Imaginem-nos que som en un bufet i que som els primers de la cua. El banquet no només inclou aigua i aliments, sinó també els materials necessaris per obtenir roba, refugi, sanitat i educació. Com sabrem quina quantitat hem de prendre de cada cosa? Quina quantitat és suficient per deixar-ne prou per als que hi ha darrera la cua? No només per als altres sis mil milions de persones que hi ha ara, sinó per als que encara han de néixer i per a la resta dels éssers vius que ens acompanyen en aquest planeta. Aquesta és la reflexió que ens proposa Jim Merkel, autor del llibre Simplicitat radical (editat recentment per la Fundació Francesc Ferrer i la Fundació Terra) que ens proposa un mètode per garantir la supervivència de l’espècie humana.
Una d’aquestes eines és l’anomenada petjada ecològica, que és un indicador que valora la superfície ecològica que cal per cobrir les nostres necessitats vitals en consum de recursos i assimilació de residus d’una població determinada en un territori, a fi de satisfer el seu estil de vida actual d’una manera indefinida. És un càlcul que ens dóna una idea del nostre impacte sobre un territori. Ens ajuda a entendre la relació entre una població determinada, el seu consum de recursos, l’alteració de condicions de l’entorn que comporta i el nivell de l’esgotament que pot suportar el seu territori. En certa manera, es pot assimilar al que seria el Producte Interior Brut de l’economia, però en termes de sostenibilitat ambiental. La primera vegada que es va calcular la petjada ecològica a Catalunya, al 1998, es necessitaven al voltant de 3,26 hectàrees/habitant. El 2001, aquesta relació havia pujat a 3,92 ha/habitant. Als Estats Units la petjada ecològica és de 9,5 ha/habitant i a l’Índia de 0,8 ha/habitant. La mitjana planetària es de 2,2 ha/habitant. Però tornant a Catalunya, a més d’aquest increment d’un 20% en menys d’un lustre, si tenim en compte el conjunt de la població vol dir que per mantenir l’actual estil de vida necessitaríem una superfície 7,8 vegades l’actual. Això només és possible perquè importem el que necessitem d’altres territoris i hipotecant els recursos de les generacions futures.
Jim Merkel defineix una vida simple com aquella que es pot dur amb una petjada ecològica de 2,43 ha/habitant o menys. És evident que, en el cas de casa nostra, això significa reduir en un 60% l’actual consum de materials i energia. Sens dubte, no és una tasca senzilla perquè significa reduir, però no hi ha motiu per pensar que un estil de vida més simple no pot gaudir d’abundor, de comoditat i de progrés. El benestar actual és exagerat i, sobretot, és el resultat d’un sistema altament ineficient i poc eficaç. També sabem que tenim la tecnologia per reduir en un factor d’entre 4 i 10 l’actual consum de matèries i energia sense perdre benestar. L’exemple més clar el tenim en la il·luminació, atès que amb una bombeta d’incandescència fem llum, però essencialment generem calor absurda, quan amb una bombeta fluorescent compacta reduïm per quatre el consum i la calor sense perdre intensitat de llum.
El nostre món es basa en la ineficàcia, és a dir, en un disseny que fomenta els residus i la contaminació perquè no pensem en les conseqüències ambientals i, molt menys, en el llegat tòxic que podem deixar als nostres fills que amb tant d’amor posem al món. Simplicitat radical o moderada, tant li fa. La qüestió és que siguem conscients que cada objecte que adquirim, potser innecessari, s’afegeix al “pes ambiental” que pertorba el planeta i, per tant, amenaça la nostra existència. L’actual societat de consum, basada en produir més i més, potser hauria de convertir-se en una societat de serveis dels quals en fóssim usufructuaris i els paguéssim no tant per la seva propietat en exclusiva com pel seu ús racional. Es poden donar molts consells per portar una vida més simple, però, per damunt de tot, potser el més important és portar la comptabilitat per ser conscient del que consumim. Aquesta és la fórmula que ens proposa el mètode de la simplicitat radical de Jim Merkel: portar la comptabiltiat ambiental del nostre estil de vida i ser conseqüents per reduir-la fins a les 2,43 ha/habitant o menys. També cal ser conscients de l’impacte de l’actual model demogràfic i de la importància de reduir el consum de carn i de combustibles fòssils de la nostra mobilitat.
Les 2,43 ha/habitant que ens proposa el mètode de la simplicitat radical inclouen un estil de vida molt similar al que portem ara, però més auster i amb menys residus. Tot i així, amb aquest model la bioproductivitat del planeta es consumeix un 20 % més ràpid del que triga a generar-se. Això vol dir que retardem l’atzucac, però que caldria reduir encara més. Però és evident que cal aprendre a portar una vida més senzilla per als qui som fills de l’abundor i el malversament. El canvi no es pot fer d’un dia per un altre. La clau és incorporar una nova ètica, uns valors socioecològics que ens permetin valorar la vida dels éssers futurs i de la resta dels éssers vius. Una ètica en la qual la nostra espècie no és pas el Rei de la creació i que el seu pas pel planeta no és pas el d’un propietari dèspota, sinó només el d’un usufructuari que ha de deixar el patrimoni que ha gaudit com a mínim igual o fins i tot millor que com li han llegat. La moral cristiana ha fet molt de mal perquè assumeix l’ésser humà com un ésser superior que pot fer el que li doni la gana. La laïcitat és un bon punt de partida que ho facilita. No és senzill portar una vida simple, però és l’única possibilitat per no acabar com la granota que cau en una olla amb aigua escalfant-se. Ara hi som a temps i tenim les eines per fer-ho. La irracionalitat és no viure de forma més simple.
Comentaris recents