A l’Edat mitjana, els pergamins, a causa del seu cost, eren utilitzats una i altra vegada: els escrivans esborraven uns textos que consideraven mancats d’interès per escriure-hi un de nou. Al segle XIX, molts historiadors i juristes van descobrir restes d’aquests antics escrits amagats sota les escriptures més recents i intentaren recuperar-les. D’això se’n diu palimpsest. En aquest el lector troba una primera lectura; la del text més recent. Però altres textos, escrits anteriorment i esborrats parcialment, poden aparèixer als seus ulls atents.

Aquesta és la imatge que me’n vaig endur de l’Orient Pròxim arrel del meu curt viatge com observador electoral a les eleccions palestines. Aquell és un territori minúscul en el qual cada segle i cada comunitat ha anat escrivint a sobre d’altres amb pedres, escrits i fronteres.

Orient pròxim és un petit pergamí delimitat pel mar Mediterrani i pel riu Jordà. Tot i que aquells que hi arribaven en un moment històric determinat no han pogut obviar la realitat que ja hi era, la superposició d’edificis religiosos diversos, de conflictes diversos i la pluralitat de les societats palestina, israeliana i cristiana fan que les lectures d’un viatger que visita aquell país puguin també ser múltiples. Com si fossin textos diferents, aïllats però obligats a conviure en el mateix tros de pergamí.

Al palimpsest oriental una lectura determinada, la bíblica, la històrica, la geoestratègica, no pot ser mai contínua: es veu interrompuda per un signe d’un altre àmbit que ens porta a un text diferent. Com si les paraules d’una altra època o d’un altre camp fossin hologrames que apareixen i desapareixen per deixar veure altres imatges, altres paraules.

En el meu cas la lectura religiosa del pergamí va trigar a venir. Vaig començar fent una lectura des del punt de vista de la història recent, la que comença el 1948 i arriba fins els acords d’Oslo. Aterràrem a un aeroport que duu el nom de Ben Gurion; aquest em portà a l’Israel de l’Èxode, el que construí el laborisme, el dels Kibbutz que fascinà a tants intel·lectuals també al nostre país.

Però al mateix aeroport el gran nombre de jueus ultraortodoxos em transportà llavors a la immigració jueva, als barris jueus de París, d’Amsterdam, de Nova York… i als perills de l’integrisme religiós jueu.

Mentre ens traslladaven a Jerusalem llegia al paisatge de pedres i oliveres la història de les guerres del segle XX: podia veure Lawrence d’Aràbia, però també soldats israelians joves i idealistes que potser encara lluitaven per trobar al pergamí la pàtria jueva. L’arribada a la ciutat santa em feu recordar, rellegir, la història de les guerres entre els israelians i jordans, egipcis i sirians lluitant per defensar els germans palestins.

El primer “check point” que vaig trobar, prop de Ramallah, em feu rellegir el pergamí en clau d’actualitat, en clau també dels drets humans dels palestins. Llavors llegia un país mediterrani, d’orient, Palestina, que està esquarterat per un Estat que no el permet ser un país normal.

Però una altra lectura s’hi va superposar des que entràrem a la Cisjordània. Allà trobava un país musulmà, d’olor d’espècies, de música que havia sentit a altres llocs. També a Barcelona. Un país on abundava el color verd de les banderes de Hamàs. El partit que guanyaria les eleccions que havíem d’observar.

Tampoc no mancà la lectura del colonialisme, de l’orientalisme del qual parlà i escriví Edward Said, palestí. Aquest s’aparegué a l’Hotel American Colony de Jerusalem. Però també a Ramallah, on ens trobàvem amb parlamentaris europeus i canadencs, ministres de Fatah i, fins i tot, un Jimmy Carter recordant qui té el poder de desencallar aquell conflicte. Era la Palestina de les grans potències. La dels acords polítics que, fa ja un segle, van marcar el destí d’aquest tros de terra.

Però a Palestina també es llegeix el patiment. Cada tros de mur n’és una línia. Cada “check point” ens recorda que la història s’hi continua escrivint amb el patiment de les persones i en nom de les religions, i en el del nostre Occident.

Evidentment la lectura bíblica tingué el seu lloc. Inevitable en un territori ple de mots que fan referència a la religió cristiana: Hebron, Jerusalem, Betlem, el Sant Sepulcre, el mont de les oliveres. Rellegir aquestes paraules per a molts era quelcom d’emocionant. Per a mi, un altre text a llegir i interpretar.

Palestina són totes aquestes lectures. Però el missatge que més em quedà marcat fou el gravat pels punts de control israelians. Pel mur i pels assentaments jueus luxosos i ordenats que contrasten amb els veïns camps de refugiats D’aquí a cent anys o a mig serà una altra la lectura que se’n pugui fer, d’aquest territori. Potser la història del conflicte i del patiment de la població civil quedarà esborrada per les xifres i les dades d’una globalització econòmica que, també allà, avança esborrant identitats, històries passades i uniformitzant terres i gents. Però, com en un palimpsest, podran sortir a la llum els sofriments presents i passats i els missatges escrits durant segles.

Jo em conformaria amb poder guardar les diferents lectures d’aquest Orient durant els propers anys.