Sóc dels que pensen que les coses s’han de decidir en funció del que convé als éssers humans. Això, és clar, és un judici de valor com qualsevol altre, però l’avanço perquè així poso les meves cartes sobre la taula. No sóc dels que pensen que tots els éssers vius tenen els mateixos drets, sinó que crec que els drets humans, la llibertat, la dignitat i la igualtat de les persones, són els valors que han de primar en les decisions col·lectives.

A partir d’aquest criteri, penso que convé a la humanitat introduir canvis substancials en la relació que té amb la natura. Podem assolir nivells més alts de benestar (llibertat, igualtat, dignitat) si administrem millor la interacció amb el món físic que ens envolta i del qual formen part. No és que tot vagi malament, ni que no s’hagin produït canvis importants d’actitud en els últims anys (com per exemple la cimera de Rio de Janeiro), però crec que encara moltes coses podrien anar molt millor en benefici de tothom. El problema és com fer-ho.

L’entorn natural forma part de l’àmbit en el qual es desenvolupa la vida de les persones. És un aspecte fonamental de la felicitat o infelicitat quotidiana: els sorolls, els embussos de trànsit, la bellesa del paisatge i les ciutats, el grau de netedat de l’aire. D’altra banda, la natura és un recurs més, el més fonamental i primari, en les activitats productives en què es basa l’economia: de la natura s’extreuen directament recursos productius (terres per conrear, fonts d’energia), elements imprescindibles per a la supervivència i benestar dels treballadors (aliments i altres aspectes que contribueixen a la salut física) i materials amb els quals construir i fer funcionar la maquinària. Per tant, és una necessitat humana fer el millor ús possible dels recursos naturals.

Alguns fins i tot han interpretat la història com un progrés tendencial cap a un control creixent de l’ésser humà sobre la natura. En aquest sentit, un dels llibres de més èxit darrerament en el mercat anglosaxó, titulat Against the Gods (Contra els Déus), considera que la humanitat ha anat aconseguint progressos materials i científics a mesura que ha anat sent capaç d’analitzar i dominar els riscos als quals la natura inevitablement ens sotmet. Bernstein, l’autor d’aquest llibre, no considera que els riscos es puguin eliminar, però sí que amb tècniques com el càlcul de probabilitats i la gestió de riscos, les persones poden arribar a assolir un control notable sobre les eventualitats imprevistes.

Jo crec però, sense treure mèrit als indubtables avenços científics que avui fan possible indústries poderoses com les assegurances o les inversions en productes derivats, que sovint s’exagera en aquest tipus d’interpretacions unidireccionals de la història econòmica. Per exemple, un dels dogmes de fe d’una escola de pensament econòmic i històric altrament molt valuosa, l’escola neo-institucional encapçalada pel premi Nobel Douglas North, sosté que la definició dels drets de propietat sobre els recursos naturals permet evitar els problemes de sobreexplotació dels recursos i per tant estaria en la base de formes superiors d’organització social i intercanvi. Aquesta escola posa habitualment com a exemple que els tancaments de terres a l’Anglaterra del segle XVI (enclosures) haurien fet possible la Revolució Industrial britànica. Sense negar la veritat que aquest exemple concret pugui tenir per al cas britànic, crec que és una extrapolació injustificada voler inferir d’aquest cas particular que la definició precisa dels drets de propietat sobre els recursos naturals hagi de portar a tot arreu a una assignació més eficient dels recursos. D’una banda, alguns recursos naturals (l’aire, l’aigua) són molt difícils d’assignar a ningú, i en tot cas és èticament molt discutible que es puguin adjudicar a ningú. D’altra banda, pot haver-hi altres vies per assolir rendiments socials més elevats: compartir un projecte, uns valors culturals o una voluntat mobilitzadora poden ser formes eficaces d’aconseguir resultats econòmics fent un bon ús del medi ambient.

El que sí em sembla d’aplicació al problema de la gestió del medi ambient és la idea genèrica que fixar-se en el disseny institucional concret, adaptat a cada cas particular, és important a l’hora de gestionar allò que interessa al conjunt de la població. Els problemes econòmics relacionats amb el medi ambient són bàsicament un problema de contradicció entre els costos i beneficis individuals de certes activitats (el trànsit de vehicles privats, la producció industrial amb ús de contaminants) i els costos i beneficis socials que aquestes activitats imposen. La solució concreta d’aquesta contradicció s’ha de deixar a l’anàlisi concreta cas per cas. Segons la possibilitat real de dur a terme una o altra alternativa, el debat democràtic ha de portar a decisions sobre si convé més un impost ecològic, una regulació més estricta o la fixació de drets de propietat amb la compensació justa als sectors que quedin perjudicats.

Sovint crec que en el debat ecològic hi ha un excés de posicions arbitristes i fonamentalistes. D’una banda, hi ha sectors que miren les coses més des del punt de vista dels animals i les plantes que des del punt de vista de les persones (respecto aquests sectors, però ja he dit des de l’inici que el meu judici de valor és ben bé un altre). I d’altra banda, hi ha sectors que s’aferren a una idea que ha de ser l’aplicació universal a tot arreu sense tenir en compte el context i l’aplicabilitat de la solució proposada.

I un dels aspectes que més s’ha de tenir en compte a l’hora de valorar l’aplicabilitat d’una determinada mesura és l’aspecte polític, en el sentit més ampli del terme. Moltes decisions que semblen necessàries des d’un punt de vista ecològic tenen conseqüències no desitjables des del punt de vista distributiu o topen amb les conviccions ideològiques d’amplis sectors de la població. La recent decisió de deixar d’utilitzar l’energia nuclear a Suècia ha estat, per exemple, fortament contestada pels sindicats que veuen perillar d’aquesta manera molts llocs de treball directes i indirectes (perquè a Suècia el cost d’altres fonts d’energia, encara poc desenvolupades en aquest país, és superior). O la decisió del Regne Unit de privatitzar les xarxes de distribució i tractament de l’aigua, seguint la doctrina dels drets de propietat esmentada anteriorment, ha estat fortament contestada per la majoria de la població, que en les enquestes apareix convençuda que l’aigua és un recurs fonamental que ningú té dret a apropiar-se. De fet el problema polític del debat ecològic és que les generacions futures, en benefici de les quals seria necessari protegir més el medi ambient, no poden participar en el debat social en l’actualitat. A més, si realment algú les volgués defensar, seria interessant veure amb quins arguments ho faria, tenint en compte que tampoc no sabem amb quins instruments tecnològics i científics comptaran les generacions futures per enfrontar-se als desafiaments de la natura. Quan es defensen polítiques com el creixement zero o el creixement sostingut, penso que és convenient tenir en compte aquests aspectes, que fan pensar que, almenys per a la majoria de països, un creixement positiu i elevat és el que es necessita a molts llocs. I això no ha de ser incompatible (encara que la combinació no és fàcil) amb un ús intel·ligent de la natura i una administració previsora dels recursos ambientals, cosa que ni els règims de planificació comunista ni el capitalisme sense controls són capaços de garantir.

No obstant això, no cal recórrer als nostres hipotètics fills o néts per defensar alguns canvis en la relació dels éssers humans amb la natura. Molts canvis tenen a veure amb el nostre propi ritme de vida, i amb la necessitat d’adonar-nos que també formem part de la natura i que aquesta té uns ritmes que hem de respectar. I sovint no els respectem quan ens llencem a un consumisme desenfrenat, o vivim compulsivament, o practiquem la competència salvatge quan potser amb una competència raonable en tindríem prou. Al cap i a la fi, hi ha aspectes de la natura que els humans no arribarem mai a controlar.