrés a l’administració, en la reducció de la prestació social substitutòria, en les places per a residències i viatges per a la tercera edat…. En resum, la vareta pública volia transformar els prínceps de la generositat i l’altruisme en gripaus del mèrit. Els “voluntaris” esdevenen meritoris. I s’obria, per tant, la via -tan nostra- a la picaresca.

La llei aprovada ha llimat aquests aspectes més grollers però no els ha eliminat del tot. L’article 14 diu que els “voluntaris” -ep! només d’organitzacions d’àmbit estatal o supraautonòmic- tindran bonificacions o reduccions en l’ús (deu voler dir en el preu) dels mitjans de transport públic estatals i en l’entrada als museus de l’administració central (sic!, sic!, sic!), i no es descarten altres beneficis que puguin establir-se. L’article 15 contempla que el temps de treball voluntari valdrà com a servei militar o per a la prestació social substitutòria. En aquest cas el “voluntariat” serà clarament sospitós, ja que l’ordre exigit és, primer, fer-te fer objector i després -només després- fer-te “voluntari”. Darrerament, en el debat sobre l’eliminació de la PSS a la UAB, un professor advocava que la PSS havia estimulat el “voluntariat”. Confondre la substitució d’una obligació militar per una de civil, no és ben bé “voluntariat”, però el fet mostra la confusió que hi ha sobre aquesta qüestió. Una confusió a la que no va ser aliena tota l’experiència atípica -altament uniformada, enormement publicitada i puntual per decret- dels voluntaris olímpics.

La bondat constitucional d’aquest incentiu discriminador a favor dels “voluntaris”, i dins d’aquests dels “estatals” enfront dels altres, és més que dubtosa, ja que al cap i a la fi la Constitució no ens obliga a ésser altruistes. Tampoc no és clara la raó per la qual han de viatjar amb bitllet reduït de la RENFE els “voluntaris estatals” i no els del centre d’alfabetització del barri. La llei ataca, si bé amb menys estridència que l’avantprojecte, l’essència mateixa del lliurament voluntari: la gratuïtat.

La llei parteix d’un gran equívoc, en afirmar que els “voluntaris” s’agrupen per satisfer els interessos generals. Els “voluntaris” s’agrupen per ajudar a grups i interessos concrets: malalts, nens de famílies problemàtiques, avis, immigrants extracomunitaris… Si ens atenim a la normativa, emanada dels òrgans legislatius, no és tan clar que siguin interessos generals. Pensem només en els immigrants “il·legals”.

Articles com els dels drets i deures dels “voluntaris” són sobrers. No n’hi ha prou amb els drets que tenen com a ciutadans? La llei oblida que la relació entre el “voluntari” i el grup és lliure i gratuïta. Si el voluntari creu que li costa massa temps i diners, és lliure de cancel·lar-la quan vulgui. I viceversa, si el “voluntari” és negligent, el grup o organisme ja el despatxarà.

Resulta difícil entendre intervencionismes tan rucs. Una vegada més, la política ens demostra que Darwin estava equivocat i que és l’òrgan qui crea la necessitat i no a la inversa. Si es creés un ministeri per a la sastreria, començaria a legislar infatigablement sobre els traus, els botons i les costures. Mentrestant es legisla sobre el que no cal, situacions cada vegada més desfasades de la realitat vigent esperen una nova legislació que mai no arriba. La funció pública, sense anar més lluny.