Joves, crisi democràtica i extrema dreta: una aproximació complexa a la radicalització masculina juvenil, per Mario Ríos

Febrer 2026 - Debat polític, Societat - Autor/s:
Portada de Informe Ferrer i Guàrdia 2025 en català

Aquest article forma part de l’Informe Ferrer i Guàrdia 2025.

Disponible en català i castellà!

ACONSEGUEIX-LO!

Introducció 

Els joves es desplacen cap a la dreta i desconfien cada cop més de la democràcia. Aquest és el titular que molts mitjans, tant catalans com estatals, han recollit arran de la publicació dels darrers sondejos de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) i el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS). Les dades apunten a un desplaçament ideològic d’una part de la joventut, especialment masculina, cap a posicions conservadores o reaccionàries, així com a una desafecció creixent envers el sistema democràtic. 

Aquest capítol, elaborat en el marc de l’Informe Ferrer i Guàrdia 2025, dedicat a la desafecció democràtica juvenil, aborda aquest fenomen des d’una perspectiva politològica, centrant-se en les transformacions de les actituds polítiques i socials de la generació Z. L’objectiu no és només descriure’n la ubicació ideològica, sinó també comprendre els factors estructurals i culturals que poden explicar el seu distanciament del projecte democràtic. 

S’hi analitzen les preferències ideològiques, els interessos polítics, les actituds democràtiques i els valors socials dels joves, amb especial atenció als indicadors que alerten d’un debilitament del suport actiu a la democràcia liberal. Tot i créixer en un context formalment democràtic, aquesta generació ho fa en condicions de precarietat, polarització i desconfiança institucional, factors que poden erosionar la cultura democràtica i alimentar discursos il·liberals. 

El capítol s’estructura en cinc parts: una anàlisi de la dretanització juvenil amb dades del CEO, el CIS, l’ICPS i l’Injuve; un marc teòric sobre valors polítics i masculinitats reaccionàries; un enfocament específic sobre la bretxa de gènere; propostes de polítiques públiques, i unes conclusions amb projecció de futur. Metodològicament, es combina la revisió de literatura especialitzada amb l’anàlisi de dades quantitatives per detectar tendències de fons i orientar l’acció política en matèria de joventut i democràcia. 

Una dretanització creixent: l’escorament cap a la dreta dels homes joves 

El sondeig citat a la introducció apunta cap a una creixent desafecció entre la joventut catalana envers el sistema democràtic i una dretanització d’alguns segments —especialment entre els homes joves—, que s’identifiquen amb posicions clarament reaccionàries. Unes dades que també han apuntat diversos estudis del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) i del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) realitzats al llarg dels últims anys. Estem, doncs, realment davant d’una dretanització juvenil, o es tracta d’un relat exagerat? 

La resposta és clara: sí, hi ha un procés de dretanització d’una part dels homes joves. Enquestes del CIS, el CEO i l’ICPS indiquen que entre un 25 % i un 30 % dels homes de menys de 25 anys adopten postures conservadores i reaccionàries en temes com el feminisme, la immigració o la democràcia. Aquest fenomen es produeix en un context en què el rebuig i la desconfiança envers la política superen el 70 %, especialment entre els que tenen menys de 24 anys. Els homes joves són, de fet, el grup que més s’autoubica a la dreta en l’escala ideològica, per sobre del 4 sobre 10, mentre que les dones joves se situen en el 3, i els homes d’altres franges d’edat resten per sota. Des del 1991, l’evolució mostra un clar allunyament dels homes joves respecte de les dones en termes ideològics, especialment a partir del 2017, quan comencen a desmarcar-se clarament (ICPS, 2024). Això és el que mostra l’anàlisi temporal de les dades del Sondeig d’Opinió Pública que publica anualment l’ICPS.  

Aquesta dretanització no és tan sols una qüestió d’escala ideològica, sinó també de valors concrets. Per exemple, l’acord amb el concepte de feminisme ha caigut entre els homes joves del 57,7 % al 40 % entre el 2023 i el 2024 (ICPS, 2024). En canvi, el suport entre les dones joves es manté estable al voltant del 80 %. A més, un 55 % dels homes joves creu que ja s’ha assolit la igualtat de gènere, una percepció que només comparteix un 30 % de les dones. Altres actituds preocupants inclouen que més d’un 15 % dels homes joves considera que l’homosexualitat és un «problema greu», enfront d’un 3,9 % de les dones. També són els més proclius a creure que parlar de violència de gènere empitjora les relacions entre homes i dones, que el feminisme ha anat massa lluny i que moltes denúncies de violència són falses. Aquesta divisió entre homes i dones joves la tractarem en el tercer capítol.  

Els homes joves són, de fet, el grup que més s’autoubica a la dreta en l’escala ideològica, per sobre del 4 sobre 10, mentre que les dones joves se situen en el 3, i els homes d’altres franges d’edat resten per sota.

Aquestes actituds també s’estenen a la immigració: els homes joves mostren les percepcions més negatives i es mostren escèptics sobre qualsevol benefici econòmic, cultural o social associat a la diversitat. Aquest conjunt de valors conservadors i reaccions identitàries també es tradueix en menys adhesió al sistema democràtic. Segons l’ICPS (2024), un 13,1 % dels joves d’entre 19 i 24 anys considera que, en determinades circumstàncies, un règim autoritari pot ser preferible a un de democràtic. I un 16,8 % s’hi mostra indiferent. Entre els homes, aquestes xifres s’eleven fins al 20 % i el 25 %, respectivament. Les dades del CEO també ens indiquen una trajectòria similar en els homes joves. Els darrers estudis ens mostren uns homes de menys de 24 anys cada cop més liberals, restrictius en relació amb la immigració, desafectes políticament, insatisfets amb la democràcia i clarament reactius al moviment feminista. 

A escala estatal, les dades apunten en la mateixa direcció. Segons el baròmetre del CIS de març de 2025, gairebé un de cada cinc joves espanyols considera que, en determinades circumstàncies, un govern autoritari pot ser preferible a una democràcia (Centro de Investigaciones Sociológicas, 2025). Aquesta dada, que pot semblar alarmant, s’emmarca dins d’un augment generalitzat de la desafecció institucional i del desencant amb els partits tradicionals entre els joves. Aquesta desconnexió política ha anat acompanyada d’un increment del suport a formacions com VOX i, amb això, de la normalització de discursos d’odi, elogis a la figura de Franco, rebuig frontal al feminisme i simpaties creixents per formes d’autoritarisme entre determinats segments juvenils. 

En aquest context, les dades de l’estudi 3497/0 Calidad de la Democracia (III), elaborat pel CIS, mostren una realitat ambivalent. Els joves de 18 a 24 anys mantenen, en general, una visió favorable cap a la democràcia, però matisada i menys entusiasta que la d’altres franges d’edat. Concretament, un 72,6 % considera que la democràcia és preferible a qualsevol altra forma de govern, enfront del 81,9 % entre els de 45 a 54 anys i del 86,4 % en el grup de 55 a 64 anys (Centro de Investigaciones Sociológicas, 2025). Es tracta, doncs, del grup d’edat amb menys adhesió explícita al sistema democràtic, fet que pot estar relacionat amb menys confiança en les institucions i una percepció més crítica del funcionament actual del sistema polític. 

L’Informe Juventud en España 2024 també posa de manifest una realitat complexa en la relació dels joves amb la política, i ens serveix per acabar consolidant aquesta descripció de la dretanització dels més joves, especialment els homes. En primer lloc, el document detecta una desafecció generalitzada envers les institucions i els partits polítics. Un percentatge important de joves manifesta desconfiança cap al sistema representatiu: només un 13,4 % afirma tenir força o molta confiança en els partits polítics, i només un 21,7 % en el Parlament.  

Tot i això, aquesta desafecció no equival a apatia. Al contrari, molts joves expressen una implicació política activa a través de canals alternatius. Per exemple, més del 38,6 % assegura haver participat en alguna mobilització o protesta social durant els darrers dos anys. També destaca l’activisme digital: el 63,2 % ha expressat opinions polítiques a les xarxes socials, i gairebé un 30 % ha signat peticions electròniques. Aquestes dades confirmen una clara tendència cap a formes de participació més horitzontals, descentralitzades i temàtiques, centrades en causes concretes com el feminisme, la justícia climàtica o els drets LGTBI. 

Aquesta orientació per temes —més que per ideologies o partits— també s’evidencia en el fet que només un 4,9 % dels joves participa en partits polítics i un 3,6 % en sindicats. Els joves no rebutgen la política en si, sinó la seva forma institucionalitzada, que consideren rígida, opaca i allunyada de les seves preocupacions reals. Reclamen espais de participació més directes i vinculants, com consultes ciutadanes, assemblees obertes o pressupostos participatius. Finalment, però, l’informe adverteix sobre l’augment de la polarització ideològica i la presència de discursos d’odi entre part dels joves, especialment els més influenciats per les xarxes socials. Es detecten elogis a règims autoritaris, rebuig frontal al feminisme i simpatia per discursos reaccionaris, un fenomen que preocupa especialment en el context europeu actual. 

En aquest escenari, el reflex electoral és clar: VOX emergeix com la segona força més votada entre els joves de 18 a 24 anys (19,4 %), segons el CEO (març 2025). Si es filtra per gènere, tres de cada deu homes joves votarien VOX, per davant del PSC (15 %). En canvi, entre les dones joves, més del 65 % escullen opcions progressistes (ERC, PSC, Comuns, CUP). Aquest patró també es reprodueix en l’àmbit estatal, on encara és més acusat: segons dades del CIS de juny de 2025, VOX assoliria la primera posició de vot entre els votants de 18 a 24 anys, amb un 19,3 % dels enquestats d’aquesta edat que s’inclinen per l’extrema dreta.  

Aquestes dades confirmen que la dretanització juvenil no és només discursiva o una exageració mediàtica, sinó una realitat amb fonament empíric. Ens trobem davant d’un fenomen polièdric que combina una crisi de representació política, reaccions identitàries masculines, precarietat material i una desconnexió emocional amb el projecte democràtic. Aquest desplaçament ideològic afecta especialment els homes joves, i evidencia la necessitat de polítiques públiques que combinin accions estructurals —com l’accés a l’habitatge i el treball digne— amb iniciatives culturals i educatives que tornin a connectar els joves amb els valors de la democràcia, la justícia social i la igualtat. 

Marc teòric: desafecció juvenil, gir reaccionari i antifeminisme per bandera 

En els darrers anys, el debat sobre la relació entre la joventut i la democràcia ha adquirit una rellevància creixent dins de la ciència política. Lluny de la visió idealitzada que associa els joves amb una naturalesa progressista, cada cop més estudis evidencien una realitat més complexa: una part significativa de la joventut, i especialment dels homes joves, mostra símptomes de desafecció democràtica, escepticisme institucional i inclinació cap a discursos reaccionaris i autoritaris. 

Segons Foa i Mounk (2016), la confiança en la democràcia ha disminuït entre les generacions més joves, sobretot en societats occidentals. Aquest fenomen s’agreuja amb condicions estructurals com la precarietat, les desigualtats socials i la manca de perspectives, a més de l’impacte de les xarxes digitals com a nous espais de socialització política. 

En el context espanyol i català, aquesta tendència també es fa evident. L’estudi de Cordero, Ramírez-Dueñas i Sánchez (2024) mostra com la bretxa ideològica de gènere entre els joves s’ha eixamplat notablement des del 2018. Les dones joves s’identifiquen majoritàriament amb posicions progressistes, mentre que un sector creixent d’homes joves adopta valors conservadors i discursos antimoderns, especialment en relació amb el feminisme, la diversitat sexual i la immigració. Aquestes actituds reflecteixen un replegament identitari davant d’un món percebut com a hostil al model masculí tradicional. 

Aquest desplaçament és clau en l’anàlisi de Michael Kimmel (2017), que defineix el fenomen com una resposta emocional i política davant la pèrdua de privilegis tradicionals associats a la masculinitat. Els homes joves, especialment els que tenen menys capital educatiu o econòmic, se senten desplaçats per l’avenç de les dones en l’educació, el treball i la vida pública, i viuen aquest canvi com una amenaça al seu lloc al món. Aquest malestar masculí no és tan sols identitari, sinó també material. El declivi econòmic dels sectors joves, les dificultats per accedir a l’habitatge i la precarització laboral han generat un sentiment de pèrdua d’estatus, tant simbòlic com real. Les dades indiquen que els homes joves tenen una percepció més negativa de la seva mobilitat social i mostren nivells més baixos de felicitat i optimisme. Segons Agenda Pública (2024) i l’European Policy Centre (2023), aquesta combinació de factors emocionals i estructurals és la base del gir dretà de part de la joventut masculina. 

Aquesta reacció pren forma política a través de discursos antifeministes i autoritaris, sovint articulats mitjançant canals digitals. L’estudi de la Universitat de Cambridge (2023) constata com les càmeres de ressonància digital generades per algoritmes, influencers i subcultures en línia poden radicalitzar el jovent. Plataformes com TikTok, Twitch o YouTube s’han convertit en veritables escoles de socialització política, on es difonen idees com les de la masclosfera, caracteritzades pel rebuig a la igualtat de gènere i una masculinitat hipercompetitiva (Rothermel, 2023). 

Aquest malestar també s’expressa com una reacció cultural davant de l’emancipació femenina. Com apunten McRobbie (2009) i Gill (2016), part dels homes joves interpreten les polítiques d’igualtat com una amenaça a la seva llibertat i la seva identitat, de manera que desenvolupen una masculinitat ressentida. El feminisme esdevé, doncs, no solament un adversari polític, sinó un símbol del canvi que els fa sentir exclosos. Aquesta lectura connecta amb les teories culturals sobre l’ascens de la dreta radical, com les de Norris i Inglehart (2019), que sostenen que aquests moviments són una reacció defensiva de certs grups socials davant de canvis culturals liberals, com els drets LGTBI+, la multiculturalitat o el feminisme. A mesura que les societats avancen cap a la igualtat, aquests homes joves perceben una pèrdua de centralitat simbòlica, i es refugien en discursos que prometen restaurar l’ordre i l’autoritat tradicional. La immigració, en aquest marc, s’interpreta com una altra amenaça, ja que qüestiona la identitat cultural i econòmica dels grups nacionals majoritaris. 

Simultàniament, des d’una perspectiva més materialista, diversos autors, com Ignazi (1992), Betz (1994), Colantone i Stanig (2017) o Minkenberg (2017), han explicat l’auge de l’extrema dreta des de l’impacte de la globalització i la transformació dels models productius. Segons aquestes teories economicistes, els perdedors de la globalització, com ara treballadors industrials, petits propietaris o joves amb feines precàries, desenvolupen sentiments de greuge econòmic, ressentiment social i frustració vital, i canalitzen aquest malestar mitjançant el suport a opcions nacionalistes, proteccionistes i autoritàries. Aquesta combinació d’inseguretat econòmica i cultural genera una crisi d’identitat en els homes més joves que la nova dreta sap explotar amb gran eficàcia buscant culpables i reafirmant unes identitats polítiques masclistes que estarien perdent no solament l’estatus simbòlic, sinó també el material, en detriment d’altres grups socials ascendents.  

En conjunt, podem afirmar que la radicalització d’una part dels homes joves respon a una doble crisi: identitària i material. És la combinació de la pèrdua d’estatus de l’home cishetero en una societat que avança cap a la igualtat amb l’empitjorament de les condicions socioeconòmiques d’aquesta franja de població la que explica el gir autoritari i el replegament cap a discursos d’odi que canalitza la dreta radical des del punt de vista polític i electoral. Aquests joves no solament se senten maltractats pel sistema, sinó també culturalment desplaçats, i troben en l’extrema dreta una narrativa que dona sentit al seu malestar, de manera que el dirigeixen contra el feminisme, les minories i la democràcia mateixa. 

La bretxa ideològica de gènere a Catalunya: una fractura democràtica i cultural entre els homes i les dones de la generació Z 

Totes les dades i les teories analitzades prèviament ens porten a una divisió ideològica de gènere important. Durant els últims anys, i especialment a partir del 2019, ha emergit una bretxa ideològica de gènere molt marcada dins la generació Z, que no es detecta amb la mateixa intensitat en altres franges d’edat. Segons dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), aquesta escletxa es manifesta amb claredat en qüestions ideològiques, de valors, d’actituds polítiques i socials, i en la percepció sobre temes com la igualtat de gènere, la immigració, la fiscalitat, el canvi climàtic o l’autoritat. 

En l’àmbit ideològic general, les diferències entre sexes no són gaire destacables si es mira la mitjana global. Tanmateix, quan es desagrega per edat, apareix un fenomen nou: els homes de 16 a 24 anys s’han desplaçat clarament cap a la dreta de l’espectre polític. Un 8 % d’aquests nois s’ubiquen a les posicions 8-10 (dreta extrema) de l’escala ideològica esquerra-dreta, mentre que només el 5 % de les noies ho fan. Per contra, un 28 % de les dones joves s’identifiquen amb l’esquerra més radical (posicions 0-2), una xifra molt superior al 16 % dels homes del mateix grup. Aquesta polarització no es dona entre les generacions més grans: entre les persones nascudes abans dels anys 80, les diferències ideològiques entre homes i dones són pràcticament inexistents, la qual cosa apunta a una nova divisió intrageneracional. 

Les actituds envers la desigualtat de gènere també mostren una fractura preocupant. Quan se’ls demana que valorin el grau de desigualtat actual entre homes i dones en una escala del 0 al 10 (en què 0 representa una desigualtat que perjudica els homes, i 10, una que perjudica les dones), els homes de la generació Z obtenen una mitjana de 4,9 punts, mentre que les dones del mateix grup s’enfilen fins als 7 punts. Aquesta és la diferència més gran entre sexes registrada en tots els trams d’edat. Això s’acompanya d’un grau de conformitat molt elevat entre els nois joves amb afirmacions que reflecteixen sexisme modern: més del 50 % està d’acord amb idees com el fet que el feminisme ha anat massa lluny o que algunes dones denuncien falsament per obtenir avantatges. En canvi, les dones joves són el col·lectiu que menys comparteix aquestes idees, i mostren una actitud clarament contrària. 

Pel que fa a la fiscalitat i la visió econòmica, els homes de 16 a 24 anys també destaquen pel fet de tenir posicions més neoliberals. Són el grup d’edat i sexe que més aposta per abaixar impostos, fins i tot si això implica una reducció en la qualitat dels serveis públics: un 36 % dels nois joves ho prefereix, enfront del 27 % de les noies. A més, també són els més favorables a la privatització de serveis essencials com l’educació i la sanitat, i mostren valors més orientats a la meritocràcia i la responsabilitat individual. Per exemple, quan se’ls pregunta si els ingressos haurien de ser més igualitaris (posició 1) o si cal incentivar l’esforç personal (posició 10), els nois se situen en una mitjana de 6,7, mentre que les noies ho fan en un 5,9. També es detecta que els nois valoren millor la competència com a motor econòmic (3,9 punts de mitjana en una escala de perjudicial a positiva), mentre que les dones la puntuen de forma més crítica (5,0). 

En temes ecològics, la divisió també és notable. Els homes joves són el grup que expressa menys responsabilitat individual davant del canvi climàtic, amb una mitjana de 5,4 punts en una escala de 0 a 10, mentre que les dones joves arriben als 6,4 punts. A més, només el 66 % dels nois afirmen haver pres mesures recents per reduir el consum d’aigua a casa seva, davant del 75 % de les noies. Igualment, els nois són més proclius a prioritzar el creixement econòmic per damunt de la protecció del medi ambient. 

Les actituds respecte a la llei i l’autoritat també reflecteixen una tendència més conservadora entre els homes joves. Aquest col·lectiu és el que està més d’acord amb afirmacions com «l’escola ha d’ensenyar a obeir l’autoritat» o «la llei sempre s’ha d’obeir», amb diferències de 13 i 15 punts, respectivament, en relació amb les dones del mateix grup d’edat. Aquestes actituds van acompanyades de menys confiança en figures com ara mestres i professors: un 25 % dels nois joves confessen tenir-hi una confiança baixa (per sota de 5 en una escala de 0 a 10), mentre que només el 16 % de les noies expressen el mateix. 

En l’àmbit de la mobilització social, les diferències entre sexes es tornen a fer evidents. Les dones joves són molt més actives i estan més compromeses amb les causes socials: el seu interès en les mobilitzacions feministes supera en 35 punts el dels homes joves, i també mostren més implicació en mobilitzacions pel clima o pels drets laborals. A l’altra banda, els homes només mostren més interès relatiu per la mobilització sobiranista. 

Finalment, pel que fa a la percepció de seguretat i vulnerabilitat, es manté una tendència present a totes les edats, però especialment accentuada entre els més joves: les dones de 16 a 24 anys declaren tenir molt més temor que els homes davant del risc de patir agressions, robatoris o violència sexual. Per exemple, davant la possibilitat de ser víctimes d’una agressió sexual caminant soles de nit, les dones tenen una mitjana de por que supera en 6 punts la dels homes. 

Totes aquestes dades apunten a una divisió ideològica i de valors inèdita dins la societat catalana contemporània. Mentre que les dones joves es mantenen en una posició més progressista i compromesa amb la igualtat, el benestar col·lectiu i la lluita contra les discriminacions, els homes joves es desplacen progressivament cap a postures més conservadores, individualistes i autoritàries. Aquesta fractura no es reprodueix amb la mateixa intensitat en altres generacions, on homes i dones tendeixen a mostrar actituds molt més similars. 

Les dades confirmen algunes de les diverses hipòtesis per explicar aquest fenomen que hem esmentat anteriorment: des de la reacció antifeminista i l’efecte de les xarxes socials, fins a les desigualtats educatives (amb més fracàs escolar entre nois i més presència femenina a la universitat) i materials, els canvis en l’oci i les relacions, o la percepció d’«oficialització» del discurs feminista i LGTBI. Sigui com sigui, el resultat és una nova divisió social que interpel·la directament el futur de la cohesió generacional i del consens democràtic. 

Les dones joves esdevenen garants dels valors democràtics: defensen la igualtat, rebutgen l’autoritarisme i se senten implicades en la política, encara que amb menys confiança en les institucions.

L’anàlisi comparativa entre homes i dones joves, per tant, evidencia no tan sols una diferència ideològica, sinó un escenari de fractura democràtica. Les dones joves esdevenen garants dels valors democràtics: defensen la igualtat, rebutgen l’autoritarisme i se senten implicades en la política, encara que amb menys confiança en les institucions. Per contra, una part significativa dels homes joves mostren una actitud de tancament, ressentiment i simpatia per ideologies autoritàries i discursos d’odi. 

Aquest contrast també es pot entendre des del punt de vista cultural: les dones s’han incorporat als discursos emancipadors a través de moviments com el 8-M, mentre que molts homes se senten expulsats d’aquests relats col·lectius. Com apunten les investigadores Alba Alonso, Eléonore Lépinard i Maria Rodó-Zárate (2021), cal una mirada interseccional que combini gènere, classe i origen per entendre aquest ressentiment masculí com a construcció social, i no com a essència. 

Conclusions i recomanacions estratègiques 

Aquest capítol ha analitzat les causes estructurals i socials que expliquen la desafecció democràtica i la radicalització d’una part dels homes joves a Catalunya i a Espanya, amb una atenció especial a la fractura de gènere emergent. Les dades revisades mostren que no es tracta d’un fenomen anecdòtic, sinó d’un desafiament democràtic profund, amb implicacions clares per al futur de la cohesió social i la qualitat del sistema polític. 

Els homes joves en situació de precarietat educativa, econòmica o identitària es mostren especialment vulnerables als discursos d’extrema dreta, que simplifiquen problemes complexos i ofereixen comunitats emocionals davant la incertesa. Aquesta radicalització s’expressa en actituds hostils cap a la igualtat de gènere i la diversitat, així com en una desafecció creixent amb el sistema democràtic. Les xarxes socials amplifiquen aquest malestar mitjançant discursos d’odi, rebuig al feminisme i simpaties autoritàries. 

En contrast, les dones joves tendeixen a mostrar més compromís democràtic, valors progressistes i implicació en moviments socials. Aquesta bretxa ideològica de gènere, consolidada i transversal, requereix una resposta pública clara per evitar una fractura cultural i democràtica de llarg abast. 

Per revertir aquesta tendència, es proposen sis línies d’actuació: 

  • Millorar el benestar juvenil, amb polítiques actives en habitatge, treball i formació, per reduir la frustració social. 
  • Promoure models igualitaris de masculinitat, visibles i propers, a través de l’educació i els mitjans. 
  • Combatre la desinformació digital, regulant algoritmes i fomentant l’alfabetització mediàtica crítica. 
  • Reforçar la participació política juvenil, amb canals d’incidència i deliberació horitzontal. 
  • Desenvolupar polítiques específiques per a homes joves, amb un enfocament pedagògic i inclusiu. 
  • Impulsar una educació afectiva i sexual amb perspectiva de gènere, per prevenir la violència masclista i fomentar relacions sanes. 

En definitiva, reconèixer el malestar juvenil no implica justificar-ne les derives autoritàries. Cal oferir a la joventut —i especialment als homes— un horitzó de futur digne i esperançador. Escoltar-los, comprendre’ls i incorporar-los activament en la vida pública és essencial per reconstruir el vincle entre joventut i democràcia i garantir una societat més justa, cohesionada i lliure de por. 

Mario Ríos Fernández 

(Castellbisbal, 1989) 

Politòleg i analista de dades, és professor de Ciència Política a la Universitat de Girona (UdG), on desenvolupa tasques de docència i recerca al Departament de Dret Públic. Màster en Anàlisi Política i Assessoria Institucional per la Universitat de Barcelona, centra la seva investigació en el comportament polític i electoral. Actualment, cursa un doctorat sobre l’evolució de la dreta radical a Catalunya, amb especial atenció al fenomen d’Aliança Catalana. 

Bibliografia