Les xarxes socials no són noves, però pateixen del mateix mal que internet en general: ser perpètuament joves. Si bé fa poc més de quatre dècades que internet conviu amb la quotidianitat de cada cop més ciutadans arreu del món, les xarxes fa una pila d’anys que marquen com configurem la majoria d’espais de la nostra vida: amistats, amors, feina, oci i un llarg etcètera. Què passa quan ets eternament la novetat als ulls de gran part de la societat? Se’t tracta des de l’alteritat. Encara avui hi ha moltes persones que fan una divisió entre l’esfera online i l’offline. Tanmateix, no existeix quelcom com una vida digital i una realitat física; aquestes s’interrelacionen per esdevenir una: la realitat en què vivim. Possiblement per aquesta tendència a dividir els dos espais, els discursos d’odi que han campat lliures per les xarxes han estat un motiu d’alarma per a una petita minoria que no comprava la il·lusió del fet que allò online no surt de la pantalla. El miratge s’ha dissipat, i ara cada cop més gent es pregunta: «Com ha passat això?» En les pròximes línies tractarem de fer un petit esbós de com proliferen aquesta mena de discursos per les xarxes, enfocant-nos especialment en els d’extrema dreta. 

Abans de res, cal recordar que cap persona experimenta internet de la mateixa manera que el seu entorn, ja que els algoritmes de personalització creen un ecosistema digital per a cada usuari. Eli Pariser (2017) encunya el concepte de bombolla de filtres, del qual diu: «La nova generació de filtres de personalització d’internet observa les coses que sembla que t’agraden —les coses mateixes, o les que agraden a les persones com tu— i intenta extrapolar. […] Elaboren un univers d’informació únic per a cadascun de nosaltres —el que he anomenat una bombolla de filtres—, que, en essència, altera la nostra manera de trobar idees i informació» (p. 18-19). Si bé consumir informació afí ideològicament és una cosa que s’ha fet sempre, la veritat és que l’efecte de la bombolla de filtres va més enllà. Segons el mateix autor, la bombolla és invisible i, per tant, molts usuaris no són ni conscients de la seva existència. Això implica que el món que se’ns configura a través de la pantalla és un que pensa com nosaltres i ens mostra el que volem veure. És a dir, ens reforça constantment i elimina la diversitat. «Des de dins de la bombolla és pràcticament impossible veure com n’és, d’esbiaixada», diu Pariser (p. 19), que afegeix: «Crea la impressió que el nostre limitat interès personal és tot el que existeix.» A més, lamenta que la personalització ens aboca a una «esfera pública classificada i manipulada per algoritmes, fragmentada a propòsit i hostil al diàleg» (p. 165). 

Així doncs, la proliferació de filtres de personalització deixa diversos escenaris fèrtils per a la radicalització. Si comencem a tenir alguna interacció amb comptes que simpatitzen amb discursos d’extrema dreta, és qüestió de temps que continguts en aquesta línia ideològica formin part de la nostra dieta digital i, al cap d’un temps, seran els que constituiran la nostra visió del món. Caiem en el que popularment s’anomena l’alt-right pipeline, un concepte anglès que es tradueix de forma literal com la canonada de l’alt-right.¹ S’utilitza per definir el procés gradual de radicalització a través de continguts online cap a postures d’extrema dreta (Munn, 2019). Caure per l’alt-right pipeline significa enllaçar missatges i continguts cada cop més extrems; és el viatge subtil però eficaç cap a la radicalització: des de continguts aparentment inofensius fins a formar part de les comunitats més extremes de l’espai digital. En aquest viatge, del qual molts usuaris no són conscients que formen part, els algoritmes de recomanació i personalització tenen un paper fonamental. En espais anglosaxons, recentment s’utilitza el concepte algorithmic radicalization (radicalització algorítmica, en català) per encapsular la combinació entre la bombolla de filtres i les cambres d’eco que es formen a les xarxes socials, que configuren el camí de milers de persones cap a la radicalització. 

Com hem mencionat, les bombolles de filtres i els seus efectes passen desapercebuts per a la majoria d’usuaris i també per als que s’arrosseguen cap a posicions més radicals. Per exemple, segons la segona enquesta de 40 dB per a El País i la Cadena SER en el marc de les eleccions europees del 2024, els votants de la formació Se Acabó la Fiesta (SALF), de l’agitador d’extrema dreta Alvise Pérez, se situaven a l’eix ideològic més al centre que els votants del PP o VOX. Tanmateix, el discurs i els postulats d’Alvise encaixen clarament amb l’extrema dreta. Així doncs, trobem persones que voten l’extrema dreta, però que no s’identifiquen com a tal. De fet, l’exemple va més enllà, perquè tot el projecte d’Alvise neix de la seva activitat a internet, on, podem deduir, ha seduït gran part del seu electorat. 

Des de fora, el desconeixement pot semblar una justificació pobra. Com es pot no saber si es forma part de l’extrema dreta? «Bona part dels integrants de l’alt-right ni tan sols són conscients d’estar engrossint les seves files», alerten Peytibi i Pérez-Diáñez (2020), ja que el que es troben els usuaris són comunitats a les quals pertanyen, altres usuaris o creadors amb qui comparteixen llenguatges, opinions i símbols. La imatge estereotipada de l’extrema dreta constituïda per esvàstiques i caps rapats, fotografies en blanc i negre d’una Europa de fa un segle o les figures llunyanes d’homes dels Estats Units que cremen creus queda ara curta. Molta gent fugiria d’aquestes imatges. Però, i de la d’un youtuber? I del compte de Twitter que comparteix mems d’humor negre? I d’aquells usuaris de Reddit que pensen com tu? 

Cridaner, impactant, polèmic: sexy per a l’algoritme 

La clau és que els algoritmes no tan sols ens encasellen; també localitzen el contingut que està captant més l’interès i el mouen. Els continguts a les xarxes viuen sota la tirania de l’economia de l’atenció, és a dir, que allò que genera més retuits, minuts de visualització i es comparteix més és llegit pels algoritmes com a més interessant i, per tant, és promogut. És tan senzill com seduir l’algoritme, de manera que cal complir unes característiques en què els missatges d’extrema dreta sempre s’han sentit còmodes: emocionalitat, violència verbal, impacte, confrontació o victimisme. 

Anteriorment, hem apuntat que internet ja té uns anys, i en aquest temps s’ha forjat una cultura pròpia, uns codis no escrits que comparteixen els usuaris. Un aspecte d’aquesta idiosincràsia d’internet és la cultura trol, que se sustenta en el fet de ser gamberra, controvertida, provocadora i empènyer els límits, però sempre des d’un pretès humor. El presumpte humor és fonamental per entendre els espais en què els discursos d’extrema dreta guanyen terreny a la xarxa: es pot dir tot, si és broma. El trol més tradicional vol provocar, i fer servir tot el possible per aconseguir-ho és una virtut. Què passa si algú s’ofèn? Millor, ja que la culpa serà de la persona ofesa, per no tenir humor. És un win-win, sobretot si tenim en compte que els trols reben molta aprovació per part de la seva comunitat. És un terreny fèrtil perquè, entre broma i broma, la propaganda d’extrema dreta floreix. El col·lectiu Proyecto UNA (2019) recorda que l’extrema dreta ha fet servir l’humor negre d’escut molt abans d’internet, però ara s’hi suma «la filosofia del “tot s’hi val” lligada a la cultura del troleig, que ha servit com a porta d’entrada de gran part del discurs de l’odi, a través de la falta d’empatia, per una banda, i les ganes de provocar, per l’altra» (p. 46). 

«L’única cosa que m’interessa és molestar-los. Aquest és l’objectiu del meu contingut, que s’enrabiïn i que treguin espuma per la boca», presumeix el youtuber d’extrema dreta InfoVlogger al documental «La xarxa ultra» (Sense Ficció, 2024), en què afirma que l’agressivitat és la seva «senya d’identitat» i que, en el seu cas, els insults als qui considera els seus rivals polítics són «complements als seus arguments». InfoVlogger no és especial; com ell hi ha centenars de youtubers que promouen l’agenda de l’extrema dreta de la mateixa manera: agressivitat verbal, arguments simples, ridiculització de l’adversari i el bombardeig de dades de fonts esbiaixades —això quan hi ha fonts—. A més de youtubers, tenim altres creadors que aspiren al mateix: la viralitat per tenir més seguidors i que el seu discurs arribi més lluny. Des de comptes de Twitter que es dediquen al shitposting² massiu de mems amb un biaix d’extrema dreta fins a canals de Telegram amb notícies falses que alimenten postulats extremistes. 

D’altra banda, mitjançant discursos basats en l’emocionalitat, es presenten alhora com a víctimes d’un fals canvi de sistema que els margina i com els rebels contra l’statu quo. Posen en el punt de mira enemics mutables i indefinits, però tracten poc o gens qüestions que puguin canviar la realitat material dels seus seguidors. En aquests espais proliferen els discursos identitaris —on es distingeix entre l’ells i el nosaltres— i nostàlgics. A més, són continguts fàcils de digerir, no tan sols per la seva edició o format, sinó perquè són molt poc profunds; de fet, rebutgen qualsevol mena d’intel·lectualitat. Tots aquests trets són comuns a l’extrema dreta dins i fora de l’esfera digital (Proyecto UNA, 2019; Stanley, 2019). Els discursos violents, polaritzants, sense profunditat i impactants fan fortuna en moltes plataformes, de la mateixa manera que els seus creadors.  

A més d’una motivació ideològica, hi ha creadors de contingut que en tenen una d’econòmica. El col·lectiu de comunicació Cuellilargo (2023) utilitza el concepte monetitzadors d’odi per definir els creadors de continguts que, des de posicions de dreta o extrema dreta, han trobat el seu suport econòmic en la difusió de determinats discursos. És a dir, que en monetitzar el seu contingut reben, per part de les plataformes, una compensació econòmica, sigui a través de subscripcions o de la publicitat. Quan entren en joc els diners, els divulgadors d’odi tenen més incentius per fer atractius i impactants els continguts. En aquestes lògiques, ni l’anàlisi en profunditat, ni la reflexió o el debat tenen lloc, perquè ni al món de l’espectacle digital ni en l’analògic han fet històricament bones audiències. És contingut brossa, no gaire allunyat de les tertúlies polítiques en què donen veu a comentaristes ultres perquè enganxen espectadors o radiooients. A més, com li podria passar a un influencer d’estil de vida, al seu voltant es creen comunitats que els sustenten i que volen més contingut. 

Però no solament els creadors de continguts es beneficien de divulgar discursos d’odi; també ho fan les plataformes. Són les primeres interessades en el fet que els usuaris passin hores en els seus webs. «El mateix YouTube ajuda a la visibilitat de continguts de l’alt-right si sap que ens agraden i ens sentim còmodes amb ells. Tanmateix, això no només alimenta l’odi i la comunitat, sinó que situa aquestes persones en bombolles», adverteixen Peytibi i Pérez-Diáñez (2020). Moltes plataformes se n’han rentat les mans, ja que al·leguen no tenir responsabilitat editorial en què es publica o es retransmet en els seus webs o apps. Algunes prometen desfer-se dels continguts violents o discriminatoris, però l’aplicació de les polítiques de continguts sovint és laxa. 

Així, la radicalització mitjançant les xarxes sovint té aquesta forma: la d’algú que llegim com un amic, amb qui tenim afinitat o que idolatrem. No són joves que accedeixen a la dark web per trobar teories negacionistes de l’Holocaust, sinó persones que riuen, es diverteixen o s’indignen juntament amb un youtuber que insulta a tort i a dret, que els fa sentir víctimes d’alguna mena de greuge i part d’una comunitat d’iguals. 

Molts dels creadors de continguts que divulguen els discursos d’extrema dreta online exploten les eines de les plataformes com qualsevol usuari. Adapten el missatge als codis que funcionen millor en cada espai. Per exemple, si mirem la caràtula d’un vídeo de YouTube d’un youtuber ultradretà o d’un altre influencer, podem trobar-hi molts trets en comú, com ara titulars que juguen amb el clickbait o una miniatura on probablement apareixerà el creador sobre imatges relacionades amb la temàtica. L’exemple es pot extrapolar a altres plataformes, des de comptes de shitposting a Twitter o Instagram o directes a Twitch amb el típic display gamer. No tan sols han sabut adaptar-se als espais digitals i els seus llenguatges, sinó que els seus continguts estan embolcallats amb una aura de normalitat. 

Recuperant el concepte d’alt-right pipeline, cal tenir en compte que el camí cap a la radicalització de cada persona a través dels continguts d’internet és únic, però, segons explica Luke Munn (2019), comparteix tres trets: normalització del discurs, aclimatació als espais d’extrema dreta i deshumanització. Aquests passos no són lineals ni s’exclouen mútuament. Es poden superposar o repetir-se de manera cíclica, però tots ells són fonamentals per comprendre el camí que es recorre fins a postures radicals. Pot semblar exagerat posar al mateix nivell xats de shitposting polític a Reddit i les comunitats més radicals de la masclesfera,³ però el mateix autor ho exemplifica amb el cas de l’atac el 2019 a Christchurch (Nova Zelanda) perpetrat per un supremacista blanc. Abans d’atacar dues mesquites i matar 51 persones, l’autor va publicar a 8chan: «Bé, nois, és el moment de parar de fer shitposting i fer un post a la vida real.» Munn apunta que «tal esclat de violència va ser impactant i sens dubte s’hauria de condemnar. No obstant això, el manifest del tirador suggereix que aquest acte abominable era la “lògica” conclusió d’un llarg viatge en què es van construir, formalitzar i ampliar idees racistes» (p. 4). 

Trad wives, una altra manera de radicalitzar 

Fins ara, els exemples esmentats sobre creadors de continguts que promouen discursos d’extrema dreta han compartit molts trets comuns: violència verbal, confrontació i, en la majoria dels casos, apel·len a homes (especialment, els més joves) de manera més o menys encoberta. Però els homes no són el públic exclusiu del discurs ultra a les xarxes. Prenent el fil de la normalització d’alguns discursos d’extrema dreta a través de com es mostren per les xarxes socials, és interessant parlar del fenomen trad wife. 

El concepte trad wife neix de la contracció de les paraules en anglès traditional wife (esposa tradicional, en català). És una etiqueta sota la qual s’agrupen tot de creadores de contingut que reivindiquen un imaginari molt concret d’esposa i mestressa de casa. Darrere l’estètica dels anys 50 i barrejant-la amb formats més nous com els vídeos de GRWM,⁴ la preparació de receptes o videoblogs sobre les seves famílies, hi ha un missatge ultraconservador i antifeminista. Entre les flors, els tons pastel i les receptes per fer pastissos hi ha crides al recolliment de les dones a la llar i a un model familiar religiós, tradicional i que exclou moltes persones. Les trad wives mostren com rere l’estètica s’amaga un missatge polític. 

Leni Riefenstahl va ser una directora de cinema, fotògrafa i gran propagandista nazi, autora d’obres com El triunfo de la voluntad, que va sortir de puntetes de les purgues de responsabilitats a Alemanya després de la Segona Guerra Mundial. De fet, anys després la seva obra va ser reivindicada per alguns intel·lectuals com una mostra que l’estètica sobrepassava el rerefons ideològic que s’hi pogués contenir. Una de les persones que va sostenir aquest discurs va ser Susan Sontag, autora i intel·lectual dels Estats Units, que no va negar que algunes de les obres de la cineasta eren propaganda nazi, però amb tanta qualitat estètica i artística que la transcendien. De manera similar, alguns dels seus coetanis també sostenien que l’estètica artística està per sobre de les condicions ideològiques de l’obra o de l’autor. Val a dir, però, que Sontag es va desdir posteriorment entre àmplies crítiques contra Riefenstahl. En qualsevol cas, l’anècdota ens ajuda a il·lustrar que cap estètica és lliure de pecat polític: si bé és discutible que els tiktoks de les trad wives es puguin considerar art, sí que podem parlar de l’estètica i la seva càrrega ideològica. 

Dit això, en els antípodes dels youtubers que bramen contra les feministes i les persones migrants, hi ha el contingut de les trad wives. Les creadores de contingut que voluntàriament o involuntàriament cauen en el paraigua d’aquesta etiqueta rarament fan un discurs polític directe, sinó que a través d’una teatralització de la seva vida, passada pel filtre de les xarxes, empenyen un determinat model de dona que recupera els millors èxits de la Sección Femenina: casta, dòcil, submisa al marit, als fills i la llar. L’estètica juga un gran factor en el seu èxit, ja que a través d’imatges d’hiperfeminitat normativa i estètica nord-americana dels anys 50 aterrada al segle xxi arrosseguen un discurs polític que rebutja les idees feministes i exalça el conservadorisme, a més dels valors de la cristiandat més blanca i heteronormativa. 

Les imatges dels anys 50 que sovint evoquen ja eren en el seu moment propaganda política que imposava un estil familiar i uns rols de gènere. Són imatges molt concretes de la família nuclear, cristiana i blanca, on altres races s’aboquen als marges, així com altres identitats de gènere o orientacions sexuals. No les confronten directament, com fan els creadors de contingut més obertament de dretes o extrema dreta; simplement les esborren de l’equació. En el món ideal en què afirmen habitar no hi ha espai per a dissidències, només per a la fotografia perfecta. Lluny de les estridències, normalitzen aquests valors excloents i els presenten com a aspiracionals. De nou, com passa amb els creadors esmentats anteriorment, no ofereixen solucions als problemes materials que els seus seguidors poden tenir. Per exemple, és molt legítim voler dedicar-se a la criança dels fills al marge de les exigències del mercat laboral capitalista, però cal preguntar-se: el retorn de les dones al petit espai de la llar és el que farà possible això, com venen aquestes creadores subtextualment? Al cap i a la fi, és una altra forma de mostrar els valors conservadors i patriarcals més radicals des de la normalització. Pot ser que un usuari comenci només per l’estètica, però no podrà esquivar eternament la ideologia que arrossega. 

Internet no és una plaça pública 

A les albors d’internet, l’esperança que aquest nou espai pogués esdevenir un fòrum mundial on els internautes es poguessin relacionar com a iguals malgrat els quilòmetres que els separessin va seduir molta gent. Per desgràcia, l’àgora digital i futurista que alguns van imaginar ha acabat sent un gran centre comercial construït sobre les bases de grans multinacionals. La plaça pública on la ciutadania digital pot participar en igualtat de condicions no existeix i, per tant, no tots els usuaris juguen amb les mateixes regles. Per exemple, les plataformes dicten quin contingut és inadmissible en el seu espai. Meta, matriu de Facebook, Instagram o WhatsApp i propietat de Mark Zuckerberg, fa anys que manté una croada contra els mugrons femenins —que no els masculins—, i les publicacions on apareixen són fulminades. 

Abans hem apuntat que moltes plataformes al·leguen que, a diferència dels mitjans convencionals, elles no tenen cap responsabilitat editorial, ja que només són un espai on els usuaris comparteixen continguts. Culparies el quiosquer de la portada d’un diari que no t’agrada? Tanmateix, no és tan simple, ja que les plataformes no tan sols tenen asèpticament el contingut en els seus estands digitals, sinó que el promouen si aquest té èxit, com passa a YouTube, TikTok i Twitter. Algunes d’aquestes companyies, quan reben crítiques sobre la gestió de continguts que inciten a l’odi i que campen per les seves plataformes, lamenten no poder controlar la quantitat ingent de dades que s’aboquen als seus servidors. D’altres dipositen tota la confiança d’aquesta responsabilitat als seus algoritmes i la minimitzen quan aquests fallen. Aquesta darrera posició evoca una postura molt còmoda i popular entre les grans tecnològiques: el tecnodeterminisme. Segons Pariser (2017), el tecnodeterminisme «és atractiu i convenient per als nous i poderosos emprenedors, perquè els allibera de tota responsabilitat relativa al que fan» (p. 180). El mateix autor posa diversos exemples de com aquest es deixa de banda quan a les companyies els interessa. Destaca el cas d’Amazon, que va expulsar WikiLeaks del seu servidor l’any 2010 davant de la pressió política, de manera que la pàgina va acabar col·lapsant, sense tenir on anar durant un temps. Quan cal i interessa, sí que hi ha continguts que es poden desterrar. 

Veient que el tecnodeterminisme adoptat per algunes grans tecnològiques és sovint una excusa, ens apropem al factor més important d’aquest apartat: la tecnologia no és neutra. El seu bon o mal ús depèn de qui l’empri, la modeli o la dirigeixi. Per això és fonamental tenir clar que rere les big tech hi ha persones amb la seva visió del món i la seva agenda política. Des de la perspectiva occidental, el lloc on fixar-se per saber qui decideix com funcionen aquestes grans plataformes que marquen la nostra vida és Silicon Valley (Califòrnia, Estats Units), on en les darreres dècades s’han concentrat les empreses que més han construït el món digital: des de Facebook a Apple, passant per les petites startups que somien a dibuixar el demà. Silicon Valley és el Hollywood de la tecnologia occidental i també compta amb les seves celebritats, directius, inversors i gurus que marquen les vies de les empreses que modelen la vida de milions de persones. I què pensen les persones que tenen les regnes d’aquest imperi tecnològic? Segons un reportatge de The New York Times del maig del 2024, bona part d’aquesta comunitat està virant cap a posicions més conservadores i extremistes. L’article detalla com cada cop més inversors i CEO de Silicon Valley —anteriorment més moderats o demòcrates— han virat cap a la dreta. És poc realista esperar que la seva ideologia no interfereixi en les empreses en què inverteixen, que dirigeixen o creen. 

L’exemple més clar que internet, en mans d’empreses privades, no respon a un interès comú, sinó al dels seus propietaris, el trobem amb la compra de Twitter (ara X) per part d’Elon Musk. En els darrers anys, Musk s’ha mostrat obertament a favor no tan sols de discursos d’extrema dreta, sinó que ha donat suport a candidats ultres d’arreu del món, com Javier Milei a l’Argentina. També va acollir la presentació de la candidatura de Ron DeSantis per ser el candidat republicà a les eleccions presidencials del 2024, o li va tornar el compte a Donald Trump, quan l’anterior direcció de l’empresa l’havia bloquejat indefinidament per haver incitat l’atac al Capitoli l’any 2021. Segons un estudi de Digital Planet, iniciativa de recerca interdisciplinària de l’Institut d’Empreses en el Context Global de la Fletcher School, d’ençà que Musk va comprar la companyia l’octubre del 2022, els discursos racistes, antisemites i LGTBI-fòbics han augmentat. Digital Planet destaca que, abans de l’arribada del bilionari, aquests discursos ja es podien trobar sovint al web, però des de la seva presa de control han augmentat. De fet, part de l’estratègia que ha implantat ha afavorit la seva impunitat, com mostra un estudi del Center for Countering Digital Hate (CCDH), entitat contra la propagació d’odi a les xarxes, en què s’exposa com els comptes que paguen subscripció són menys censurats quan violen les regles de la comunitat, instaurades per la mateixa empresa. «Twitter no va actuar malgrat que els tuits analitzats pel centre violen clarament les polítiques de la plataforma contra les conductes d’odi, que prohibeixen els abusos per raça, ètnia, origen nacional, orientació sexual i identitat de gènere», recull la recerca (2023), on se subratlla que aquestes subscripcions donen privilegis, com ara més visibilitat. 

Musk és el més excèntric i cridaner entre una estirp de magnats que solen preferir la discreció, però també és una mostra de com es poden afavorir els discursos d’odi depenent de qui comanda una companyia. Així doncs, no solament els gurus de l’extrema dreta s’han sabut adaptar al llenguatge i els corrents d’internet, sinó que en alguns espais surten a jugar tres caselles per endavant de la resta, cosa que els facilita imposar el seu discurs i radicalitzar. 

Apunts per respondre a la radicalització 

Per contrarestar el potencial radicalitzador de les xarxes socials, especialment amb relació als discursos d’extrema dreta, hi ha molts àmbits en què es pot actuar. Un dels fonamentals és l’educatiu, sobretot pel que fa als més joves. Cal que l’alfabetització mediàtica i les competències digitals comencin des de la infància, fins i tot abans que les criatures puguin tenir accés a internet. És necessari que els infants es familiaritzin amb l’espai digital, ja que aquest forma gran part de la vida dels seus pares, determina molts aspectes de la societat on viuen i molt probablement tindrà un paper important en el seu futur. No es pot seguir llançant els nens a internet sense paracaigudes. 

En el lot de supervivència amb què un infant arribi a les xarxes socials hi ha conceptes que han d’estar inclosos: per exemple, s’ha de deixar clar que el contingut que ens arriba està esbiaixat d’acord amb el perfil que ens fa un algoritme. En definitiva, cal ser conscient que l’experiència a través de les xarxes està marcada per la bombolla en què ens encabim. Pot ser difícil de transmetre a les noves generacions, perquè cal recordar que la gran majoria dels adults són aliens a l’existència d’aquestes bombolles (Pariser, 2017). Tanmateix, així com és important l’autoconsciència entre els infants i els més joves per construir la seva identitat, també cal aquesta consciència de la naturalesa del món digital. Cal que l’accés a les xarxes no sigui opac i màgic, sinó que hi hagi un coneixement sobre el seu funcionament i per què ens mostren el que ens mostren. 

En la mateixa línia, més enllà de conèixer el medi en què es mouen, també cal dotar-los d’eines que els siguin útils per destriar quin discurs hi ha darrere el subtext d’un contingut d’internet, amagat entre mems o un vídeo de GRWM. Això implica des d’educar a com distingir una imatge generada artificialment o si una font és fiable, fins a la promoció del pensament crític i els valors democràtics i inclusius. És a dir, des de les eines més tècniques als aspectes més morals. 

Finalment, i ampliant el prisma de què podem fer en l’àmbit de l’educació per preparar els més joves per navegar per aquests espais digitals, no podem ignorar que part de la solució exigeix transformar les plataformes. Actualment, bona part dels espais digitals que regeixen la nostra vida —des d’on treballem fins on opinem— estan en mans d’empreses privades que responen a legislacions molt laxes. Pariser (2017) formula: 

Al final, podria passar que un petit grup de companyies nord-americanes dictessin de manera unilateral la manera com treballen, juguen, es comuniquen i entenen el món milers de milions de persones. Protegir la visió primerenca de la connectivitat radical i el control de l’usuari hauria de ser una prioritat urgent per a tots nosaltres (p. 239). 

A més, recorda que «les persones que fem servir internet i invertim en el seu futur superem amb escreix en nombre els grups empresarials». És a dir, que, si bé és discutible si l’autor és massa optimista en el fet de posar en forma futura que unes quantes companyies a internet tinguin tanta influència —o és que ja la tenen—, és fonamental la urgència per pressionar col·lectivament per un canvi en un espai determinant en la vida actual. 

Judit Pellicer

Barcelona, 1996 

Graduada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona amb menció en Política i Economia (2019). Ha cursat el màster en Mitjans, Comunicació i Cultura a la mateixa universitat (2020), on va començar a investigar sobre la masclesfera i les comunitats que la conformen, especialment els incels. De la mateixa manera, compta amb formació en gènere i política internacional. S’ha format al programa Més 324 i ha treballat a VIA Empresa, Món Planeta i ElNacional.cat, així com ha col·laborat amb El Món, Tot Barcelona i Mataró Ràdio. També ha treballat en comunicació institucional a l’Observatori per a la Igualtat de la UAB.  Barcelona, 1996 

Referències bibliogràfiques 

Center for Countering Digital Hate. (2023). Twitter fails to act on 99% of Twitter Blue accounts tweeting hate. https://counterhate.com/research/twitter-fails-to-act-on-twitter-blue-accounts-tweeting-hate/?query-31-page=2&utm_campaign=Hot+News&utm_source=hs_email&utm_medium=email&_hsenc=p2ANqtz–EkaQIWTIJ7yPgh-wrz4Z3GVsM15H2h7yD6T_rFqos6QIrx1Dq_HLNWYKQdB7fsKqiqahx#about  

Cuellilargo. (2023). Monetizadores de odi0 [vídeo en línia]. YouTube. https://www.youtube.com/watch?v=rkIZBWHG1Qw&t=29s  

Digital Planet. (2022). Hate Speech on Elon Musk’s Twitter: Under Musk, Hate Speech is Rising. Fletcher, the graduate school of global affaires at Tufts University. https://digitalplanet.tufts.edu/musk-monitor-under-musk-hate-speech-is-rising/  

El País. (3 de juny de 2024). Consulte todos los datos internos de la encuesta de EL PAÍS para las elecciones europeas: cuestionarios, cruces y respuestas individuales. El País. https://elpais.com/internacional/elecciones-europeas/2024-06-03/consulte-todos-los-datos-internos-de-la-encuesta-de-el-pais-para-las-elecciones-europeas-cuestionarios-cruces-y-respuestas-individuales.html?outputType=amp#  

Griffith, E. (23 de maig de 2024). Some of Silicon Valley’s VCs are Becoming More Conservative. The New York Times. https://www.nytimes.com/2024/05/23/technology/silicon-valley-conservative-trump.html 

Munn, L. (2019). Alt-right pipeline: Individual journeys to extremism online. First Monday, 24(6). https://doi.org/10.5210/fm.v24i6.10108 

Pariser, E. (2017). El filtro burbuja. Cómo la red decide lo que leemos y lo que pensamos. Penguin Random House Grupo Editorial.  

Peytibi, X. i Pérez-Diáñez, S. (2020). Cómo comunica la alt-right. De la rana Pepe al virus chino. Beers&Politics. 

Proyecto UNA. (2019). Leia, Rihanna y Trump. De cómo el feminismo ha transformado la cultura pop y de cómo el machismo reacciona con terror. Descontrol Editorial. 

Sense ficció. (2024). La xarxa ultra. 3Cat. https://www.ccma.cat/3cat/la-xarxa-ultra/video/6266854/#onboarding=true  

Stanley, J. (2019). Facha. Cómo funciona el fascismo y cómo ha entrado en tu vida. Blackie Books.