Quina no seria la meva sorpresa en trobar-me un bon dia un nou missatge dins el meu servidor de correu electrònic, on se’m demanava escriure un article dedicat al teletreball o, el que és el mateix, treballar a casa per tot un seguit de comitents. Aquesta estructura del treball ja es coneix des de fa molt de temps, però amb les noves tecnologies informàtiques incrementa el seu potencial fins a límits insospitats. En el meu cas, per exemple, el domicili el tinc a Alemanya, i el cercle de persones i empreses que tenen relacions laborals amb mi cada vegada s’amplia més. I és que, avui dia, totes les feines que tenen a veure amb la redacció de textos, el disseny, la maquetació, l’elaboració de projectes, informes, balanços, etc. es poden fer des de qualsevol punt del món on hi hagi una connexió de telèfon. Podem arribar al punt de dir que, en funció de l’activitat laboral que hom desenvolupa, amb un ordinador portàtil i un mòdem incorporat, un telèfon mòbil i una col·lecció de targetes de crèdit, un pot convertir-se en rodamón modern i portar l’oficina a coll-i-be. Aquesta, però, és l’opció menys emprada.

Ara per ara, el món laboral tal com el coneixíem, representa haver de romandre unes determinades hores al dia en un espai físic, amb unes responsabilitats determinades i uns quefers definits. Aquesta continua sent l’estructura més habitual del treball, però això podria canviar en no massa anys. La simple presència en el lloc de treball no és un garant que la feina sigui executada amb més eficiència, a menys que hi hagi una planificació temporal concreta distribuïda segons les capacitats de cada qual i unes infrastructures associades que ens facilitin la tasca.

El teletreball, en canvi, representa molt sovint treballar com a professional lliure o contractat temporal, però amb responsabilitat pròpia, amb una estructura ofimàtica determinada i amb les eines més actualitzades i modernes a l’abast per poder satisfer les demandes dels clients. Aquestes han d’incloure, com no, un ordinador, un fax, un mòdem, els programes necessaris per a les tasques a realitzar, una impressora i, tot seguit, una sèrie de perifèrics que poden o no ser imprescindibles, com ara una fotocopiadora, un escànner, un disc removible per fer còpies de seguretat o enviar treballs que ocupin molt “espai informàtic”. Així podríem continuar amb els accessoris més diversos. Però el més essencial resulta ser una connexió a la xarxa de xarxes, l’Internet, que ens permetrà no tan sols enviar i rebre missatges com l’esmentat al principi d’aquest escrit, sinó arxius, imatges i altres elements de la nostra feina. Un altre avantatge d’aquest inabastable entramat ciberespacial és que podem comunicar-nos amb la veu i fins i tot en viu amb qui vulguem, sempre que la velocitat de transmissió de dades sigui prou ràpida i la persona amb qui vulguem parlar o veure a l’altra banda també tingui els aparells necessaris (a saber, un ordinador amb targeta de so, micròfon i una petita càmara de vídeo) i el “software” adequat. Però això no ho és tot; en el cas d’haver d’accedir a obres de consulta, articles de diari, revistes, diccionaris… tot això i més està al nostre abast sense moure’ns de la taula del despatx. L’únic esforç que cal dur a terme és la connexió al món virtual, i ja ens podem moure per gran part de les millors biblioteques del món, consultar revistes especialitzades de tots els temes imaginables, enciclopèdies, diccionaris en gairebé totes les llengües del planeta, bases de dades d’imatges, una allau d’informació que exigeix recerques molt acurades per poder trobar allò que hom busca. Fins i tot podem dur a terme totes les nostres transaccions bancàries, ingressos i transferències, consultes del saldo, etc., etc.

Però tota aquesta brillantor, a primer cop d’ull enlluernadora, té un preu a pagar, a vegades molt més elevat del que ens puguem imaginar: l’anonimat. Totes les comunicacions possibles i per haver no podran mai substituir l’intercanvi directe amb les persones. Es perd el contacte immediat, el gest, la paraula del tu a tu; per a la majoria de les persones de l’altre extrem del fil simplement ets una veu sense rostre, a la qual potser no coneixeran mai, la qual cosa també pot exaltar la teva o la meva fantasia! Es perden aquells moments, a cops entranyables, però massa vegades rutinaris, de fer una cigarreta o un cafè amb un company o companya per una satisfacció o problema comú, o pel simple fet de compartir un moment en el temps i l’espai. Ets senyor del teu castell, però no tens a ningú al teu costat en el moment que dubtes o creus que hauries de discutir un pas concret de la feina.

Els avantatges i inconvenients sempre acompanyaran aquesta nova forma d’empresari universal situat en l’èter de l’espai cibernètic. Fins i tot es poden arribar a canviar els rols que la societat i la història havien definit per als homes i les dones. Si la dona, cas cada vegada més normal i també desitjable, persegueix les seves inquietuds professionals, el teletreball pot ser moltes vegades una solució perquè l’home o la dona romanguin a la llar en el cas que la parella hagi procreat. Aquest fet fa que no ens vegem obligats a reemprendre la nostra tasca laboral passats només aquests tres mesos que se suposa que una mare ha d’estar disponible per al seu nadó, sinó que puguem allargar aquest període de relació íntima entre nadó i mare o pare sense límitacions i evitar, d’aquesta manera, que molts dels nounats acabin relegats pocs mesos després d’haver entrat en el món dels vius en guarderies, que es converteixen en la panacea de totes aquelles mares i pares egoistes, que només pensen en la seva satisfacció personal, però no en la desnaturalització de les seves actuacions i en els greuges que això pot comportar en la seva progènie. Visca el seny dels conscients! Potser les mateixes empreses haurien de fomentar el teletreball en aquests casos, sempre que sigui possible per l’activitat realitzada, o els treballadors podrien proposar-lo com a alternativa viable.

En el teletreball, la distribució temporal de la feina queda del tot sotmesa al gust de l’usuari. Encara que hom ha de tenir oberta “l’oficina” durant unes hores determinades del dia, això no impedeix poder romandre unes hores, un dia o varis dies dedicat a altres quefers que la tasca professional, sempre i quan el volum de feina no sigui exageradament alt. Només cal contractar el servei de desviació de trucades de la companyia telefònica corresponent i fer que arribin a un telèfon mòbil en el cas que ens trobem distants del lloc de treball habitual. La resta se soluciona via facsímil o correu electrònic.

Tot i així, la majoria de les persones continuen preferint un lloc de treball convencional, amb un sou fixe assegurat al mes, seguretat social, assegurança de jubilació i molts altres avantatges que no trobem en l’existència del professional lliure. Aquest es veu obligat a contractar de forma privada tots els serveis abans esmentats, depenent totalment del volum mensuals que n’obtingui de la feina. I és que, en molts casos, hi ha períodes de bonança i altres més aviat magres, cosa que al llarg dels anys es fa previsible.

Ara bé moltes persones que havien iniciat el camí del teletreball han tornat al món laboral convencional. I la major part dels que hi continuen són homes i dones, els cònjuges dels quals tenen una col·locació fixa. La realitat és que aquesta eina de treball moderna, tal i com l’he descrita aquí, és un reflex dels accelerats canvis a què es veu sotmesa la nostra societat, que en pocs anys s’ha convertit en una societat bàsicament de serveis, on les persones cada vegada requerim més formació especialitzada per poder seguir dins l’entramat laboral i en la qual les màquines cada vegada van desplaçant més al treballador, relegant-lo potser a una posició cada vegada més secundària en l’anomenada “societat moderna”, amb tots els problemes que això comporta, com ara l’increment de l’atur, la insatisfacció personal, la migració de gran part de la producció de les empreses a països amb mà d’obra barata, el descontent social, la radicalització de postures polítiques, etc. La qüestió que se’ns planteja és si realment volem aquesta mena de societat o hem errat el sender? El futur és a les nostres mans.