Aquest article forma part de l’Informe Ferrer i Guàrdia 2024.
Disponible en català i castellà!
I. Introducció
«El gran apòstol»1
«Quan els boscos es destrueixen, […] les fonts s’assequen completament o es tornen menys abundants. Els llits dels rius, que romanen secs durant part de l’any, es converteixen en torrents cada vegada que cauen fortes pluges als cims. L’herba i la molsa desapareixen dels vessants de les muntanyes amb la malesa, i aleshores l’aigua de pluja ja no troba cap obstacle en el seu camí; i en lloc d’augmentar a poc a poc el nivell dels rius mitjançant filtracions graduals, […] forma solcs als vessants i arrossega la terra solta i forma aquestes inundacions sobtades que destrueixen el país.»2
Aquestes paraules, més enllà de la forma, que, òbviament, ens situa en una altra època, podrien molt ben ser l’editorial d’un diari o l’obertura d’un informatiu radiofònic actual. Potser mai com ara ens havíem adonat de la nostra pròpia fragilitat en un context de crisi climàtica, i així ho reflectia el Baròmetre d’Opinió Política del mes de març de 2024,3 que situava la sequera i la crisi climàtica com la primera preocupació de la població catalana.
Les paraules són, però, d’un personatge gairebé desconegut en els nostres dies, malgrat haver sigut el científic més famós del seu temps. Fins al punt que, durant els darrers anys de la seva vida, va adreçar una carta al president dels Estats Units per demanar-li que, si us plau, deixessin de posar el seu nom a cada muntanya que pujaven, cada riu que travessaven o cada ciutat o estat que fundaven (tenint en compte que l’actual Nevada havia de dur el seu nom).
Per a qui no el conegui, Alexander von Humboldt va ser un naturalista i explorador alemany del segle xix, i és reconegut com una de les figures més influents en la història de les ciències ambientals. En un període en què la ciència tendia a fragmentar i dividir el coneixement en disciplines aïllades i s’obsessionava per anar completant decimals amb una visió mecanicista de la natura, Humboldt es va distingir per la seva visió holística dels sistemes biològics.
Aquest berlinès va revolucionar la manera d’entendre la interconnexió de les espècies i els seus hàbitats, subratllant com les alteracions en un sol element de tot el sistema podien tenir unes repercussions devastadores per a la resta. Entre aquests elements desestabilitzadors, ell hi incloïa l’espècie humana, com un actor més, i no pas en situació de superioritat sobre la resta. Les seves expedicions a Amèrica del Sud el van portar a estudiar una vasta gamma de fenòmens naturals, des de les cadenes muntanyoses fins a les regions tropicals, i a observar directament els efectes devastadors de la desforestació i altres activitats humanes.
En contrast amb els seus contemporanis, que sovint analitzaven els elements naturals de manera aïllada, Humboldt va integrar les seves observacions en un context global, i va ser el primer a descriure la natura com una xarxa interconnectada i dinàmica. Va predir amb encert que l’activitat humana podria desestabilitzar aquesta xarxa i conduir a conseqüències ambientals adverses a llarg termini.
Aquesta visió avançada va establir les bases per a la consciència ecològica moderna, destacant la necessitat de protegir els ecosistemes per garantir la salut del planeta i la supervivència de la humanitat. La seva obra magna, Cosmos, va consolidar aquestes idees i va inspirar generacions futures de científics i ecologistes per continuar explorant i protegint la nostra interdependència amb el món natural.
«La primavera silenciosa»
Però, si l’ecologisme modern pot considerar que té un besavi en Humboldt, no hi ha cap dubte que té una mare en Rachel Carson. El títol del seu llibre Silent Spring (traduït en castellà com a Primavera silenciosa), publicat el 1962, fa referència a una primavera sense ocells que cantin, de manera que crea la imatge d’un inquietant futur silenciós, evitable però plausible.
El llibre és àmpliament reconegut com un dels textos més influents del segle xx en el camp de l’ecologia i la conservació ambiental, ja que va jugar un paper crucial en el naixement del moviment ecologista modern, gràcies a la seva rigorosa base científica i a la seva capacitat per comunicar de manera efectiva els perills dels pesticides químics per al medi ambient i la salut humana.
Carson, biòloga marina de formació i escriptora científica per vocació, va utilitzar una àmplia gamma d’estudis científics per documentar els efectes nocius del DDT i altres pesticides en els entorns naturals a fi de sensibilitzar el públic sobre la fragilitat dels ecosistemes i la interdependència entre totes les formes de vida.
L’obra va servir per portar la problemàtica dels pesticides al debat públic, i va despertar una consciència generalitzada sobre els efectes negatius de les activitats humanes en el medi ambient. Les descripcions detallades que contenia el llibre van captar l’atenció del públic i dels mitjans de comunicació, de manera que van generar un debat intens sobre la prohibició o la limitació de determinats productes químics.
Això va contribuir directament a l’aprovació de regulacions més estrictes sobre l’ús de pesticides, fins a culminar amb la creació de l’Agència de Protecció Ambiental (EPA, per les sigles en anglès) el 1970 i la prohibició del DDT als Estats Units el 1972. És aquesta concreció d’una denúncia pública en uns resultats legislatius el que va servir per a una nova generació d’activistes. Fins al punt que el vicepresident dels Estats Units entre el 1993 i el 2001, Al Gore (2010), va dir que «sense Rachel Carson no existiria el moviment ecologista».
El punt més destacable, al meu entendre, del llegat de Carson és que, a diferència de moviments ecologistes anteriors, va basar les seves afirmacions en una gran quantitat de dades científiques, proporcionant arguments sòlids, i contrastables empíricament, contra l’ús indiscriminat de pesticides. La seva meticulosa recerca va ser fonamental per a la credibilitat del llibre i per persuadir tant l’opinió pública com els responsables polítics de la necessitat de canviar les pràctiques agrícoles i industrials.
27 estudis científics cada dia4
Des de la dècada de 1970, s’han publicat milers d’estudis científics que han anat construint una base sòlida de coneixements sobre la dinàmica del clima terrestre i les forces que el modifiquen. Aquests estudis, avalats per les institucions científiques més respectades del món, han demostrat de manera clara i consistent que l’escalfament global observat des de l’era preindustrial és, principalment, causat per l’augment de les concentracions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, provocat per les activitats humanes com la crema de combustibles fòssils, la desforestació i certes pràctiques agrícoles. Actualment, el consens científic sobre el canvi climàtic i el paper determinant de les activitats humanes en aquest fenomen és inqüestionable. Hi insisteixo, inqüestionable.
Un estudi publicat a la revista Environmental Research Letters5 el 2021, que va analitzar milers d’articles revisats per experts —concretament en va analitzar 88.125 publicats entre el 2012 i el 2020—, va trobar que més del 99,9 % dels estudis científics estaven d’acord que el canvi climàtic és causat per l’activitat humana. Aquest consens també es basa en informes del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC, per les sigles en anglès)6, que conclouen que és «inequívoc» que la influència humana ha estat la causa dominant de l’escalfament global observat des de mitjan segle xx.
Els gasos d’efecte hivernacle com el diòxid de carboni (CO₂), el metà (CH₄) i l’òxid nitrós (N₂O), emesos principalment per la crema de combustibles fòssils, la indústria i l’agricultura, atrapen la calor a l’atmosfera i provoquen un augment de les temperatures globals. Aquest escalfament està associat a una sèrie de fenòmens climàtics adversos, com ara l’increment de la freqüència i la intensitat dels esdeveniments meteorològics extrems, el desgel de les glaceres, l’augment del nivell del mar i els canvis en els patrons de precipitació, que afecten els ecosistemes naturals i les societats humanes.
El consens científic no tan sols es basa en models climàtics avançats i en observacions empíriques a llarg termini, sinó també en l’acumulació de proves de múltiples disciplines, incloent-hi la meteorologia, l’oceanografia, la geologia i la biologia. Aquestes disciplines han proporcionat dades consistents que corroboren la teoria del canvi climàtic antropogènic.
Així doncs, la comunitat científica internacional ha establert de manera concloent que el canvi climàtic és una realitat i que les activitats humanes en són la principal causa. Aquest coneixement científic és fonamental per guiar les polítiques globals de mitigació i adaptació, amb l’objectiu de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i minimitzar els impactes adversos del canvi climàtic en les generacions presents i futures.
II. Negacionisme climàtic
La maledicció de Cassandra
Segons la mitologia grega, Cassandra era una princesa troiana, filla del rei Príam. Admirada per la seva gran bellesa, va atreure l’atenció del déu Apol·lo, que es va enamorar d’ella. Apol·lo, com a déu de la profecia, va decidir concedir-li el do de veure el futur a canvi del seu amor. Però, com sol passar amb les tragicomèdies romàntiques, l’amor sovint és volàtil. Així que, quan finalment Apol·lo va ser rebutjat, es va enfurismar tant que, en lloc de treure-li el do, va decidir maleir-la d’una manera terrible: ningú no creuria mai les seves profecies.
A partir d’aquell moment Cassandra va començar a veure amb claredat els desastres que s’acostaven a Troia, però cada vegada que advertia els altres era ignorada o ridiculitzada. Per exemple, va predir la caiguda de Troia i va avisar els seus compatriotes que el cavall de fusta que els grecs havien deixat era una trampa. Tanmateix, com és ben sabut, ningú no li va fer cas.
Aquella maledicció, però, no va acabar amb la caiguda de Troia. Després de la destrucció de la seva ciutat, va ser capturada per Agamèmnon i portada a Micenes com a esclava i concubina. Allà també va predir la mort del seu raptor i la seva pròpia a mans de Clitemnestra, l’esposa d’Agamèmnon. Però, un cop més, les seves advertències van ser ignorades.
«No miris amunt»7
El mite de Cassandra ha arribat fins als nostres dies, i la seva maledicció, sovint, també. L’acceptació de mals presagis, fins i tot (o especialment) si venen de persones expertes, sovint es veu obstaculitzada per una combinació de diversos factors que influeixen en com percebem el risc i com processem la informació sobre els perills futurs.
Sense voler elaborar-ne una llista exhaustiva, citaré alguns elements que em semblen pertinents per al tema que ens ocupa.
1. Biaix de l’optimisme: Els humans tendim a ser optimistes sobre el nostre futur. Aquesta seria una breu explicació sobre el que es coneix com a biaix de l’optimisme. Aquest biaix ens porta a subestimar la probabilitat que ens succeeixin coses dolentes i a sobreestimar la probabilitat d’esdeveniments positius. Un exemple molt evident i quotidià és que moltes persones comprem bitllets de loteria, tot i que les probabilitats de guanyar són extremadament baixes, perquè l’esperança de ser premiats supera la comprensió racional de les probabilitats reals. En canvi, les mateixes persones podem subestimar, diàriament, els riscos de patir un accident de cotxe, encara que les probabilitats són molt més altes.
2. Dissonància cognitiva: Aquest fenomen es produeix quan hi ha una discrepància entre les creences i els comportaments d’una persona, fet que crea una incomoditat que les persones intentem reduir. Això sovint es fa negant o racionalitzant la informació que causa la dissonància. En aquest apartat no entraré a valorar fins a quin punt l’accés a informació, sobretot via xarxes socials, ha contribuït a multiplicar exponencialment aquest biaix, que, de fet, ha existit sempre. Només cal veure com les creences religioses porten més d’un segle topant amb el darwinisme.
3. Descompte temporal: En general, els humans tendim a donar menys pes als esdeveniments que ocorren en el futur en comparació amb els que tenen un impacte immediat. Aquest fenomen fa que les persones subestimem els riscos en un futur llunyà. Podem veure-ho cada dia, i aplicar-nos-ho cadascú de nosaltres en temes com l’alimentació, l’exercici físic o el tabaquisme. Els efectes perjudicials solen ser a llarg termini, i la sensació de perill disminueix a mesura que les repercussions s’allunyen temporalment.
4. Credo Consolans: Potser aquest és el factor més important de tots. Els humans creiem allò que volem creure. Tan senzill, o complicat, com això. No importen gaire les dades, els consells, els estudis o l’experiència prèvia. No importa ni tan sols l’observació directa d’un fenomen. Si hem decidit creure una cosa, ni el nostre propi cervell ens la treu del cap. En podríem posar molts exemples: des d’aquella amistat que tothom ha tingut i que és incapaç de veure els defectes, evidents per a tothom, de la seva nova parella, fins a aquella persona jugadora que, després d’una ratxa de cinquanta partides de pòquer perdudes, està del tot convençuda que guanyarà la següent.
5. Gratificació immediata: Aquest és un biaix al qual no sempre es dona prou importància, però que en una era on tot va molt ràpid, especialment la informació, jo li dono un pes destacat. La capacitat del nostre cervell d’obtenir una recompensa instantània és el que explica l’addicció a moltes xarxes socials, com ara el fenomen de «scroll infinit», consistent a passar el dit per la pantalla del mòbil buscant el següent tuit o reel amb ansietat. Hi ha prou literatura científica que explica com alguns nens i nenes opten per diferents estratègies quan des de ben petits han de decidir si rebre una galeta immediatament o esperar una hora per rebre’n tres. Aquí hi ha factors neurològics encara en estudi però que són prou determinants per explicar alguns comportaments també en adults. Una conseqüència és la necessitat de voler una informació immediata, que, sovint, la ciència no pot oferir.
6. Influència dels grups socials: A banda de factors intrínsecs als nostres cervells de primats, hi ha elements que no són innats a la nostra estructura cognitiva. De fet, moltes de les nostres creences i comportaments estan fortament influenciats per les opinions del nostre entorn. Si el grup on convivim tendeix a minimitzar un risc, o magnificar-ne un altre, nosaltres tendirem a tenir comportaments similars. Un cop més, la referència a les xarxes socials és evident, però aquesta tecnologia ha amplificat un factor que ja existia d’abans que fóssim humans, com quan un suricata surt corrent i la resta fa el mateix sense analitzar si hi ha un perill real o no.
7. Normes culturals: Els valors poden influir en gran manera en la percepció del risc i en la disposició per acceptar o desestimar determinades prediccions. Algunes cultures poden tenir més o menys interioritzats alguns rituals pensant que poden influir en la sort o dissort d’una persona.
8. Desconfiança en les autoritats: La desconfiança en les autoritats científiques i governamentals, que tornarem a tractar més endavant, pot fer que algunes persones siguin escèptiques davant les prediccions que fan organismes i administracions públiques. Això pot estar influenciat per experiències passades de corrupció, desinformació o fracassos institucionals. Sense anar gaire lluny, a la Unió Soviètica dels anys setanta del segle xx, es deia que del Pravda (el diari oficial del règim comunista) no havies de creure’t ni la data, en referència al fet que tampoc seguia el mateix calendari que la resta del continent europeu ni la majoria del planeta.
9. Interessos econòmics: Seria un error, al meu entendre, no assenyalar en aquest decàleg que molt sovint les nostres creences no apareixen soles. Les indústries que es beneficien de determinats comportaments de risc, com la indústria tabaquera, tenen un incentiu econòmic per promoure la desinformació i minimitzar els riscos associats als seus productes.
10. Manca d’educació científica: Soc incapaç d’acabar aquesta breu, i personal, llista sense fer referència al fet que durant dècades s’ha ignorat sistemàticament la necessitat de proveir la societat d’una cultura científica suficient. No estic parlant de saber qui era Marie Curie, ni d’aprendre fórmules com E=mc2. Em refereixo a incloure en l’educació l’aprenentatge del mètode científic, que, com molt bé deia Carl Sagan, «és la millor eina per deixar de fer-nos trampes a nosaltres mateixos». La quantitat de gent adulta incapaç de distingir conceptes com hipòtesi, teoria, conjectura, llei, probabilitat, inducció, deducció, etc., és enorme. Només cal obrir la xarxa social abans anomenada Twitter per comprovar-ho.
«Cada mentida té el seu públic»8
Arribats a aquest punt, cal deixar clar que no hi ha cap «vacuna» cent per cent eficaç contra aquests biaixos. Ni la filosofia ni la ciència, per citar les dues disciplines que més sovint han lluitat i esmerçat esforços per reduir aquesta mena de biaixos, han estat capaces de suprimir-los completament dels seus propis mecanismes i raonaments. Tots els àmbits de la societat han de conviure, més o menys, amb aquests factors.
Però això no vol dir que tothom es vegi afectat de la mateixa manera. Estudis diversos han assenyalat que aquests biaixos tenen diferents graus d’incidència i penetració en funció de factors com l’edat, el nivell econòmic, el grau d’estudis o, fins i tot, el coeficient intel·lectual. Hi insisteixo, ningú no hi és immune, però alguns som més propensos a unes formes de raonament respecte a unes altres. Per exemple, les persones amb formació superior creuen menys en els fantasmes, però, en canvi, solen creure més en pseudoteràpies. O les persones joves solen mostrar-se més escèptiques respecte a algunes supersticions, però solen estar més predisposades a les teories conspiranoiques.
Poso aquests exemples per avançar ja alguns elements del «retrat robot» del votant majoritari de formacions d’extrema dreta, i entendre per quins motius alguns missatges arriben amb més facilitat que altres. Per aquest motiu no vull acabar aquesta secció sense aturar-me en com el gènere afecta aquests raonaments.
Diguem-ho clarament: homes i dones som proclius a tenir biaixos a l’hora de processar la informació en general. Però això no vol dir que hi responguem sempre de la mateixa manera. Alguns estudis (Blum i Blum, 1974; Tobacyk i Milford, 1983) apunten al fet que les dones solen ser més propenses a creure en fenòmens paranormals, mentre que el percentatge d’homes que creuen en observacions d’alienígenes és molt superior. No hi ha dubte que en aquest tipus de resposta hi intervenen factors socioculturals, com també és evident que condicionen els tipus de missatges que ens poden afectar.
Altres estudis (Ballew et al., 2019), especialment interessants en el cas que ens ocupa, consideren que els homes tenim més dificultats per preveure els perills a llarg termini i, en canvi, centrem més la nostra atenció en els perills imminents. Això ajudaria a explicar, només en part, per quin motiu hi ha una diferència tan important entre homes i dones a l’hora de considerar la lluita contra el canvi climàtic com un element prioritari en els programes electorals, tal com han demostrat enquestes i estudis de països molt diversos.
En aquest sentit, hem de ser conscients que, en comunicació, fons i forma sovint són difícils de separar. Els missatges de l’extrema dreta solen tenir menys acceptació entre les dones per una qüestió de fons (el mateix missatge) o de forma (és a dir, els canals, però també el llenguatge que s’hi usa)? Segurament és una combinació de tots dos, i en la secció següent ens centrarem en la forma com els missatges negacionistes arriben al seu públic objectiu.
III. L’estratègia comunicativa de l’extrema dreta
Arribats a aquest punt, tenim dos elements: un consens científic «incontestable» i «inequívoc», segons hem vist en la primera part, i un seguit d’elements neurològics, però també socials i culturals, que poden influir en la nostra percepció del perill climàtic, com els que s’han assenyalat en la segona. Estem, al meu entendre, preparats per endinsar-nos en les estratègies comunicatives del negacionisme.
Definir una estratègia en comunicació és fonamental per assegurar que els missatges arribin de manera efectiva al públic objectiu i generin l’impacte desitjat. Això val per a tothom, des d’empreses a organitzacions sense ànim de lucre, administracions públiques i governs, o, fins i tot, per a un mestre a la seva aula. Per fer-ho cal saber a qui s’adreça el missatge i com fer-lo arribar. Aquests són els dos elements clau perquè una estratègia tingui èxit: la definició del target a què ens adrecem i la selecció dels canals i els llenguatges adequats per a cada canal.
El votant d’extrema dreta
El primer que ens cal per enviar un missatge, doncs, és conèixer a quin públic l’adrecem. És el que en màrqueting s’anomena know your customer (KYC), i permet a les empreses personalitzar les seves campanyes segons les necessitats i preferències específiques dels clients potencials, a fi de millorar-ne l’eficàcia. En comunicació política, el KYC ajuda a identificar els electors clau, adaptar els missatges a diferents segments de la població i maximitzar l’impacte de les campanyes electorals.
Hem d’entendre que, molt sovint, les plataformes i els partits d’extrema dreta tenen una estructura interna i una organització molt més semblant a una empresa que no pas a la resta de partits polítics, sindicats o associacions. Això és rellevant també pel que fa a la comunicació, ja que operen amb uns marcs que sovint la resta de formacions no apliquen o, en alguns casos, desconeixen o rebutgen.
Així, els qui volen difondre missatges negacionistes, o qualsevol altre dels punts clau de l’argumentari de l’extrema dreta, tenen molt clar a quins perfils s’adrecen. És important tenir en compte que aquestes característiques poden variar segons el país i el context específic, però hi ha alguns trets comuns del votant potencial típic, tal com recullen investigacions al respecte.9 Són majoritàriament homes. Com ja s’ha comentat en la secció anterior, diversos estudis10 han mostrat que els homes són més propensos a votar partits d’extrema dreta en comparació amb les dones.
Pel que fa a l’edat, el nivell d’estudis o els ingressos, podem trobar un ventall més ampli, segons el país i el context. Però en els missatges negacionistes es veu una certa predilecció per la tria de persones adultes joves (18-35 anys) i persones de mitjana edat (35-55 anys), amb un grau d’estudis baix o mitjà,11 i sovint provinents de sectors socioeconòmics amb ingressos baixos o mitjans, on l’ansietat econòmica i la percepció de falta d’oportunitats són factors que poden contribuir a aquesta inclinació política.
Un altre dels elements més comuns a tot el planeta entre el target dels missatges d’extrema dreta és la desconfiança cap a les institucions. Molts dels seus votants potencials mostren una desconfiança significativa envers administracions, governs i institucions públiques en general, però també cap a mitjans de comunicació i institucions acadèmiques.
Finalment, també hi ha un tret comú, que es pot definir com la preocupació per la pèrdua de la identitat cultural i nacional davant la globalització.
Aquest retrat és una simplificació, i en cap cas representa tots els votants d’extrema dreta, però proporciona una idea general de les característiques comunes basades en dades disponibles, algunes de les quals estan directament vinculades amb algun dels biaixos cognitius enumerats anteriorment.
El missatge: canal i llenguatge
Com ja he apuntat, les estratègies comunicatives, per ser efectives, han de combinar continguts, formats i canals de manera coherent i calculada per maximitzar el seu impacte i arribar eficaçment al seu target.
És aquí on l’extrema dreta ha aconseguit un nivell de professionalització molt superior a altres moviments. Els suports de determinats grups empresarials es remunten a èpoques anteriors al llibre de Rachel Carson. La investigadora Naomi Oreskes (2010) apunta com les mateixes empreses tabaqueres que van iniciar campanyes contra el consens científic que vinculava el consum de tabac amb el càncer de pulmó van passar a finançar organitzacions antiavortistes, grups contraris a l’evolució darwiniana i, finalment, grups negacionistes del canvi climàtic. En el fons la lluita contra la ciència és un objectiu prioritari per a aquests lobbys, conscients que el consens científic és un dels principals enemics de la seva activitat empresarial (Thompson et al., 2018).
Detallem, però, alguns dels punts clau sobre els quals es basen aquestes estratègies i que ens ajudaran a entendre els motius de l’èxit de penetració d’alguns claims entre els votants objectius de les plataformes d’extrema dreta:
1. Simplificació del missatge: Les narratives negacionistes acostumen a simplificar la complexitat dels temes científics i sovint recorren al «sentit comú». Això facilita la comprensió ràpida i la difusió del missatge entre persones que no tenen necessàriament una base científica o no estan disposades a investigar més a fons. De fet, la ciència molt sovint és contraintuïtiva, i això dificulta molt la divulgació d’alguns coneixements.
2. Emocionalitat: Emfatitzar l’emoció per sobre de la racionalitat, utilitzant un llenguatge que pot provocar por, ira o desconfiança envers les autoritats i les persones expertes, sol ser una estratègia d’èxit.
3. Teories de la conspiració: Les teories conspiratives són una eina central en les estratègies negacionistes, suggerint que hi ha una «agenda oculta» darrere de la ciència oficial o les polítiques públiques. Això arriba especialment a individus que ja desconfien de les institucions i els mitjans de comunicació tradicionals.
4. Utilització de testimonis dubtosos: Sovint es presenten «experts» o «científics» que donen suport a la perspectiva negacionista, tot i que les seves credencials o arguments solen ser qüestionables.
5. Canals diversificats i moderns: S’utilitza una àmplia gamma de canals, incloent-hi xarxes socials, blogs, fòrums en línia i, fins i tot, canals de notícies alternatius per difondre els missatges. Aquests mitjans permeten evitar els filtres dels mitjans de comunicació tradicionals i arribar directament al públic.
6. Contingut visual atractiu: S’empren imatges impactants, mems i vídeos curts que són fàcils de consumir i compartir. Aquests formats són especialment efectius a les xarxes socials, on els continguts visuals tenen més probabilitats de ser viralitzats.
7. Repetició: La repetició és una tàctica clau; els missatges negacionistes són repetits incessantment per assegurar-se que queden gravats en la memòria del públic. Aquesta repetició ajuda a normalitzar les afirmacions negacionistes i les fa semblar més creïbles.
8. Interactivitat i participació: S’encoratja la participació del públic a través de comentaris, compartir continguts i crear una comunitat al voltant del rebuig comú cap a la ciència oficial. Això acaba creant un sentit de pertinença entre els seus seguidors.
9. Contraprogramació: Molt sovint responen ràpidament a les notícies o estudis científics amb la seva pròpia versió dels fets. Això pot incloure la creació de continguts que qüestionen immediatament nous informes científics o polítiques públiques, tractant de sembrar el dubte abans que les narracions oficials puguin ser acceptades.
10. Aprofitament del descontentament general: És habitual que les estratègies negacionistes aprofitin els sentiments de descontentament i vinculin les polítiques ambientals a problemes econòmics més amplis, com la pèrdua de llocs de treball o l’increment dels costos de vida.
11. Fragmentació de l’audiència: Identificar i explotar les fraccions dins de l’audiència general que poden tenir predisposicions específiques contra certes polítiques científiques o ambientals és potser una de les tàctiques més efectives, ja que permet personalitzar els missatges que empatitzen específicament amb les preocupacions o els interessos particulars d’aquests subgrups.
12. Aprofitament dels errors de la comunicació científica: Explotar les incerteses, els errors o els debats lògics dins de la comunitat científica serveix per amplificar els dubtes i presentar la ciència com a dividida. Això inclou la magnificació de discussions legítimes dins de la ciència, a fi de minar la confiança en les conclusions científiques.
13. Narratives de recuperació del control: Sempre es busca presentar el negacionisme com una forma de recuperar el control sobre forces percebudes com a alienants o elitistes. Aquesta narrativa pot ser particularment efectiva en temps de crisi econòmica o desil·lusió política, en què una part de la ciutadania pot sentir que ha perdut el control sobre les seves vides.
14. Saturació del discurs: Inundar el discurs públic amb una quantitat enorme d’informació alternativa, des d’articles i estudis fins a notícies falses, serveix per crear confusió i fatiga entre el públic. Això fa que sigui més difícil per a les persones discernir entre informació fiable i manipulada.
15. Utilització de l’anècdota sobre la dada: Hi ha una predilecció per narratives anecdòtiques o testimonis individuals que aparentment contradiguin la ciència establerta. Aquests relats personals poden ser més fàcils de relacionar i més persuasius per al públic que les estadístiques abstractes o els informes complexos.
16. Explotació de la nostàlgia: Aprofitar la nostàlgia de temps percebuts com a millors o més simples, abans de l’adopció de polítiques ambientals actuals, és una tàctica recurrent i especialment útil amb grups demogràfics més grans, que poden sentir-se desconnectats dels canvis ràpids que viu la societat.
17. Aliances estratègiques: Formar aliances (no explícites, però sí amb missatges compartits implícitament) amb altres grups o moviments que poden no compartir la totalitat de l’agenda negacionista, però que poden oposar-se a regulacions específiques, també sol ser habitual. Això pot incloure visions liberals, grups de pressió industrial o fins i tot moviments ambientalistes, amb qui poden compartir objectius a curt termini.
18. Reenfocament cap a alternatives convenients: Presentar alternatives «menys restrictives» o «més equilibrades» a les polítiques ambientals establertes, que, tot i que poden semblar raonables, sovint no tenen l’eficàcia necessària per afrontar els problemes ambientals reals, també és una tàctica que sol donar bons resultats als objectius negacionistes.
Sense entrar un per un, aquesta llista està, per motius obvis, absolutament vinculada a elements que hem vist en la segona part i que són previs al debat climàtic. Alguns de nosaltres patim amb més intensitat el biaix de l’optimisme i, per tant, podem ser més propensos a adscriure’ns a missatges que minimitzin els efectes del canvi climàtic. Altres persones poden estar temptades de pensar que aquests efectes negatius tindran lloc en un futur més o menys llunyà. Uns altres, en canvi, poden pensar que determinats objectius econòmics, que segur que n’hi ha, estan oferint unes solucions que no responen als interessos generals. I així podríem enumerar tots aquests elements i anar veient com un a un es transformen en dialèctiques eficaces i amb uns nivells de penetració i, sobretot, de conversió (el que en màrqueting es coneix com a call to action) molt alts.
La història del Carles
Lluny de pensar que la culpa és dels «altres», sempre m’ha obsessionat saber com puc millorar la meva comunicació. M’interessa saber com puc ser més eficient per tal que el coneixement del mètode científic arribi més enllà de laboratoris, hospitals, universitats i acceleradors de partícules. Per això he dedicat la major part de la meva vida a la divulgació i la comunicació científiques.
La ciència és un coneixement privilegiat, tal com se sol dir en filosofia de la ciència. Amb molts defectes, biaixos i àmbits de millora, però, parafrasejant Churchill, «la ciència és el pitjor camí al coneixement, exceptuant tots els altres». En tot cas, tenir milers d’arguments, més de 88.000 estudis entre el 2012 i el 2020, no és suficient.
És per això que no vull acabar aquest text sense aportar alguns elements de com considero que la ciència, en general, i la ciència climàtica, en particular, han de comunicar les seves conclusions i com s’han de relacionar amb el públic general.
Per fer-ho imaginem-nos el Carles, un personatge fictici però identificable. El Carles viu en un municipi de l’àrea metropolitana de Barcelona. Té un cotxe antic sense etiqueta ambiental, per exemple, un Volkswagen Golf del 1998, que sempre li ha funcionat i li recorda una època de bonança econòmica, quan feia plans de futur amb la seva parella. En tot cas, actualment ha de pagar més per l’impost sobre vehicles de tracció mecànica (IVTM) que el seu veí, que té un Tesla elèctric, amb una bonificació del 100 % de l’impost.
El Carles viu en un pis d’una comunitat de veïns que no es posa d’acord per instal·lar plaques solars, la qual cosa li impedeix beneficiar-se de l’autoconsum elèctric. I, a més, tampoc pot gaudir del descompte del 50 % en l’impost sobre béns immobles (IBI), del qual, en canvi, sí que gaudeix el propietari del Tesla, que viu en una casa unifamiliar.
Sovint el Carles, que està preocupat pel seu futur econòmic i el dels seus fills, sent que les polítiques ambientals actuals el perjudiquen, mentre que beneficien els que ja estan millor situats econòmicament. A més, se sent estigmatitzat per dir que està en contra de les zones de baixes emissions, que l’afecten directament a ell, però no al conductor del Tesla.
El Carles va cansat i no acostuma a mirar la televisió en família. Els seus fills es tanquen a l’habitació per mirar el mòbil, i ell s’estira al llit i repassa les notícies a canals com TikTok o Twitter. Altres cops també mira Twitch, ja que gaudeix amb els videojocs. Aquestes xarxes socials li agraden, perquè sovint presenten la informació amb un format més interactiu i emocional.
El Carles és conscient que el clima està fent «coses rares», però percep que darrere de les polítiques ambientals hi ha interessos econòmics. Altres cops senzillament pensa que s’aproven mesures que l’ignoren, ja que estan fora del seu abast financer. Això el porta a ser més receptiu a narratives que prometen solucions ràpides, que el transporten a una època en què era més optimista o que critiquen estudis climàtics que no entén. A més, el fet de sentir-se etiquetat com a «fatxa» pels seus dubtes pot portar-lo a buscar comunitats on se senti acceptat, sovint amb converses en línia, on els missatges negacionistes poden ser acceptats i allò que ell considera de «sentit comú» no és estigmatitzat.
IV. Cap a una narrativa ambiental eficaç
En Carles no existeix, però això no impedeix que hi hagi milers de Carles. La nostra responsabilitat és saber si volem jutjar-los o convèncer-los, si volem assenyalar-los o sumar-los. Aquest és el gran repte de la comunicació ambiental.
Apuntaré només alguns elements a tall de conclusió. No són una llista completa ni inqüestionable; més aviat són una proposta de debat públic.
1. Simplificació del missatge: Cal transmetre missatges clars i simples sense perdre la precisió científica. Això implica utilitzar un llenguatge accessible i evitar termes tècnics complicats, que poden confondre els no experts. Una bona simplificació fa que la informació sigui més digerible per a una audiència àmplia. Aquesta estratègia facilita la comprensió dels problemes i les solucions proposades per abordar el canvi climàtic. En aquest sentit, considero que s’han fet, i encara s’estan fent, progressos importants amb una nova generació de divulgadors i divulgadores científiques, que són persones natives digitals.
2. Enfocament en les solucions: És necessari emfatitzar les solucions disponibles i les accions pràctiques que es poden dur a terme per abordar el canvi climàtic, mantenint una actitud positiva i proactiva. No cal que siguin «grans» solucions. La percepció que els problemes són irresolubles només porta a la paràlisi. Cada repte climàtic té una solució, i la simple presentació del problema és insuficient.
3. Humanització del missatge: Hem de relacionar el canvi climàtic amb impactes socials i econòmics que afecten directament els «Carles». Explicar com els fenòmens climàtics extrems poden afectar la salut, l’economia familiar i les condicions de la seva vida diària crea una connexió emocional que pot ser molt poderosa. La humanització del missatge ajuda a transformar una crisi abstracta en una realitat tangible i immediata que mereix atenció i acció.
4. Utilització d’imatges i històries: Les històries personals i visuals poden captar l’atenció del públic de manera més efectiva que les dades abstractes i les estadístiques. A més, ajuden a construir una connexió emocional i a mantenir l’interès, que facilita una comprensió més profunda i duradora dels temes tractats. Això és especialment important en un món saturat d’informació.
5. Cocreació del missatge amb el públic: Treballar amb diferents segments de l’audiència per crear missatges que connectin amb les seves experiències i valors pot augmentar l’efectivitat de la comunicació. D’altra banda, aquesta participació activa també pot fomentar un sentit de propietat i compromís amb les solucions proposades, i facilitar-ne la implementació.
6. Mostrar esperança: Combinar la urgència del canvi climàtic amb un missatge d’esperança pot ajudar a mantenir l’audiència motivada i compromesa. No solament treballem per evitar l’extinció (que també). Moltes de les solucions a la crisi climàtica ajuden a dibuixar un món més just, més democràtic, més sa i més feliç. En quin moment ens vam oblidar d’explicar-ho? Cal contrarestar el fatalisme i l’apatia. L’esperança és un motor poderós per a l’acció contínua i sostinguda.
7. No jutjar el públic objectiu: Evitar jutjar les persones per les seves accions i opinions actuals i, en canvi, motivar-les a canviar d’hàbits ressaltant els beneficis personals pot ser més efectiu. Jutjar o culpar sol generar resistència i alienació, mentre que destacar els aspectes positius dels canvis proposats pot fomentar una actitud més oberta i receptiva. Enfocar-se en els beneficis tangibles i immediats de les accions climàtiques pot ajudar a motivar el canvi.
8. Dissenyar missatges per als no convençuts: Deixem de pensar en els que ja estem activats en la lluita contra la crisi climàtica. Cal crear missatges específics per als que encara no estan convençuts amb un ventall d’arguments adequats per a cada tipus d’escepticisme. S’han de dissenyar missatges adaptats a les diverses perspectives i preocupacions, i adaptats al llenguatge de cada canal de comunicació.
9. Segmentar els públics negacionistes: És imprescindible reconèixer que els negacionistes del canvi climàtic no són un grup homogeni per adaptar els missatges segons les seves diferents creences i motivacions. Alguns poden desconfiar del govern, mentre que d’altres poden estar preocupats pel seu futur econòmic. Entendre aquestes diferències i crear missatges específics per a cada subgrup pot ajudar a abordar les seves preocupacions i resistències de manera més directa i efectiva.
En resum, més que mirar i jutjar l’extrema dreta, les seves eines, els seus suports econòmics, polítics i mediàtics, ens cal entendre que, tenint l’evidència empírica del nostre costat, l’èxit només depèn de nosaltres, de com comuniquem i com abordem les narratives actuals.
L’exemple de Rachel Carson contra el DDT ens hauria de servir de referent. O el de la progressiva limitació del tabaquisme. O el de la prohibició dels CFC, que danyaven la capa d’ozó. Potser en algun moment ens hem cregut que l’enemic és més poderós, però el passat recent ens demostra que acumula una llarga llista de derrotes. La de negar el canvi climàtic serà la següent.
Ignasi Llorente i Briones
Torrelles de Llobregat, 1973
Ignasi Llorente és consultor en comunicació i autor de diversos llibres de divulgació científica. Té estudis de Medicina (URV), Filosofia de la Ciència (UPenn) i Ètica de la IA (London School of Economics). És membre fundador de l’Associació Oikia. També ha sigut membre del patronat de la Fundació Rezero i alcalde independent de Torrelles de Llobregat (primer municipi de tot l’estat en tenir una planta de compostatge de residus orgànics; primer municipi de tot l’estat en rebre el reconeixement de municipi Zero Emissions). Actualment és soci de la consultora Utopiq especialitzada en comunicació ambiental.
Notes
1 Marsh, G. P. (1864). Man and Nature: Or, Physical Geography as Modified by Human Action. C. Scribner.
2 Humboldt, A. (2021). Escritos 1789-1859, Volúmenes I y II. Herder.
3 Baròmetre d’Opinió Política (BOP). 1a onada 2024.
4 Xifra obtinguda a partir de l’estudi «Greater than 99% consensus on human caused climate change in the peer-reviewed scientific literature», que va analitzar 88.125 estudis científics sobre el canvi climàtic publicats entre gener del 2012 i novembre del 2020, cosa que fa una mitjana de 27,1 estudis cada dia, o 189,5 cada setmana.
5 Lynas, M., et al. (2021). Greater than 99% consensus on human caused climate change in the peer-reviewed scientific literature. Environmental Research Letters, Volume 16, Number 11. https://iopscience.iop.org/article/10.1088/1748-9326/ac2966.
6 IPCC AR6 Summary for Policymakers, 2021, https://www.ipcc.ch/report/ar6/wg1/.
7 McKay, A. (Director). (2021). Don’t look Up [Pel·lícula]. Hyperobject Industries; Bluegrass Films.
8 Frase atribuïda a Stephen Colbert.
9https://link.springer.com/article/10.1057/s41295-023-00352-6
Referències bibliogràfiques
Ballew, M. T. et al. (2019). Climate Change in the American Mind: Data, Tools, and Trends. Environment: Science and Policy for Sustainable Development, 61(3), 4-18.
Blum, S.H. i Blum, L.H. (1974). Do’s and Don’t’s: An Informal Study of Some Prevaling Superstitions. Psychological Reports, 35, p. 567-57.
Dunlap, E. et al. (2015). Climate Change and Society: Sociological Perspectives. Oxford University Press.
Frankfurt, H. G. (2006). Sobre la charlatanería (On Bullshit) y sobre la verdad. Paidós.
Fresco, P. (2024). Energy fakes. Mitos y bulos sobre la transición energética. Barlin Libros.
Gore, A. (2010). La nostra opció. Una pla per a resoldre la crisi climàtica. Edicions 62.
Haack, S. (2011). Defensar la ciència dintre de la raó. Publicacions Universitat de València.
Manjoo, F. (2008). True Enough. Learning to Live in a Post-Fact Society. Wiley.
McInttyre, L. (2018). Post-Truth. MIT Press.
Nichols, T. (2017). The Death of Expertise. Oxford University Press.
Oreskes, N. i Conway, E. M. (2010). Merchants of Doubt. Bloomsbury Publishing.
Rosling, H. (2018). Factfulness. Deusto.
Shermer, M. (2008). Por qué creemos en cosas raras. Pseudociencia, superstición y otras confusiones de nuestro tiempo. Alba.
Shermer, M. (2011). The Believing Brain. From Spiritual Faiths to Political Convictions. Robinson.
Talisse, B. (2019). Overdoing Democracy. Oxford University Press.
Thompson, M. J. et al. (2018). Anti-Science and the Assault on Democracy. Prometheus.
Tobacyk, J. i Milford, G. (1983). Belief in Paranormal Phenomena: Assessment Instrument Development and Implications for Personality Functioning. Journal of Personality and Social Psycholog, 44, p. 1029-1037.
Wulf, A. (2015). La invención de la naturaleza: el nuevo mundo de Alexander von Humboldt. Taurus.
Comentaris recents