Sóc federalista, és a dir, crec que els catalans som un poble adult, democràtic i capaç de decidir el nostre futur sense tuteles. Catalunya és una nació si creiem que hi ha nacions al món. És cert que per un racionalista és difícil assumir el nacionalisme, però també és cert que la política i la lluita per la transformació de les consciències han de tenir també una gran component d’emotivitat. El romanticisme de Ferran Soldevila no pot ser la base de l’historiografia d’avui. Però tota col·lectivitat ha de tenir necessàriament els seus punts de referència històrica, els seus mites, els seus herois, les seves llegendes. Es pot coincidir perfectament amb les observacions que fa Hobsbawm del nacionalisme, però una lectura més atenta ens farà caure en l’evidència que el mateix autor reclama polítiques patriotes per reconstruir l’esquerra a llur país. El problema no és el grau de catalanitat, com si hi hagués algun termòmetre científic per valorar-ho, la qüestió és saber quin país volem. En aquest embat tots els ciutadans de Catalunya hi estan objectivament interessats. Uns volen la Catalunya de Torras i Bages, nosaltres la de Ferrer i Guàrdia. Uns volen la del Front del Treball Nacional i l’Institut Català de Sant Isidre, altres la Solidaritat Obrera i la Unió de Rabassaires. Uns Cambó, altres Salvador Seguí. El federalisme és Pi i Margall, el republicanisme federal i l’esquerra republicana. Al federalisme d’avui li manca credibilitat, concreció, encaix amb Europa, però sobretot li manca sensibilitat cara a la igualtat i emoció, arrels, sentiments i força. No sé per què Pi i Margall i els republicans federals van saber-ho fer al segle passat i ara no en sabem. Cal una proposta federal, sí. Però una proposta federal que sigui radicalment d’esquerres i que sàpiga mobilitzar els fills i néts de les immigracions dels anys 50 i 60 que ara semblen desorientats.