Hi va haver un temps en què la gent progressista a casa nostra creia en Déu. Poc a poc es van adonar que no es podia anar pel món creient en coses tan irracionals com aquesta. El problema és que van buscar desesperadament alguna altra cosa en què creure. Van trobar el marxisme-leninisme, el maoisme o qualsevol altre isme d’aquesta mena. Van viure tranquils durant dues dècades. Però heus aquí que aquest món irracional i dogmàtic es va convertir en un malson.
Tot d’una van descobrir que hi havia presoners de consciència, misèria, totalitarisme i brutalitat. No van escarmentar, van continuar buscant alguna causa en què creure. Després de buscar molt van descobrir les enquestes. Primer pensaven que Déu feia la seva voluntat a la terra, i no entenien com ens enviava la sida per exemple. Després pensaven que el partit d’avantguarda sabia fer feliç la gent als països socialistes. Més tard no entenien que els treballadors dels països socialistes visquessin pitjor que els dels països capitalistes. Ara creuen que han trobat la manera que els governants sàpiguen què collons vol la gent. Han descobert les enquestes. Les enquestes són una altra coartada irracional. Ara el motor de la història no és Déu, ni el “Partit”, són les dades de les enquestes. Les enquestes són la nova “Veritat”. Els governants estan tot el dia encarregant i analitzant enquestes. No cal pensar, les enquestes ho diuen tot. Que hi ha un tema sobre el qual no tenen opinió -de fet no tenen opinió de res- cap problema, encarreguen una enquesta.
Posem un exemple de fa uns mesos. En el debat sobre l’Estat de la Nació, es van fer moltes enquestes per saber qui havia guanyat el debat (Aznar o Borrell). El resultat va ser que Aznar havia guanyat per pallissa. Un cop analitzada l’enquesta resultava que només un 12% de la població havia seguit tot el debat. D’aquesta forma el 88% de persones que només havien vist un trosset del debat -probablement 20 segons triats per alguna cadena de televisió- decidien el resultat.
Anem a analitzar com es construeix el mite de les enquestes. Per exemple, imaginem-nos una enquesta en que es pregunta a la població si li sembla bé que el govern de la Generalitat doni una substancial ajuda a Bòsnia. La pregunta pot ser: “Està d’acord en donar cinc mil milions als bosnis?” Imaginem que la resposta és solidària i un 70% diu que sí. Si després es preguntés “On és Bòsnia?” I es donés a la gent un mapa mut. De respostes encertades potser n’hi hauria un 10% . Si continuéssim preguntant: “Quines ètnies hi ha a Bòsnia?” És possible que el 96% no sabés respondre. Quin cas han de fer els polítics de la primera resposta, quan els que responen no tenen ni idea de què parlen?
Fa unes setmanes sortia publicada una enquesta sobre les preferències dels catalans entre Maragall i Pujol. El resultat és que guanyava Maragall per 7 punts de diferència. L’enquesta que va omplir tota mena de comentaris era, tècnicament molt dolenta. La mostra -telefònica- era només de 400 persones. Però el problema afegit és que a les properes eleccions es presentaran, si ningú amb seny hi posa remei, almenys 6 candidats. D’ells quatre d’esquerres. Ningú no en treu l’única lliçó raonable: si l’esquerra es presentés en un sol bloc guanyaria. De fet no cal fer cap enquesta per saber que anant junts s’aconsegueixen més vots que anant separats. Tothom que conegui la llei d’Hondt ho sap. El problema és que ningú vol canviar res per guanyar. Es prefereix perdre sense arriscar. Mentrestant als ciutadans progressistes que els bombin!. Al cap de pocs dies La Vanguardia publicava un altre sondeig i Maragall aconseguia 41 diputats i Pujol quasi la majoria absoluta (61 diputats).
Com a tercer exemple podem dir que tothom que ha estat en una taula electoral sap que a les eleccions al Parlament de Catalunya, en determinades taules de determinats barris de Catalunya una bona part de la gent s’absté. Doncs bé, es continua dient que cal centrar el discurs. Encara que sigui contra tota raó o lògica. Si hi ha una enquesta, els polítics es “creuran” l’enquesta. Si es perd es dirà que es designi diví.
No ens detindrem a analitzar les enquestes trucades amb mala fe per justificar alguna decisió política. Fins i tot les enquestes “honestes” donen idees perverses.
L’absència d’una escala de valors fa que davant de qualsevol debat sempre hi hagi qui presenti una enquesta com a argument definitiu a l’hora de prendre una decisió. Normalment el resultat d’una enquesta es fa servir com a coartada per no dir què cal fer, per no discutir amb aquelles persones o institucions que hi entenen i per no obrir un debat ciutadà. El que passa avui és que les enquestes es converteixen en el substitut del debat polític, del diàleg i de la participació. Existeix el perill que les enquestes acabin substituint la democràcia.
Comentaris recents