Aquest article neix a propòsit de la presentació del projecte «Quan vam sortir lliures. Joventut i activisme al tardofranquisme», celebrada a la Biblioteca de la Fundació Ferrer i Guàrdia el 28 d’octubre de 2025. L’acte va comptar amb el suport de l’Associació Catalana de Persones Ex-presess Polítiques i la Secretaría de Estado de Memoria Democrática.

Jordi Petit ens presenta un relat autobiogràfic de la seva infantesa i adolescència a Barcelona sota la dictadura franquista, marcada pel control social, la repressió religiosa i el rebuig a l’homosexualitat.

 

Control social i repressió sota la dictadura 

La crònica de la vida quotidiana sota la dictadura franquista, reglamentada per l’Església catòlica, mereix un espai dins la memòria col·lectiva d’aquell malson. Les dones havien guanyat drets i visibilitat amb la Segona República, però el món homosexual va continuar marginat, també dins sectors de l’esquerra. A partir de 1934, l’estalinisme va reforçar la persecució de l’homosexualitat a la Unió Soviètica, tipificant-la de nou com a delicte. Tal com m’explicava Teresa Pàmies durant la Transició, de sobte es van interrompre els quaderns i materials sobre sexualitat que circulaven entre les Joventuts Socialistes Unificades. 

Barcelona va viure etapes de relativa tolerància. Amb l’excepció de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923–1930), la sodomia no va estar tipificada al Codi Penal espanyol des de mitjan segle XIX -el de 1848 ja no la contemplava com a delicte-, tot i que socialment continuava sent considerada una pràctica immoral i escandalosa. 

Un dels espais històrics de trobada va ser el local bohemi La Criolla, al barri Xino, del qual es conserven imatges de tota mena de parelles ballant i barrejant-se en un ambient transgressor. Durant la Guerra Civil, el local va ser destruït per un bombardeig de l’aviació feixista italiana que donava suport al bàndol franquista. 

La meva mare, que hi passava pel davant quan era petita, recordava que de dia seien a l’entrada del local «las mariquitas». Vaig deduir que probablement es referia a persones que avui identificaríem com a trans o dissidents de gènere, tot i que en aquell context les categories identitàries eren unes altres i el llenguatge, clarament despectiu. 

Als anys seixanta tot era silenci i de política no se’n parlava mai. Jo era fill únic d’una família de classe mitjana-baixa del barri de Sant Antoni, a Barcelona. A la primavera m’encantava escoltar l’arribada de les orenetes; a la tardor, en canvi, odiava el polsim dels plàtans. 

A casa parlàvem català, tot i que la meva mare provenia d’una família immigrada d’Almeria. Estava tan consentit que em deixaven fer paperets: agafava un diari, habitualment El Noticiero Universal, el retallava amb tisores fins a fer-lo miques i les llençava des del tercer pis. Era com una nevada. Les porteres muntaven un gran escàndol, perquè els tocava escombrar. Mai no em van renyar. 

La construcció de la identitat 

De ben petit ja vaig notar que m’agradaven els homes i de seguida vaig entendre que allò era dolent. No ho percebia en cap altre nen i m’ho guardava a dins, com un gran secret. Quan a Televisión Española sortien The Beatles, el pare els escridassava: «maricons, són maricons», simplement per portar els cabells llargs. Jo callava, i a l’estómac se’m feia un nus. 

Tenia pensaments «impurs» i l’únic que ho sabia era el pare confessor de la parròquia del barri, nomenada Preciosísima Sangre de Nuestro Señor Jesucristo. Ara el nom em sembla gairebé gore. El confessor em parlava de Sodoma i Gomorra, del foc etern. En vaig sortir sentint-me aïllat, sol i ple de pors.

Com a fill únic vaig ser mimat i remimat, cosa que potser em va fer especialment sensible i poc preparat per al conflicte. Ho vaig comprovar quan baixava a jugar al carrer, al passatge de Sant Antoni. Em deien «nena» i «marica». Vaig descobrir el rebuig i ben aviat vaig deixar de jugar-hi. Em vaig refugiar amb les amigues de l’escala. El món de vidre del nen consentit es va esmicolar. El meu millor amic era un gosset amb qui jugàvem hores i hores, i que em seguia a tot arreu. Era a la finca d’uns amics de la família, on anàvem sovint a passar els caps de setmana i l’estiu. Es deia Terrible i, certament, era arisc, però no pas amb mi. 

Amb aquell animal no calien secrets. No paràvem de jugar; als matins venia a despertar-me. Un dels traumes d’aquella infantesa va ser el dia que, en arribar a la finca, no el vaig veure. El vaig cridar, però no apareixia. Em van dir que havia entrat al galliner, que hi havia fet una destrossa, i que el van matar. Encara avui se m’enterboleixen els ulls en recordar aquell animalot. 

Aquella era una Barcelona on cada nit passava pel carrer un carro tirat per un cavall, i l’escombriaire recollia la brossa. Calia anar a la bodega amb un pesant cubell per comprar gel per a la nevera, i la ràdio va ser la principal distracció fins que no va arribar la televisió. Els electrodomèstics encara van trigar a arribar-hi. A casa teníem cuina econòmica, és a dir, de carbó i llenya. El gas també va trigar. La meva mare rentava la roba a mà i sovint cantava l’himne anarquista A las barricadas, que havia après del meu avi. 

Gairebé no vaig conèixer els avis; en tinc un record difús. 

El cilici i la culpa 

Tot el cicle escolar va transcórrer immers en la religió i el rebuig de la majoria de companys. Com a defensa, estudiava com un boig i gairebé sempre era el primer de la classe. Les meves lectures eren Unos santos a tu edad i Vidas ejemplares (vides de màrtirs, inclosos nens que es tiraven als lleons del circ romà), però també llegia El Jabato i El Capitán Trueno. Al rebuig pel meu amanerament, es va sumar el del «repelente niño Vicente», que tot ho sabia perquè destacava com a estudiós.  

Dels «mals pensaments», confessats i reconfessats amb el despertar de l’adolescència, van aparèixer els «actes impurs», que posaven el confessor histèric. Durant els jocs entre nois, quan el sexe es desperta, no em va resultar difícil anar més enllà i mantenir els primers contactes sexuals, que van anar en augment. Tot en secret, callats i amb una profunda culpabilitat. Les penitències van pujar de grau i, fins i tot, vaig fer «l’hora santa» al temple del Tibidabo: una hora de genolls pregant. També vaig resar rosaris amb els braços en creu, un misteri sí i un misteri no. La religió es va convertir, encara més, en la meva esperança d’esdevenir «normal», però la temptació sempre acabava guanyant. 

Cercava les paraules clau als diccionaris dels anys seixanta, i a tots hi posaven coses terribles. La censura del franquisme no permetia publicar els avenços científics sobre l’homosexualitat, que ja al 1960 eren legals a Bèlgica, Suècia i Suïssa -òbviament, aquí sense que ningú ho sabés. 

La meva crisi existencial no parava de créixer. No podia abstenir-me de cedir a les ocasions en què em trobava en situacions prohibides però intensament satisfactòries, cada vegada més agosarades. El batxillerat el vaig cursar al col·legi dels Salesians del carrer Rocafort, 42, de Barcelona. El rebuig va ser el mateix, i cap capellà no va fer res per defensar-me. 

Jo anava adoptant les actituds més virils que s’esperaven de mi, però res no canviava. Els «actes impurs» continuaven. Quan tenia tretze anys, va entrar a l’escola un grup de monitors de l’Opus Dei. Van crear grups de revisió de vida i em va faltar temps per participar-hi. Vaig demanar una conversa privada amb un dels monitors, força guapo, per cert. Va canviar el discurs religiós sobre la meva homosexualitat: ni Sodoma ni Gomorra, ni rosaris.  

Segons ell, calia doblegar la meva voluntat. Dominar el desig. Extirpar-lo. I per això era necessària l’automortificació. Em va induir a portar un cilici al braç -una mena de polsera amb punxes que es claven sense fer sang-, dolorós, que deixava morats i podia comportar riscos si es duia massa dies seguits. El vaig portar, crec, durant dos mesos, canviant-lo de braç cada setmana. A casa em preguntaven què em passava; jo deia que m’havia fet mal amb un mal gest.  

Dins les sabates hi portava pedres i xapes de botella. Tot era patir per Crist, pels meus pecats, per controlar la voluntat. Només així, em deia aquell membre de l’Opus, seria un professional de profit. Però malgrat l’autocàstig, la culpabilitat i el menyspreu cap a mi mateix no vaig canviar. I, a més, el cilici era un obstacle per als encontres clandestins. Finalment, el vaig tornar i vaig alliberar els meus braços. 

L’alliberament 

Les meves relacions amb els companys d’aula i amb el grup d’adolescents que vaig conèixer a la platja de Castelldefels, on la meva família va comprar un apartament, van millorar. De tota manera, a les primeres festes amb noies, jo em posava de punxa-discos i així no calia treure ningú a ballar. Algunes amigues es va adonar del meu aïllament i em treien elles a ballar a poc a poc; i res de deixar un pam de distància, allò era ben arrambat, però jo no reaccionava. A mi el que m’excitava era veure els altres nois que ballaven vora meu i com se’ls notava l’erecció sota els pantalons. Vaig poder aconseguir el disc Je t’aime… moi non plus, que la censura va prohibir de sobte; una cançó amb gemecs de plaer. Això era massa per al règim franquista. 

Quan tenia quinze anys, i enmig d’enamoraments platònics i secrets cap a alguns amics, vaig passar per la crisi de personalitat pròpia de l’adolescència, però ben fotuda i depressiva. Per sort, vaig mantenir una conversa amb un sacerdot salesià i, alhora, psicòleg, que em va treure del fang i de la ignorància on m’havia enfonsat. Va explicar-me l’Informe Kinsey del prestigiós biòleg que van revolucionar la sexologia i altres dades científiques que em van obrir els ulls i la ment. Va ser com una lliçó del Front d’Alliberament Gai¹ avant la lettre.  

La sexoafectivitat humana és diversa, sempre ho ha estat, i no hi ha cap motiu per rebutjar ningú ni per no acceptar-se a un mateix; una altra cosa és que la nostra societat d’aleshores ho considerés una desviació, un vici, un pecat o un delicte. A partir d’aquell moment la meva vida va canviar totalment, tot i que reconstruir la meva personalitat i superar les pors i la baixa autoestima va ser una feina lenta, difícil i complexa. Encara hi ha trets d’aquells anys que són presents en l’actualitat, molt difícils d’extirpar fins i tot un cop superats els setanta-un anys. 

D’una experiència infantil i adolescent com aquesta, en vaig sortir molt agnòstic i anticlerical; em va faltar temps per entrar a les clandestines Joventuts Comunistes de Catalunya i començar a viure amb menys culpa, un valor destructiu i intrínsec de la civilització cristiana. Em vaig sentir lliure.  

Jordi Petit és el pseudònim de Jordi Lozano González (Barcelona, 1954), activista gai des de 1977 i membre de l’Associació Catalana de Persones Ex-preses del Franquisme. Juntament amb Isabel Alonso, Jordi Petit és autor del llibre “Cuando los gays perdieron el miedo”, de l’editorial Egales. 

¹ Organització fundada després de la mort de Franco i del qual Jordi Petit fou coordinador de 1980 a 1986