Somos una especie de delirio de lo natural;
heterodoxos por constitución, lo nuestro, lo verdaderamente humano
es divagar, no conformarnos.

Fernando Savater
Heterodoxias y contracultura

Un llibre de fa poc i alguns pamflets i fulletons editats en els últims anys palesen un resorgiment, no tant de l’anarquisme com a ideologia, com d’alguns punts de vista àcrates que poden aixecar-se com a dics de contenció contra la maregassa del determinisme genètic i del domini tecnològic.

El llibre del qual parlo és Politique du rebelle (Política del rebel). El seu autor, Michel Onfray, hi defensa un hedonisme transvalorador. El seu atac es dirigeix als milers de rizomes o molècules de dominació, condensades, per exemple, en l’hostilitat envers els immigrants o en l’homofòbia. Per fer-hi front, reivindica l’ús ètico-polític dels plaers, a l’estil de Foucault. Al mateix temps, i a diferència de les velles tesis anarquistes, Onfray proposa com a mínim tenir en compte la institució política de la societat per posar en el seu lloc secundari l’imperi regnant de les finances.

Dins de l’anarquisme, un dels corrents més interessants que han sorgit en els darrers temps ha estat el de l’ecologia urbana, l’exponent màxim del qual, Murray Bookchin, porta temps publicant llibres sobre aquesta modalitat ecològica que no té res a veure amb aquest misticisme naturalista conegut com la deep ecology, moviment contemporani de les vacuïtats de la Nova Era que tan mal servei fan a l’humanisme en general¹. En un parell de pamflets publicats a Anglaterra en aquest canvi de segle, la Nova Era i altres novetats de la publicitat fin de siècle (ambientalisme tecnològic, culte del políticament correcte, narcisismes col·lectius) són criticades sense pal·liatius mentre es tornen a reivindicar les velles bondats de l’ètica anarquista, que l’allunya sense cap dubte d’aquestes vel·leitats de l'”ànima bella”: l’ajut mutu, el cooperativisme, l’abolició del sistema salarial, etc. La nova funció penalitzadora de l’Estat terapèutic o, com ho deia el psiquiatre Thomas Szasz, “clínic”, nodrit per la propietat privada, pel negoci dels automòbils, per la medicalització de la vida quotidiana, per la professió curricular i coses per l’estil, és també criticada i posada a l’inrevés no pas per una nova idea originalíssima de l’anarquisme sinó per la simple rememoració de les arrels llibertàries de qualsevol pacte o institució política.

D’altra banda, el críptic llenguatge dels hackers (programadors lliures) és abstrús i incomprensible per a un neòfit com ara jo. Però, per descomptat, gràcies al software lliure, Internet podrà ser una màquina de constitució d’espais cooperatius virtuals més aviat que no pas una xarxa usurpadora de la nostra creativitat i autonomia. La comunicació electrònica abandona les grans avingudes de la ciutat planetària, disciplinària i normalitzada, per tal d’endinsar-se per carrerons inexplorats on poder fomentar l’esperit cívic de cooperació, tot creant microcomunitats d’interessos amb projectes comuns de saber compartit i innovació tecnocientífica. Producció cooperativa enfront de l’apropiació privada de les fonts de producció immaterial: el moviment del software lliure defineix la contracultura telemàtica en la nostra era postfordista. Com a referència, podeu visitar la direcció de la “Free Software Foundation”: www.gnu.org.

No és cap fantasma, però recorre Europa i el món sencer. Es tracta del dret ciutadà a la renda bàsica, una espècie d’ingrés universal garantit a totes les persones pel simple fet de ser-ho i sense necessitat de cap contraprestació.

Els antecedents de la proposta d’implantació de la renda bàsica es troben en autors de finals del segle XVIII, com l’educador francès Condorcet o l’ideòleg anglès Thomas Paine. Una idea similar funcionava, fins i tot, en la democràcia clàssica grega, tot i que restringida únicament a la categoria dels ciutadans. Actualment, el més conegut dels estudiosos de la renda bàsica és el professor de la Universitat de Lovaina Philippe Van Parijs. Aquí, el professor de la UAB Daniel Raventós ha publicat sobre la qüestió el llibre El derecho a la existencia (Ariel).

Dues són les qüestions principals que s’enfoquen en el recent Ante la falta de derechos: ¡¡Renta Básica, ya!! (Virus): la justificació ètico-política de la renda bàsica i la seva viabilitat econòmica. Pel que fa a la seva justificació social, el dret ciutadà a la renda bàsica es fonamenta en la propietat comuna de la terra i dels recursos naturals, justificació que ja va utilitzar Thomas Paine en el seu llibre Justícia Agrària i de la qual Kant en va prendre bona nota per als seus escrits sobre la pau. No es tracta, per tant, de suprimir cap propietat privada sinó, més aviat, de permetre que tots, mitjançant la redistribució operada per la renda bàsica, comptin amb uns recursos mínims a l’hora de decidir com volen guanyar-se la vida. Es tracta d’evitar, d’aquesta manera, el xantatge de la supervivència, la precarització social i les desigualtats més grans; i de permetre, en un moment com l’actual en què el mateix concepte de treball és en crisi, d’encarar l’esdevenidor “des de la llibertat i no des de la crua necessitat” (Savater).

La renda bàsica també pretén revaloritzar el significat del treball, ampliant-lo al camp domèstic, al voluntari, o a altres feines creatives que avui no són remunerades. Però per a aquells el model de vida bona dels quals consisteixi a tenir-ne prou amb poc, la renda bàsica els permetria, a més, no haver de treballar sempre. Avantatgisme de la ganduleria? No, doncs sobre el dret a no treballar que tota constitució democràtica hauria de reconèixer ha escrit un liberal no gens sospitós d’ortodòxia marxista com en Ralf Dahrendorf.

Pel que fa a la seva viabilitat econòmica, aquest llibre presenta algunes anàlisis rigoroses que l’avalen. José Iglesias Fernández explica els resultats satisfactoris de l’experiència de renda bàsica parcial (restringida a les persones de més de 65 anys) que es porta a terme des del 1945 al Canadà. A Espanya, seria possible des d’ara mateix i per mitjà d’un finançament no massa complicat atorgar aquest ingrés universal garantit al 48% de la població, començant pels aturats sense subsidi, les mestresses de casa i els estudiants.

El debat no està gens ni mica tancat. Però amb l’objectiu d’enfortir les nostres societats democràtiques, tant les reflexions ètico-polítiques com les actuals condicions econòmiques fan desitjable la implantació progressiva de la renda bàsica, comparada per alguns -i no tan sols simbòlicament- amb el que va significar en el seu moment la implantació del sufragi universal.

Tot i axí, abans d’emprendre el camí incert del nou segle no resultarà inoportú mirar enrere amb entusiasme, cap a la figura intel·lectual al meu parer més noblement heterodoxa del segle XX: Bertrand Russell, l'”avi progressista” de la centúria, tal com l’anomena Savater en l’abans esmentat Heterodoxias y contracultura. Com explica un dels assistents a aquelles famoses concentracions pacifistes que Russell i els seus amics acostumaven a fer a Trafalgar Square en contra de l’armamentisme i de la bomba nuclear, la figura del vell Bertie ens pot servir d’entranyable orientació en aquests temps trasbalsats: “El millor moment va ser quan Bertrand Russell, petitet, com si fos l’emperador dels follets, va tornar de la porta del Ministeri on havia clavat un missatge. Tenia una expressió fosca i gòtica. Un jove despentinat, vestit amb texans i jaqueta de guerriller, el va seguir fins a la vorera fent un crit amb un estripat accent cockney: “¡Bé pel vell Bertie!”, i la cara de Russell va expressar una lluïssor beatífica, com la d’un nen amb un regal. A mi, tot allò em feia la impressió de fer obertament una passa fora de la llei” (esmentat en Las culturas de posguerra, Jeff Nuttall).

Les heterodòxies i les cultures a la contra constitueixen precisament aquestes passes que s’allunyen de la llei i dels dogmes. Ara bé, la primera Llei fastigosament sublim és marcada per la mort, que cap esforç heterodox no pot subvertir si no és, com va dir Cioran, posant en radical qüestió l’obligació mateixa d’existir. Per a l’escriptor romanès, com per a Camus, qui no pren aquest punt com a lloc de partida col·labora ineludiblement amb l’ordre establert, encara que es tracti de la més revolucionària de les persones. El primer gest contracultural, doncs, podria consistir, ja en el terreny primer del que és antropològic, en la problematització del viure: divagatòria, delirant, inconformista i imperfectament humana.

Això de la new age pot arribar a fites molt originals. En un cartell postmodern darrerament aparegut als EUA s’hi pot llegir: “Un llop mai no oblida el seu lloc en l’ordre natural. Els europeus, sí”.