Veient les pàgines del diaris se’ns fa difícil d’entendre perquè deu milions i escaig de persones van donar el vot als socialistes durant dotze anys i per què encara avui un trenta per cent de l’electorat, vuit milions i mig, els tornarien a votar.

Un balanç, doncs, demana una mica de reculada de manera que entenguem què volia dir “Por el cambio”, si aquest ha existit i si es pot tornar a produir l’èxit polític de la fórmula electoral.

Gènesi del 23 de febrer i les seves conseqüències

Els socialistes es troben al arribar al poder amb dos problemes derivats de fets molt llunyans. L’Exèrcit, i especialment la “Legión”, sota les ordres directes del General Franco, és la base del poder (les milícies de la Falange i Requeté estaven massa dividides per oposar-s’hi), externa a l’Estat que el va entronitzar i és la Guàrdia de Corps que el va mantenir en el poder durant tota la seva vida. No en va eren presents al govern (màxim òrgan polític) els tres exèrcits i mai es va plantejar la necessitat d’un ministre de defensa, ja que conceptualment el cap suprem era en Franco, que reunia els dos liderats (civil i militar) en un sol òrgan, del qual els militars n’eren l’eix ideològic. És després de la consolidació de l’exèrcit com a avantguarda política que neix l’Estat franquista del no res, com a suport logístic primer i polític després, als exèrcits insurgents que ho són no només per raons econòmiques o professionals, sinó que se senten portadors d’un model polític cridat a regenerar el país.

Només aquesta profunda ideologització ens permet d’entendre l’enorme paciència dels militars que van renunciar a privilegis econòmics i polítics, ben normals en altres països manats per estructures militars (Argentina, Xile, etc.).

Ja al inici s’unifiquen els dos partits d’aquell bàndol, el feixista –la Falange– i l’absolutista –Requetés–, dotant a l’Estat de l’estructura política necessària per a transcendir l’estricte àmbit militar. Des de la seva concepció i durant tota la seva existència, l’Estat franquista es construeix per anar contra un determinat tipus d’ideologia i de cultura, i els seus servidors ho són primer d’una ideologia (“Principios del Movimiento”, que no pas dels ciutadans) i a través d’aquesta d’un Estat; d’aquí arrenca la causa profunda de la inexistència d’un proto-estat del benestar perfectament viable econòmicament durant el tardofranquisme. Mort el dictador, la Transició Política es va plantejar des del punt de vista de canviar les estructures representatives de l’Estat, sense canviar la cultura de l’Estat mateix respecte als ciutadans ni la relació de l’exèrcit amb el Cap d’Estat. El 23 de febrer, amagats sota els escons, el polítics es devien adonar dels límits d’un model de canvi que, al prometre que tot havia de canviar perquè ningú canviés (només cal seguir les biografies polítiques dels gestors de l’Estat d’aquell moment, des del líder de l’UCD fins l’últim de la fila al bàndol dretà, convertia la democràcia en una imatge superficial i fràgil).

Mentre els diputats reflexionaven, els militars reclamaven un govern d’unió nacional sota la direcció d’un militar i/o l’abolició de facto de la Constitució. Dues músiques de la mateixa cançó, retorn a l’Estat corporatiu tot mantenint l’exèrcit com a avantguarda política d’Espanya sota el comandament directe del Rei.

La descomposició progressiva però irreversible de la UCD deixava dos grans debats polítics no resolts, evolució-involució o, el que és el mateix, demòcrates-franquistes, i el de centralització-descentralització (Estat uninacional versus multinacional, AP versus PNB-CiU-PSOE). Fins aquell moment, evolució i descentralització havien estat companyes de viatge davant del tardofranquisme, però dues decisions del PSOE van començar a marcar nous horitzons; primer, la interna de reduir quasi a zero l’autonomia de les federacions, excepció feta de la catalana al ser estatutàriament autònoma, i sobretot, la presentació, defensa i aprovació de la “Loapa”.

És doncs el model polític centralització-evolució bastit al voltant del PSOE el que guanya les eleccions del 28 d’octubre de 1982 amb el lema “Por el Cambio”. La victòria, però, va molt més enllà del fred recompte de vots; els votants del PSOE eren professionals, quadres mitjos, obrers especialitzats, líders socials, veritables creadors d’opinió dels seus àmbits socials als quals s’hi afegien massivament els professionals dels mitjans de comunicació, professors, intel·lectuals, etc., l’opinió dels quals quedava en aquell moment per sobre de tot dubte i té canals institucionals de difusió.

De la nit al dia, la societat va passar de la inseguretat de la fi d’era a la seguretat en un projecte de futur que frenava tot allò que fes olor de federalisme i reduïa les tendències d’esquerres a la construcció de l’Estat del benestar. L’amplíssim consens i entusiasme social que va provocar l’èxit dels socialistes amb aquells canvis estratègics, va permetre al govern efectuar un ajustament econòmic brutal (l’atur va continuar augmentant fins el 1987), sense conseqüències electorals aparents.

Un programa per a un país, llums i ombres

El gran repte dels socialistes era la construcció d’un estat de benestar que garantís a tota la població uns nivells similars als que els europeus gaudien des de feia dècades. El model a seguir era finançament públic, direcció i gestió centralitzada i universalitat de tots els serveis oferts, on l’Estat es constituïa en garant de la seva prestació, de la qualitat i de la no-discriminació respecte de l’usdefruit dels ciutadans.

En cap moment es va avaluar l’esforç financer que implicava la construcció de l’Estat, ja que aprofitant l’adhesió al Mercat Comú es va dissenyar una estructura fiscal pensada per afavorir l’economia de consum i no la de producció.

El resultat fou la venda de més de la meitat de l’estructura productiva a les multinacionals, que ràpidament la van convertir en estructura importadora, mentre el país invertia els diners resultants en la reconversió-minoració de sectors productius madurs o obsolets i l’Estat s’endeutava de manera accelerada per a implantar l’Estat del benestar. Ara bé, en el moment d’arribar al poder hi havia ja tres corrents de fons que ningú havia previst i que s’han manifestat clarament al llarg dels anys, transformant profundament la societat sobre la que actuaven les reformes en marxa.

El primer és la transició demogràfica i social des d’una societat amb expectatives de vida de 70 anys, plenament ocupada i on la immensa majoria de la població activa femenina estava a casa fent feines de suport al cap de família i als que d’ell depenen, siguin malalts, nens i/o gent gran, a una altra societat amb expectatives de vida de 85 anys, amb la quarta part de la població activa a l’atur i una població activa femenina que massivament entra al mercat laboral, abandonant les feines de suport a la família. Això ha disparat els costos directes de pensions, sanitat, i despesa social i els impostos associats, i sobretot, ha monetitzat els costos col laterals com guarderies, cangurs tant de nens com de gent gran, menjar preparat, compra de roba, etc., disminuint en comptes d’augmentar el grau de satisfacció dels cotitzants al sistema, ja que l’augment d’impostos al grup encara majoritari de cotitzants (homes) no es correlaciona amb els beneficis obtinguts per aquests.

El govern que ha fet passar la despesa pública del 25% del PIB al 49% en només 10 anys, ha canviat el país, però ni ell ni el seu partit han sabut fer l’esforç pedagògic de transmetre el perquè i el com d’aquest pas a la societat. Ni tampoc han tingut el valor per afrontar determinades reformes independentment del cost polític immediat (carbó, construcció naval, pensions, funció pública), deixant tot un camp de mines pel futur.

El segon corrent és la revolució tecnològica que amb el creixement del pes del sector serveis en l’economia ha augmentat progressivament el valor del coneixement per sobre del capital i de l’esforç físic, a l’hora de crear o gestionar una empresa i de valorar la rendabilitat d’un lloc de treball. Aquesta transformació ha creat un grup sempre creixent de treballadors simbòlics o de la informació que, tot i viure d’un sou lligat a la seva activitat professional, ni per actituds ni per aspiracions es poden considerar obrers segons la concepció cultural que tots hem acceptat històricament. A això cal afegir que mentre els grups industrials familiars van desapareixent sota la piqueta dels mercats financers, les corporacions resultants, ara gestionades per professionals, es van venent a trossets a aquests mateixos professionals directament, o indirectament, als mateixos obrers via fons de pensions. I finalment, que la mateixa revolució ha permès aprofundir el procés històric d’especialització dels llocs de treball, augmentant contínuament la diferenciació de les formacions i habilitats requerides, de tal manera que on abans teníem un centenar de perfils professionals diferenciats, avui a una ciutat com Barcelona n’hi ha més de cinc mil.

Els sindicats, hereus de models polítics i organitzatius ancorats molts cops en els mítics anys vint, només representen (via eleccions sindicals) uns quatre milions de treballadors i via afiliació xifres encara més ridícules, deixant els altres nou milions fora de joc i oblidant naturalment els dos milions i mig d’aturats. Aquest fet ha dut a un procés de radicalització sindical més propi d’una situació de manca de llibertats civils o de persecució dels obrers que no pas la normal sota un govern de l’esquerra. El Govern, contra la paret durant tota la dècada i tan desorientat com els sindicats, no ha sabut o no ha pogut plantejar el debat sobre la reorganització de les relacions laborals, tant d’entrada com de sortida de l’empresa (via contractes i formació professional), on sempre ha seguit el camí marcat pels sindicats, fortament proteccionista del treballador ocupat, que han negociat sempre amb un horitzó a molt curt termini. En canvi, a dins de l’empresa el debat (poder del comitè d’empresa, responsabilitats, FP continuada, fiscalitat i innovació) sempre ha seguit el camí marcat per la Patronal, fortament proteccionista de l’empresari i dels beneficis a curt termini (també dits especulatius).

No ha estat fins que les multinacionals que han comprat el teixit productiu del país no han pressionat al govern, que aquest, a la desesperada, ha començat la reforma de les relacions laborals de manera precipitada i molts cops barroera. Una mostra n’és que tot l’enfrontament s’ha centrat, com sempre, en la defensa dels drets i el cost monetari de sortida del lloc de treball dels treballadors ocupats, mai en els drets i el cost d’inversió (monetària i/o social) d’entrada dels aturats a un lloc de treball. El resultat és un teixit industrial dèbil, poc innovador i, doncs, poc adaptable, totalment controlat per unes multinacionals que han de decidir entre Polònia, Taiwan i Espanya a l’hora d’invertir, ja que les diferències no són significatives.

El tercer corrent, que ningú havia previst, és que la mateixa construcció de l’estat del benestar en escassament deu anys, lligat als drets ciutadans, genera immediatament l’aparició de noves demandes i necessitats certes a nivell de vots però opinables a nivell de criteris. Per exemple, mentre la sanitat espanyola és puntera a nivell mundial, les principals queixes de molts usuaris són les habitacions dobles en comptes d’individuals i la inexistència de llits per als acompanyants. Havent arribat a la construcció de l’Estat del benestar amb trenta anys de retard, els socialistes, empesos per la pressa històrica, no han sabut o no han pogut repensar els models existents, rebutjant aquells que ja coixejaven a Europa, i els han aplicat sobre una societat desarticulada que els ha acceptat, al provenir d’un govern d’esquerres, com un dret i no com una conquesta, sense valorar plenament l’esforç que cada nou dret significava.

El gran programa dels socialistes acaba, així, amb la perplexitat que produeix haver perdut un èxit polític que la dreta li ha robat pel sol fet de prometre mantenir-lo íntegrament, alhora que ven que és el desenvolupament d’un sistema anterior i no una acció política socialista. Això té tenallat el partit, just en el moment en que, després de dotze anys d’esforç, culmina els seu programa de modernització i es podria aprofitar l’èxit per a obrir les vies de totes les altres reformes pendents, però el camí està tancat per als líders actuals, ja que el partit va renunciar abans de les eleccions del 1982 a fer una política clàssica d’esquerres en molts altres àmbits, com el de les privatitzacions de l’empresa pública, ensenyament, separació real Església-Estat (només cal veure el comportament de moltes institucions de l’Estat), etc., sense haver dissenyat un model propi alternatiu.

Les enquestes electorals són ben clares, són els homes, beneficiaris del model de societat anterior, els més crítics amb el PSOE, són les dones i els jubilats, els més castigats abans, els més afavorits. L’únic problema és que la immensa majoria dels creadors d’opinió i de polítics són encara homes.

Un País que volia un programa, ombres i llums

El lema que va dur els socialistes al govern era: “Por el Cambio”, però canvi de què? Bàsicament d’una cosa, passar de la inestabilitat a l’estabilitat sense perdre cap contingut democràtic. Ja hem vist que mediàticament el canvi va ser demolidor; ara bé, la realitat fou ben diversa. Davant el problema militar, els socialistes van engegar diverses estratègies; la primera fou que a tota declaració fora de to o ambigua democràticament, la seguia una destitució fulminant (molts cops la nota amb la destitució ja era als mitjans de comunicació el mateix dia dels fets); això les convertia en actes d’autoimmolació individual en allò que més mal feia als militars, la seva carrera professional.

La segona, una vasta reforma de l’exèrcit espanyol, que d’un desplegament en forces d’ocupació del territori passen a distribuir-se segons necessitats de defensa d’un enemic exterior raonable (Magrib en comptes de França), i una forta inversió en modernització de mitjans.

La tercera, una reducció substancial d’oficials i suboficials que al igualar llocs i persones disponibles redueix l’angoixa davant d’una carrera professional fallida per manca de llocs on desenvolupar-la, revolucionant la carrera al introduir la promoció per mèrits, i alhora millorant i transformant substancialment els plans de formació de les acadèmies militars, incidint més en la formació professional complementària. El resultat final va ser la desaparició del problema militar al integrar l’exèrcit dins de l’estructura de l’Estat, sotmetent-lo a un ministre de defensa civil d’un govern escollit democràticament.

Enfrontats al terrorisme (més d’un mort per setmana el 1982), els socialistes van prendre dues decisions; la primera, mantenir no només la disciplina militar de la Guàrdia Civil sinó l’estructura de cases quarter i l’adscripció a la carrera militar, amb la qual cosa culturalment la Guàrdia Civil continua sent un exèrcit d’ocupació i control del territori per compte del govern central. La segona, mantenir intacta la mateixa estructura de la Policia Nacional heretada del franquisme, sense un replantejament dels objectius, bàsicament de manteniment de l’ordre (d’aquí que havien de dependre d’Interior), en comptes dels lògics de garantir l’exercici dels drets civils amb el pas de la major part de la policia a dependre dels jutges. El resultat és una estructura estranya amb una dicotomia camp-ciutat (Guàrdia Civil-Policia Nacional), afegint-hi a sobre el desplegament de l’Ertzaintza i els Mossos amb un concepte territorial que xoca frontalment amb l’acord polític sobre dels quals s’ha bastit l’estratègia antiterrorista dels darrers sis anys. Intxaurrondo, els Gal o la desconfiança ciutadana en la policia són símptomes de la incapacitat d’evolucionar d’unes forces de l’ordre dedicades a mantenir la llei i l’ordre.

Poques coses han estat tan problemàtiques i poc debatudes com la transició d’una societat de súbdits a una, de ciutadans. Diversos factors han llastrat l’intent; primer, la imposició inicial de les llistes tancades per part d’uns partits encara fràgils i amb escassa articulació social, que a més eren hereus d’una tradició resistencial de més de 55 anys trencada només pels cinc anys de República que els feia més proclius a les dures organitzacions piramidals que no a les sòlides participatives.

El segon factor era la manca d’una tradició política no només via partits i sindicats, que tampoc es van preocupar de formar i educar els ciutadans en el seu funcionament i utilitat, sinó també a través de les organitzacions ciutadanes independents (fundacions, centres d’estudi, grups ecologistes, etc.), a les quals el PSOE no ha facilitat el fer-se sòlides i autònomes, ni les ha institucionalitzat promovent canals de participació normals en altres democràcies amb un poder real i unes responsabilitats ben delimitades. Aquestes mancances s’han vist reforçades per la inexistència d’una experiència suficientment dilatada de política feta per professionals escollits que provoqués que els ciutadans miressin als polítics com a líders que cal seguir i no com a administradors temporals de l’Estat als quals cal controlar atentament. Això ha dut que a mesura que la manca de possibilitats de participació allunyava als il·lusionats militants de primera hora, aquests problemes estructurals han augmentat la força de les burocràcies d’uns partits que havien de controlar milers de càrrecs de confiança necessaris per a la gestió de l’Estat que, a diferència d’altres democràcies, no tenien davant seu les forces socials properes al mateix partit que els sotmetessin a pressió i control. A més a més, el polítics, cada cop més divorciats de les seves bases electorals a causa de les llistes tancades i de circumscripcions massa lligades al territori i poc a la població, i mancats de les entitats socials de referència, passen a dependre de la burocràcia del partit ja que aquesta és la que administra la política de marketing i propaganda sobre la que s’han de basar exclusivament partits encara massa desarrelats de la realitat. És aquest cost enorme d’arribar a una societat llunyana que ha abandonat als partits, de vegades injustament, el que explica uns costos de propaganda i difusió enormes i doncs “Fileses, Naseiros, Casinos”, etc.

En el cas socialista, a aquest procés s’hi ha afegit que, emmirallats per l’èxit fulgurant després de la travessa del desert franquista, van confiar que les virtuts originals dels companys del llarg viatge garantien l’ètica del funcionament de l’Estat. El fracàs de la tesi (Roldán, cas Gal, etc.) ha deixat al descobert la realitat del nul control parlamentari dels alts càrrecs i en general de la feina del govern i, sobretot, aquests onze anys de govern han fet oblidar que tots els controls de gestió que es creïn no només són conquestes ciutadanes de transparència i justícia, tot i que retallin, relativament, el poder de vegades omnímode del govern i del partit en el govern, sinó garanties de futur perquè és ara que el poder s’escapa que es produeix el vertigen de constatar que l’oposició arribarà al poder i fruirà dels mateixos privilegis il·limitats. Han fracassat, doncs, en la transformació de l’Estat introduint tots aquells elements de transparència i de control democràtic polític, i no administratius, que des de sempre han estat patrimoni de l’esquerra. Un exemple és que al cap de tretze anys és un independent qui ha convertit en realitat el mandat constitucional del tribunal popular com a contrapès al poder de vegades excessiu dels jutges professionals.

El PSOE no ha entès que el pas de la dictadura a la democràcia implica també una reconversió de l’estructura del partit fent-lo evolucionar des d’un model leninista de professionals que actuen d’avantguarda del moviment polític, els quals per les pròpies condicions de repressió institucional es filtren i es converteixen en militants de confiança absoluta, a un de participatiu on els polítics professionals són militants alliberats pel partit molts cops més per les seves qualificacions o habilitats tècniques que no per la profunditat del seu convenciment ideològic o categoria ètica provada en llocs conflictius, que inexorablement demanen filtres de control de gestió política, els controladors dels quals han de ser els electes pels ciutadans i no les burocràcies dels partits. Només amb aquest error monumental i les dinàmiques perverses que provocava, podem entendre la incapacitat del partit per a reaccionar i substituir en Felipe González quan fa dos anys, amb l’escàndol Roldán i el que s’intuïa darrera, va quedar tocat políticament. Perquè al cap i a la fi els qui l’havien de substituir eren els mateixos que li devien el càrrec a dins del partit i a totes les àrees de poder controlades per aquest.

Finalment duts per la doble dinàmica d’Estat unitari espanyol contingut en el programa del 1982 i per la tradició piramidal del Partit que els anys no van fer més que consolidar és natural que la construcció de l’estat parafederal dissenyat per la Constitució fos la darrera de les preocupacions dels socialistes i la primera de les molèsties en la seva gestió, sempre ajudats per uns fidels alts càrrecs heretats del franquisme, cas del PP.

Sense entendre que la indefinició del model alimentava el rancor, la irresponsabilitat i sobretot el poder d’una oposició que no tenia on cremar-se políticament (cas de CiU), ni on evolucionar d’un funcionament feixista (adscripció incondicional al Líder i a l’Estat) a un de demòcrata.

Balanç d’una dècada i una cua

Malgrat no seguir la sortida democràticament normal de la dimissió del líder i l’elecció d’un de nou dins del partit en el govern, malgrat els errors matussers en la gestió dels serveis secrets i d’Interior, malgrat la indefinició ideològica del partit en el poder i les confusions que crea en la seva base social, malgrat el gir de 180 graus en les fòbies i fílies de tots els mitjans de comunicació i de part dels creadors d’opinió, malgrat tot això, els socialistes tenen una terra electoral del 30% i escaig després de 12 anys de poder i sense campanya electoral! Per la qual cosa, encara que fos sostre electoral, en donarien una mà els francesos, els conservadors anglesos i molt més els italians. I, és que malgrat tots els errors, els socialistes han assolit les dues grans fites dels ciutadans que els van votar, enterrar definitivament el franquisme i tot el seu aparell polític i construir un estat del benestar indiscutible.

Ara hi ha molts reptes plantejats, però no és aquesta generació de polítics la que els pot resoldre, perquè és filla ideològica, rebel o submisa d’un franquisme al que han assassinat defensant la democràcia parlamentària. Però encara l’alternativa d’esquerres no ha construït una identitat pròpia amb projecció de futur i encara s’ha de formar la generació de ciutadans independents i participatius que l’ha de dur al poder.