En les ciències socials domina el criteri que darrera del comportament dels col·lectius hi ha decisions individuals que es basen en triar les millors accions possibles per als interessos d’un/a mateix/a dintre d’un ventall de possibilitats viables. És l'”individualisme metodològic”. Una valoració superficial d’aquest criteri pot portar a titllar-lo de conservador i reaccionari, de menystenir la importància de la solidaritat i els valors comunitaris. S’ha de tenir en compte, però, que a l’hora de triar les millors accions entre les possibles per a una persona, cadascú de nosaltres pot tenir en compte coses molt diferents: a mi mateix em pot donar satisfacció que els altres estiguin feliços i contents, i a altres persones els pot produir enveja. L’individualisme metodològic no exclou els bons sentiments però considera, amb realisme al meu entendre, que la gent es mou bàsicament per interessos, encara que aquests puguin tenir naturaleses molt diferents entre persones diverses, i es puguin entendre d’una manera molt general i canviant.
El mateix Carles Marx, tot i que associava els interessos de l’individu a la classe social a la qual pertanyia, era força despietat a l’hora de considerar els motius últims que porten a les persones a prendre unes decisions i no unes altres: les necessitats i interessos materials, el materialisme, i els enfrontaments de classe a què aquest dóna lloc, estan darrera de la superestructura que formen la cultura i les institucions socials. El liberalisme econòmic d’Adam Smith, des d’una perspectiva completament diferent, li feia creure que les persones es guiaven pel seu interès individual, i que això portava, a través de la “mà invisible” del mercat, al benestar general.
Des de diferents perspectives, l’aprofundiment en l’estudi del comportament individual pot portar a entendre millor alguns fenòmens molt importants en les nostres societats. Així succeeix amb l’estudi de les empreses, les organitzacions sense finalitat lucrativa o el comportament electoral de les persones.
Les empreses eren concebudes, en la teoria econòmica tradicional, com a “caixes negres” impersonals que mecànicament produïen béns o serveis i que intentaven obtenir el màxim benefici dintre d’unes restriccions tecnològiques. En les darreres dècades s’ha avançat molt en l’estudi del que hi ha dintre de les empreses, i el que es troba són bàsicament persones amb interessos i aspiracions no sempre coincidents. Canalitzar en un objectiu comú les aspiracions divergents d’accionistes, managers i treballadors és un dels reptes d’una empresa, ja sigui pública o privada, que vulgui ser competitiva. El disseny organitzatiu intern ha passat a ser, d’aquesta manera, una variable clau per explicar l’èxit o el fracàs de les unitats de producció.
Les organitzacions sense finalitat lucrativa, encara que per definició se suposa que no produeixen beneficis en el sentit financer del terme, també són un marc adequat per estudiar el comportament d’organitzacions formades per persones diferents amb interessos diferents, encara que comparteixin una mateixa ideologia. Hi ha investigadors que estan començant a realitzar treballs interessants en aquest terreny. Per lògica, els partits polítics i els sindicats, amb grans necessitats de renovació de les seves estructures (incloent el sistema de finançament), seran la nova frontera de la investigació en la teoria dels incentius i l’organització. Només falta que els millors especialistes en ciència política s’hi posin, inspirant-se en economistes rigorosos i a la vegada innovadors com Williamson, Holmstrom, Tirole, Radner i, a Espanya, Vicente Salas Fumás.
El comportament electoral de les persones també hauria de ser un terreny d’estudi i recerca pel que fa a la teoria i contrastació empírica del comportament optimitzador dels individus. Segurament si es parés més atenció a les motivacions personals i intransferibles dels electors es cometrien menys errors en les enquestes i s’evitaria el ridícul de frases com “el poble sàviament ha decidit…”, com si el poble no estigués format per milions de persones cadascuna d’elles amb un procés de decisió diferent.
En molts d’aquests camps, l’estudi dels incentius que mouen a les persones ha donat passos importants en el terreny teòric i empíric. Bona part d’aquests passos els ha donat el model “principal-agent” (ningú ha trobat encara una traducció acceptable d’aquesta desafortunada expressió anglesa), que estudia les formes d’incentivar aquelles persones que realitzen accions per encàrrec d’altres: s’ha aplicat a l’estudi de les relacions entre accionistes i managers, entre managers i treballadors, entre govern i empreses regulades, entre govern i contractistes privats, entre electors i representants. Però encara pot anar molt més enllà, estudiant altres tipus d’institucions i organitzacions. Hi ha grans possibilitats de recerca futura a base de treballs interdisciplinaris, per exemple utilitzant aplicacions de la neurologia i la psicologia sota la hipòtesi de racionalitat limitada de les persones (perquè la gent pren decisions sota la incertesa, donat que és impossible predir totes les eventuals contingències que es poden produir).
L’individualisme metodològic pot ajudar, doncs, a comprendre millor les institucions socials. Fins i tot, un millor coneixement d’allò que interessa a cadascun/a de nosaltres ens pot portar a la conclusió (a mi m’hi ha portat, però sembla que a algunes empreses japoneses i no japoneses també) dels avantatges de la vida en societat, el treball en equip i la cooperació entre les persones. La millor escola és aprendre dels altres i el millor projecte és aquell que està basat en un bon equip humà. És clar que això només és veritat si cadascú a nivell individual pot aportar alguna cosa al col·lectiu.
S’ha de dir també que l’individualisme com a mètode científic té límits. Existeixen, per exemple, dificultats de predicció derivades de la infinita i meravellosa capacitat d’improvisació i de la llibertat d’actuació de les persones. En molts casos existeixen diversos equilibris possibles com a solució d’un mateix problema, de manera que si els esdeveniments, per la raó que sigui de tipus històric o geogràfic, porten a un equilibri “dolent”, és molt difícil sortir d’aquest perquè ningú té incentius per desviar-se’n (aquesta és la definició d’equilibri en Teoria de Jocs, molt utilitzada en economia i ciència política). Per altra banda, existeix la possibilitat que convencions socials tan importants com el paper del liderat i el compromís, la credibilitat o la capacitat de diàleg siguin determinants a l’hora d’assolir un resultat o un altre de la interacció dels individus, de manera que cal anar més enllà del comportament optimitzador d’aquests per entendre algunes coses molt importants. A més, les decisions individuals han de ser compatibles a nivell global, de manera que és necessari disposar d’institucions que permetin assolir una consciència social. S’ha demostrat del dret i del revés, en la teoria i en la pràctica, com la “mà invisible” d’Adam Smith no sempre condueix al millor resultat possible des del punt de vista social; es requereix algun tipus d’institució que corregeixi el mercat, encara que aquest, a través dels preus, és un mecanisme molt eficient d’assignació de recursos.
L’interès de considerar l’individu com a subjecte de les decisions no només té un valor objectiu, no només és una hipòtesi que als científics socials els sembla que pot ajudar a entendre la societat. També està relacionat amb un criteri moral derivat de la Il·lustració, que porta a pensar que les regles i institucions s’han de basar en els drets de l’individu. En aquest sentit, molts projectes polítics resulten sospitosos de posar per davant els “drets col·lectius” o el “servei al projecte” respecte a les llibertats o aspiracions de les persones, encara que també és veritat que aquestes darreres poden incloure aspectes comuns a tot un col·lectiu, com són tenir una família, una tradició o parlar un idioma minoritari.
Des dels sectors progressistes s’ha de perdre el complex i assumir que la persona individual ha d’estar en el centre dels projectes i les anàlisis. Al capdavall de tot hi ha les persones. L’ideal de la igualtat es basa en què aquesta ha de permetre la llibertat de tots i totes nosaltres. Ningú no dubta seriosament que les persones es mouen, en les seves grans decisions i en general, guiats pels seus interessos; el que sostinc és que això s’hauria de reconèixer obertament i que, quan es fa així, es poden treure conseqüències molt útils i es poden plantejar institucions i reformes organitzatives que ampliïn les possibilitats de convivència i interacció social. I insisteixo que un aspecte que està per desenvolupar, però que pot donar fruits molt importants, és la reforma de partits polítics, sindicats i organitzacions no lucratives, per fer de tots ells institucions més modernes i eficients, de les quals els seus membres se’n sentin orgullosos, i aquells que les recolzen des de fora les vulguin seguir recolzant.
Des de Florència, l’esperit de l’humanisme renaixentista s’encomana fàcilment, i porta a pensar que només una millor comprensió i preocupació pels interessos i drets individuals ens pot fer millorar la societat.
Comentaris recents