Que la matèria i l’energia no poden destruir-se ni crear-se és l’afirmació de la primera llei de la termodinàmica. En realitat, això significa que únicament podem transformar la matèria i l’energia d’un estat a un altre. Però, la segona llei de la termodinàmica afegeix que mentre no hi hagi un aport extern d’energia, aquesta es fa cada vegada menys disponible ja que a cada canvi es genera una dissipació d’energia en forma de calor no aprofitable i es produeixen residus. Aquest desordre o pèrdua de disponibilitat de matèria i energia s’anomena entropia. El nostre Univers des de la seva formació està en progressiu desordre. I nosaltres, que formen part d’aquest univers, a mesura que progressem augmentem l’entropia. Per això, la nostra societat genera gran quantitat de residus i dissipa energia de diverses formes. En altres paraules, si no afegim energia extra al nostre sistema de vida la degradació ambiental és inevitable. Tanmateix, en termes globals, el nostre planeta, que s’alimenta d’un font d’energia constant que prové del sol no funciona així i la natura disposa de forces suficients per no incrementar excessivament l’entropia i, per tant, per poder reciclar tots els elements que produeix i l’energia que genera.

Quan nosaltres cremem gas natural aquest conté tota l’energia en forma disponible, i diem que té baixa entropia. Però una vegada combustionat, aquest gas s’ha transformat en calor i diòxid de carboni que ja no contenen energia en forma disponible i per això diem que tenen alta entropia. L’activitat humana actual el que fa, precisament, és prendre materials de baixa entropia i transformar-los en materials de alta entropia. Per això, el resultat de la nostra activitat és generar residus i incrementar la temperatura global del planeta, afegint-hi diòxid de carboni i calor directament. Per augmentar altra vegada l’ordre es requereix una aportació d’energia suplementària. Per això, el reciclatge és sempre un procés que requereix energia. Tanmateix, si no ho féssim, les deixalles ens ofegarien. És inevitable, doncs, organitzar uns serveis ambientals que permetin reduir l’elevada entropia que genera la nostra forma de viure.

En termes termodinàmics, l’economia tal com la coneixem opera ignorant l’entropia i funciona com un cicle obert. Per això, dipositar els residus en un abocador o incinerar-los produeix desordre que es manifesta en forma de contaminació. L’actual sistema econòmic per millorar la qualitat de vida no fa sinó incrementar la degradació ambiental a través de la malversació de recursos i l’increment de la contaminació.

Quan parlem d’economia sostenible ens estem referint, precisament, a un sistema que permeti el desenvolupament i la millora de la qualitat de vida minimitzant la degradació ambiental. En aquestes darreres dècades hem constatat en pròpia pell què significa operar amb un sistema econòmic insostenible. Les evidències de l’escalfament global, els perjudicis per a la salut humana i l’entorn del forat de la capa d’ozó o de la contaminació han començat a esdevenir amenaçadors. Per aturar el desgavell o la crisi ambiental només hi ha dues possibilitats que cal combinar. En primer lloc, cal incrementar l’energia per reduir l’entropia en forma de serveis ambientals. La qual cosa significa que de l’energia disponible una part l’hem d’invertir a favor del medi ambient. El problema actual és que l’energia principal l’obtenim de formes d’energia no renovables. Per incrementar les disponibilitats energètiques, sense augmentar l’entropia, ho hem de fer des de fonts renovables. En segon lloc, podem incrementar l’eficiència. És a dir, que per obtenir un mateix producte la despesa d’energia i en primeres matèries sigui menor. En altres paraules, si per generar 100 W de llum només consumim 25 W, perquè la reacció lluminosa té un major rendiment i menys pèrdues en forma de calor, llavors disminuïm el nivell d’entropia per unitat de temps i, per tant, podem afegir aquest estalvi d’energia a reduir el desordre general que indefectiblement produeix la millora de la qualitat de vida. És clar que també podríem, simplement, canviar el sistema econòmic i productiu totalment.

Ara per ara, sembla clar que el camí més desbrossat sigui el de l’eficiència energètica i la minimització de l’ús de primeres matèries i béns de consum. Els experts en medi ambient asseguren que, actualment, ja disposem de la tecnologia que permet reduir per quatre l’actual nivell de despesa d’energia sense reduir el nostre benestar. En un interessant llibre publicat recentment en castellà, El Factor cuatro, es detallen multitud d’exemples de com això és possible. També és clar que si el món no es vol abocar al col·lapse ambiental, els països del primer món haurien d’invertir energia i recursos perquè els països del tercer món poguessin assolir un nivell de desenvolupament sense causar els perjudicis ambientals que hem causat nosaltres en aquest darrer segle. I, finalment, haurem de contraure la producció i fer els béns més duradors, fàcilment reciclables i reduir-ne el consum.

El reciclatge dels residus per si sol no és la solució perquè requereix grans aportacions d’energia, d’aquí la importància que augmentin els béns de consum que siguin biodegradables. Aquestes són algunes de les solucions clau per fer la transició cap a un sistema econòmic menys entròpic. D’altra banda aquesta major necessitat d’energia l’hem d’aconseguir a través de l’eficiència i de la implantació de les energies renovables, especialment la del sòl, el biogàs i el vent. En aquest camp tenim un dels reptes ecològics més importants per resoldre.

L’ecodesenvolupament no és altra cosa que un concepte per designar una nova forma d’enfocar l’economia i el progrés que sigui respectuosa amb el medi ambient i, per tant, garantitzi la supervivència de les futures generacions (també s’anomena desenvolupament sostenible). És clar que un món immers en el desordre o amb una alta entropia ens abocarà a l’exhauriment de la matèria i de l’energia disponible per transformar i progressar. Per ser més clars, si l’aigua dolça està contaminada, si esgotem els combustibles fòssils convertint-los en diòxid de carboni que incrementen la temperatura del planeta, si escampem residus per tota la terra, etc. és obvi que no hi haurà possibilitat de sobreviure.

A banda d’aquest simple criteri físic, per apostar per l’eficiència i els serveis ambientals hi ha també raons morals. Per sort, els éssers humans disposem d’intel·ligència i de valors. I sabem que no podem sobreviure fàcilment si no es en societat i segons uns principis com ara el respecte per la llibertat, la pau o la democràcia. Per això, l’ecologisme no és tant un sistema per fer política com una forma de pensament per canviar- la i oferir-nos uns nous criteris que ens permetin sortir de l’actual atzucac en el qual ens trobem. L’ecodesenvolupament és encara a les beceroles i es considera més un marc teòric que una recepta, però és clar que si no comencem a experimentar amb ell potser quan l’haurem d’aplicar inevitablement no hi serem a temps. I tanmateix, l’ecodesenvolupament no vol altra cosa que esforçar-se per trencar l’actual cicle viciós de l’entropia econòmica que genera la nostra forma de viure. Per això és fonamental canviar els valors sociomorals. L’ecodesenvolupament i una moral que valori el medi ambient com la mateixa vida humana (moral socioecològica) són indissociables i indispensables. No és senzill, però no podem perdre el temps mirant-nos el melic. Els joves ens hem d’entrenar en la pràctica de l’ecodesenvolupament o la sostenibilitat. Podem començar en la nostra vida de cada dia tot reconeixent les contradiccions de tota transició.