Extrema dreta i extrema esquerra, aquestes són les formacions polítiques a l’alça en les darreres eleccions dels lander de l’Alemanya de l’Est. Els seus programes electorals han arribat a assemblar-se molt, ja que els activistes dels dos partits d’extrema dreta -DVU i NPD- estan copiant el model retòric dels antics comunistes (PDS-Partit del Socialisme Democràtic).

Hi ha moltes possibles raons per explicar les posicions cada vegada més extremes dels habitants dels lander de l’est d’Alemanya, tot i que també es pot dir que les persones afectades de l’ostàlgia o aquells que tornen a exaltar els lemes i la ideologia del nacionalsocialisme pateixen d’una amnèsia històrica parcial.

L’actual situació econòmica i social de la República Federal d’Alemanya (RFA) té els seus orígens en la desaparició dels ancestrals països del bloc comunista, entre ells la República Democràtica d’Alemanya (RDA). Els esdeveniments d’aquells anys fan que el 1989 s’obrin les fronteres de la RDA i es plantegin dues opcions polítiques possibles: una nova revolució social que aporti una oportunitat de canvi davant el totalitarisme del règim comunista, propiciant una identitat pròpia i ben diferenciada a la de la RFA, o la reunificació de les dues Alemanyes després de la seva divisió de facto després de la Segona Guerra Mundial.

S’imposaria el model de la reunificació, avalada per l’aleshores canceller Helmut Kohl. La precipitació per trobar una solució viable i els grans esforços per obtenir aquesta victòria política per part del partit en el poder (CDU-Unió Cristiano-Demòcrata), així com el paper paternalista dels líders polítics en els quinze anys posteriors, perpetuarien la posició en part passiva de la població del habitants de l’antiga RDA, esperant que l’estat els resolgui les necessitats bàsiques pel que fa als aspectes socials, d’habitatge i de treball. I la promesa de subministrament en tot moment s’ha fet realitat: dels pressupostos socials de la RFA es desviarien milers de milions d’euros cap als lander de l’est. Els treballadors de l’ex-RDA es van veure confrontats amb el creixement exponencial de l’atur, però gràcies a les generoses aportacions de la germana de l’oest vivien materialment millor que com a treballadors lliures del socialisme real.

Les despeses per a la ´reconstrucció de l’estª, com s’ha anomenat des de la reunificació, han anat desfent l’economia global d’Alemanya, que ha de respondre a les necessitats de 18 milions de “nous” ciutadans, els quals en el passat no van contribuir a “l’estat social” que regia en els lander de l’oest.

Els errors comesos en el procés de reunificació, la pèrdua d’una identitat pròpia guanyada en el transcurs de més de quaranta anys per part dels alemanys de l’est, conseqüència d’una eufòria inicial per tornar a reunir dos pobles separats per causes històriques, l’estancament de l’economia alemanya i la manca de reformes polítiques per reactivar-la han fet que el descontent augmenti cada vegada més, sobretot en els cinc lander de l’est, on l’atur presenta una mitjana del 18,3 % (RFA 8,3 %), l’ingrés brut mitjà és un 28 % més baix comparant-lo amb l’Alemanya occidental i gran part dels professionals qualificats abandonen l’est per cercar domicili a l’oest.

El balanç dels darrers 15 anys, des del punt de vista econòmic i polític, és negatiu. Tot i haver sanejat ciutats, reconvertit indústries, construït infraestructura viària i moltes altres activitats, les inversions no han aconseguit l’objectiu final de crear nous llocs de treball i riquesa entre els ciutadans de l’est. Tot i que s’han invertit més de 1.250 mil milions d’euros en la ´reconstrucció de l’estª, només hi ha alguns exemples excepcionals de regions o ciutats que tinguin un creixement econòmic sostingut.

El descontent social i la manca de perspectives de futur fan que part de la població de l’est es vegi seduïda pels programes polítics dels partits d’extrema dreta i d’extrema esquerra, que empren la demagògia populista per convèncer sobretot als votants més joves i més vells. Ara bé, en aquells indrets on els polítics d’esquerra (PDS) formen part dels governs locals, aviat han de reconèixer que la realitat els posa davant d’un repte que només poden superar amb una política pragmàtica, allunyant-se del populisme radical que, a hores d’ara, els està donant vots a ells i a l’extrema dreta.

Si l’extrema esquerra sap aprofitar la identitat pròpia dels alemanys de l’est

i els ofereix un programa polític que permeti desenvolupar la iniciativa pròpia en detriment de la mentalitat de ser “subvencionats”, aquest partit podria esdevenir una força política majoritària de caràcter “autonòmic”, com ara el partit CSU de Baviera.

En contraposició, els partits d’extrema dreta veuen els mals de l’Alemanya de l’Est en els estrangers: massa diner va a parar a Brussel·les, a les guerres dels americans. I a Alemanya en realitat hi ha set milions d’aturats i nou milions d’estrangers. L’oest i els estrangers són la font de tots els mals. La ignorància i el descontent social són el caldo de cultiu. Mai no havien obtingut resultats similars en les eleccions dels lander de l’est i ara s’haurà d’observar el seu progrés, establint noves polítiques que puguin compensar els errors del passat i donar expectatives a una població descontenta i poc motivada.