Suposo que a la majoria dels lectors el tema de la Unió Monetària derivada del Tractat de Maastricht els deu semblar un d’aquells temes que és molt important per als polítics però sobre el qual no cal preocupar-se gaire pel que fa a la vida de cada dia. M’agradaria convèncer-los del contrari.

Però, què és l’Europa de Maastricht? Val la pena abandonar la pesseta i fer servir l’euro? Per què és un tema políticament tan conflictiu?

El Tractat de Maastricht té com a peça fonamental la Unió Monetària europea, pel qual els països de la Unió que compleixin una sèrie de criteris podran compartir una mateixa moneda pels volts de l’any 2000. Els beneficis de la Unió Monetària són una disminució dels costos de transacció (no caldrà preocupar-se pel canvi de les monedes dintre dels països de l’euro), un aprofundiment del mercat únic (serà més fàcil fer circular mercaderies i capitals) i el fet que per primera vegada tots els ciutadans tindran una prova fefaent (a la butxaca) del fet que Europa existeix i els afecta.

Però la Unió Monetària té costos, perquè la capacitat dels estats de decidir la quantitat de diner que hi ha a l’economia, a través dels tipus d’interès i dels tipus de canvi, els donava fins ara un instrument per lluitar contra la recessió econòmica i la desocupació.

La Unió Monetària vol dir que aquest instrument a partir d’ara només operarà a nivell europeu.

Els estats perden graus de llibertat, perden sobirania per lluitar contra els seus propis problemes. En canvi guanyen estabilitat i l’oportunitat de participar en un mercat ampli i poderós.

La moneda és un actiu que té un valor. Si aquest actiu ha de ser el mateix per alemanys, francesos i italians, és normal que els alemanys es preocupin per la situació a Itàlia, perquè el valor d’aquest actiu que compartiran si els dos països estan a l’euro ve determinat per la situació de tots els països que en formin part. Per això el Tractat de Maastricht va decidir uns criteris de convergència (bastant discutibles), perquè els països que compartiran l’actiu anomenat euro tinguin situacions similars d’estabilitat i el valor de l’actiu euro sigui sòlid i estable.

De vegades des de l’esquerra s’ha menyspreat la importància de l’estabilitat macroeconòmica. Però molts països, no només d’Amèrica Llatina, tenen gravat en la memòria històrica com és de decisiu frenar la inflació. Ara fa només vint anys, la inflació a Espanya va arribar al 30%. El rècord mundial d’inflació el té Hongria als anys 40. I Alemanya i Itàlia també han viscut al llarg del segle XX processos hiperinflacionaris.

D’altra banda, la Unió Monetària és un pas més en la integració europea. La Unió Europea ja existeix i alguns països quedaran fora de la unió monetària i seguiran formant part de la Unió Europea. Mercat comú, unió monetària i unió política són tres coses diferents, encara que complementàries.

Però pocs altres episodis històrics com la Unió Monetària europea exemplifiquen tan bé la interdependència dels aspectes polítics i els econòmics.

Sectors molt nombrosos de la població tenen por de perdre instruments estatals. O es creen noves institucions que donin seguretat a la gent o la Unió Monetària no serà políticament viable.

Sobre això, jo no sóc dels que pensen que la gran decisió a prendre és entre estat o mercat. La decisió que s’ha de prendre democràticament és quin mercat i quin estat volem. El mercat i els estats no són coses antagòniques. El mercat és una forma institucional, un mecanisme d’assignació de recursos molt potent que necessita unes regles del joc per poder funcionar.

L’esquerra ha de canviar l’èmfasi del seu discurs: no hem d’estar contra els mercats, sinó contra la desigualtat d’oportunitats i contra alguns abusos de la propietat privada dels mitjans de producció. Europa i la Unió Monetària, en la mesura que suposen oportunitats per construir noves institucions, són un escenari fantàstic per posar a prova la viabilitat de les nostres idees en aquesta direcció.

Encara que la Unió Monetària només és un pas més entre altres que ja s’han donat o que es donaran, no hi ha dubte que és un canvi molt important, que afectarà molt directament les vides de les persones. Però encara no hi hem arribat, i si hi arribem l’estabilitat no està assegurada. En el terreny simbòlic les monedes nacionals han estat un factor important que identifica a cadascun de nosaltres amb el seu estat sobirà. Però les monedes nacionals eren només una part d’un procés d’identificació, de vegades forçat i aconseguit oprimint altres nacionalitats minoritàries, però ben real en la psicologia de molts ciutadans. Si Europa, més enllà de l’euro, no és capaç de crear (per la via democràtica) aquests mecanismes d’identificació, la ciutadania políticament organitzada no recolzarà els passos que es vagin donant en la direcció d’una major integració.

Si Europa ha de ser una entitat real, la gent ha de poder vibrar i emocionar-se per Europa, i això avui és lluny de ser una realitat.

Avui la majoria de la gent veu Europa com una amenaça. Només una minoria privilegiada la veuen directament com una oportunitat: alguns sectors d’agricultors, els estudiants del programa Erasmus, etc. No vull dir que la Unió Europea no impliqui més beneficis que costos, però si que vull dir que els beneficis directament percebuts són insuficients per fer que els ciutadans recolzin sense por un procés decidit d’integració europea. Segons el meu parer, els líders i creadors d’opinió farien bé a prendre’s seriosament la crítica segons la qual el projecte europeu ha estat fins ara una cosa de tecnòcrates.

Després de l’estiu, al poble de Fiesole, molt a prop del lloc on faig la meva recerca a Florència, posaran en marxa una experiència pilot d’intercanvi en euros. Segons es veu es podrà anar a comprar el pa amb euros al moneder, per entendre’ns. Als habitants de Fiesole i rodalies això els té molt excitats. No sé si ho estaran tant quan vegin que l’euro implica no només comprar el pa amb una moneda diferent, sinó que el seu Estat tindrà menys instruments per combatre a curt termini els problemes econòmics, no gens menyspreables, del seu país.