Es remarca sovint la independència de la filosofia i la seva llibertat de crítica respecte a tot règim polític, tot recordant que la filosofia pot exercir-se més fàcilment en el marc de la democràcia. Quan àdhuc es rebutja una equació massa simple que uneixi la filosofia a la promoció de la democràcia, queden indicis de l’equació en aquest tipus de reflexions. Anem a fer un esbós d’algunes notes crítiques, respectuosament crítiques, amb referència a aquesta opinió tan difosa i tan poc qüestionada. Però la filosofia, no és essencialment crítica? No és abans que res qüestionadora?

En primer lloc, no es pot oblidar que un dels més grans filòsofs de la història d’occident, Plató, no era gens demòcrata. La història de la filosofia comporta de fet nombroses reflexions aristocràtiques i organicistes que no es poden considerar com a democràtiques. Si les formes històriques i les nocions teòriques de la democràcia han canviat, la democràcia ha conservat sempre un nucli invariable: la participació de tots els éssers humans considerats com a ciutadans en el govern de la ciutat. El que ha canviat, en el transcurs dels segles, segons els llocs, és la noció de ciutadà així com les formes que pot adoptar la participació. En la història de la filosofia, no obstant això, s’han expressat concepcions de la ciutat segons les quals aquesta ha de ser governada per un grup restringit d’homes, considerats com els millors des del punt de vista intel·lectual i moral pel benefici de tota la ciutat. Això constitueix una breu definició d’un pensament aristocràtic que té un pes considerable en la història del pensament. A més, el pensament organicista, tan important en la història de la filosofia, és radicalment incompatible amb el principi democràtic, ja que la comunitat orgànica només es pot estructurar sota una forma aristocràtica. Cal assenyalar, en tot cas, que l’aristocratisme i l’organicisme no són sinònims. L’organicisme és sempre aristocràtic; però l’aristocratisme no és necessàriament organicista.

En segon lloc, la filosofia si és, és un discurs crític respecte a l’opinió i a l’ordre. Si l’opinió dominant i l’ordre efectiu són democràtics o, més aviat, són qualificats de democràtics -ho són molt menys del què es pretén-, la filosofia pot i ha d’elaborar un discurs racional i crític sobre aquesta opinió i aquest ordre. La filosofia no pot estar al servei d’un ordre terrestre, sigui quin sigui. Tampoc no pot, doncs, estar al servei de la democràcia liberal. Està al servei de l’única veritat que el filòsof es posa com a objectiu en la seva reflexió racional i crítica. La filosofia, com l’art, conté un vessant subversiu, en el sentit que la filosofia i l’art només es poden sotmetre a la seva propia manera de fer. És per això que les dictadures i els règims totalitaris no han estimat mai la filosofia. Però també és per això que les democràcies liberals estimen molt menys la filosofia del que es creu. La democràcia liberal és una forma d’ordre terrestre, i tot ordre terrestre implica un mínim de coacció. I la democràcia liberal, sovint, comporta molta més coacció i repressió del que es creu. A més, no es pot oblidar que hi ha moltes formes diverses de coacció i de repressió, i que hi ha formes en aparença molt menys brutals que altres -que és justament el cas de la democràcia liberal-. La filosofia pot i ha de qüestionar qualsevol ordre en aquest món. Això significa, en el marc de la nostra civilització occidental actual, que ha de qüestionar les democràcies liberals que són d’entrada menys democràtiques del que pretenen. Tanmateix, la democràcia ha d’acceptar la independència de la filosofia, així com la de l’art, sense cap mena de límit ni condició si vol respectar els seus propis principis i les seves lleis fonamentals. Però les democràcies liberals són molt menys coherents i, per tant, menys democràtiques que no es creu.

Les opinions corrents sobre la filosofia en el món contemporani plantegen un últim problema: el del caràcter universal de la filosofia. Ara bé, aquesta no és, al nostre parer, sinònim de pensament. Qualsevol forma de pensament no és filosofia. És la civilització occidental que ha desenvolupat aquesta forma de pensament tan peculiar que és la filosofia. Això no vol dir que altres formes de pensament a Occident i fora del món occidental no mereixin el nostre respecte. Però tot no es pot anomenar filosofia. Les altres civilitzacions del planeta han desenvolupat formes de pensament tan interessants com la filosofia i han donat lloc a pensadors tan notables com els filòsofs. En el si d’Occident hi ha formes de pensament no-filosòfiques tan importants com la filosofia -l’art, per exemple-. Però, transformar el terme filosofia en una noció útil per a tot conté dues implicacions perilloses. En primer lloc constitueix, en el fons, una manca de respecte d’Occident envers les altres civilitzacions del planeta. En segon lloc, buida de sentit el discurs filosòfic, és a dir, és una manera subtil d’esborrar aquest discurs racional i crític, i, conseqüentment, poc còmode que és la filosofia. Quan en el marc d’altres civilitzacions hi ha gent que estudia la filosofia no han d’oblidar que estan estudiant una manera de pensar estrangera a llur civilització. Però també hi ha orquestres a Àsia i a Àfrica que interpreten la música de Bach i no per això aquesta es converteix en asiàtica o africana.

Esperem que el lector que té simpatia per la filosofia rebrà amb interès aquestes notes ràpides que, fidels a la filosofia, romanen crítiques, respectuosament crítiques, pel que fa a opinions tan difoses i tan poc crítiques.