Professora d’Estudis àrabs i islàmics de la Universitat de Barcelona. Ha publicat, entre altres: Una introducción al Islam: religión, historia y cultura, Mots remots: setze estudis d’història i toponímia catalana.

– Com penses que es pot compatibilitzar la creença religiosa amb el respecte a la pluralitat, a la diversitat de l’espai públic?

– Aquesta és la pregunta clau, la més important que s’ha de fer. El problema és que jo no trobo solució, perquè la gent que vol creure en l’única veritat d’una sola religió difícilment acceptarà prescindir-ne, no tan sols d’una manera privada sinó també d’una manera pública. Jo crec que el principal mal de les religions monoteistes –parlo dels jueus, cristians i musulmans– és que, en un moment o altre de la seva història –o ara mateix–, han cregut que tenen la veritat. Quan un creu que té la veritat, immediatament en surt la conseqüència que l’altre està equivocat. Per tant, democràcia, comprensió, tolerància i monoteisme són de molt mal anar, són mals companys de viatge. Millor que no fos veritat, però jo veig que les coses van per aquí! Ara sembla que el catolicisme tingui marges de tolerància acceptables, però no n’ha tingut abans, fa cinc-cents anys. Ara sembla que toca una altra cosa, però tal i com l’Esperit Sant va triant els Papes, em sembla que s’està equivocant… Si miro de Joan XXIII cap aquí, hem anat enrere. En canvi, a l’Edat mitjana, l’Islam era un model de tolerància. Ara, sobretot, veiem els models d’intolerància…

– Per què creus que succeeix això?

– Els mitjans de comunicació en tenen molta responsabilitat : quan es produeix un fet absolutament criticable en el món de l’Islam s’insisteix en què allò pertany al món de l’Islam –les crides dels portaveus d’Al-Qaeda, per exemple…– ¿Us imagineu un titular de diari que digués “el catòlic Pinochet és responsable de tantes desaparicions…”, o “ el cristià Hitler…”? Però he de dir que quan el terrorisme ve de l’àmbit islàmic el considero doblement pervers: perquè assassina, sense cap raó, òbviament, però, a més, perquè els mateixos terroristes utilitzen el llenguatge religiós, per confondre.

– Caldria diferenciar els termes “islàmic”, “islamista” i “gihadista” –que ara s’ha posat tan de moda–?

– Cal distingir què és l’Islam –tan seriós com el judaisme i el cristianisme, en cas que tots tres siguin seriosos…– donant el nom d’islamistes a seguidors de maneres tergiversades d’entendre l’Islam. Poso com exemple l’islamisme dels talibans: dir que la dona no té accés a l’ensenyament o a la sanitat, això no és Islam, sinó tot el contrari. Qui defensa això, per tant, no és un musulmà, és un islamista, un mal musulmà. Sempre n’hi ha hagut d’islamismes, i s’han conegut amb el nom àrab d’islam polític. Als experts els ha semblat més entenedor referir-se a “islamismes”, insistint en el plural. Des del principi han estat sempre d’arrel política, buscant legitimar-se després donant-los un contingut pseudoreligiós.

“Gihad” és una paraula mal entesa, tant per part de musulmans com de no musulmans. “Gihad” és un esforç personal o col·lectiu per ser cada dia millor musulmà –Déu utilitza aquesta paraula trenta-cinc vegades a l’Alcorà… i si creuen en Déu haurien de mirar què hi diu, els que hi creuen– Cal dir, però, que, des del primer moment, també es va entendre el “gihad” en un sentit bèl·lic, sobretot defensiu. Però perquè sigui acció de “gihad” –i perquè els seus promotors siguin “mujahidin”– aquesta lluita té condicions, per tal de no ser perversa: no matar dones, ni nens ni vells, ni malalts crònics, ni cecs, ni homes de ciència –a menys que siguin clarament enemics–, no talar arbres, ni destruir edificis, ni cremar collites ni ruscos d’abelles… Això va ser resumit al segle xi i no s’ha complert. Però val la pena dir que aquesta preocupació és molt anterior a la Convenció de Ginebra, de ple segle xx, i que tampoc no es compleix… Pensem, tan sols, en Guantánamo.

– La contradicció, doncs, es donaria entre modernitat i monoteismes, no només entre modernitat i Islam…

– Occident es fa el valent. Creu que té la veritat. Si traspassem els llenguatges, a Bush se li podria dir “gihadista”, perquè, igual que els altres, diu que és Déu qui li fa fer, i l’invoca… Tant l’Islam com Occident tenen defectes, però si en els monoteismes hi barregem política, molt pitjor. El món de l’Islam té el poder del petroli, Occident en té molt, de poder, els jueus en tenen també des de la fundació de l’Estat d’Israel… Per cert, les paradoxes arriben fins al punt que hi ha rabins contraris a l’Estat d’Israel, que consideren il·legítim perquè no l’ha fundat el Messies… i hi viuen i es beneficien de les seves prestacions! I mentrestant, tenim en Bush recordant només alguns morts –els de l’11-S– però no pas els de la població de l’Iraq… Perquè anomenem terroristes només uns?

– Què caldria fer per evitar el conflicte?

– Sobretot, calen dirigents aptes. L’Islam no té una estructura clerical, no té un Papa, i no ens arriba la informació dels que estan en contra de la guerra. És greu que també n’hi ha que cometen el mateix error: Occident és el mal…

– El discurs del Papa a Ratisbona va ser molt explosiu?

– Va fer un discurs d’un nivell molt alt. És molt perillós treure-ho de context. Va ser imprudent, poc oportú. Se n’ha adonat, però no era un discurs insultant. Ara, només van protestar una ínfima minoria de musulmans, i penseu que també se’ls ha inflat el cap! La majoria de la gent té més seny. El problema de l’Islam, avui, és que no és factible admetre públicament la pròpia laïcitat, cosa que sembla que a Occident és possible –però consti que ningú no ens garanteix un retorn enrere– En el món de l’Islam a aquesta etapa no s’hi ha arribat. És qüestió d’etapes. A Occident, fins fa dos segles, rostien els qui no creien en el que deien que s’havia de creure. L’Islam ha tingut més seny, tret d’alguns personatges com Khomeini amb la fàtua contra Salman Rushdie… En el dret islàmic teòric renunciar a la fe és renunciar al dret a la vida: l’apòstata no té dret a la vida. Ara, no han matat ningú. En el catolicisme se n’han carregat molts, per això. Em costa molt de creure que, si haguessin volgut matar en Rushdie de debò, amb els suïcides disponibles que, per desgràcia, hi ha, no ho hagin aconseguit…

– A la pràctica, hi ha diferències reals entre sunnites i xiites?

– Molt poques i només de tipus polític. Xi’a vol dir partit polític : debat sobre successió en el govern, que més tard es revesteix de contingut religiós o pseudoreligiós per tal de continuar amb la dissidència. No hi havia hagut mai tants conflictes com ara, és una de les pitjors herències de la intervenció a l’Iraq. Amics meus d’aquells països m’han dit que mai no havien sabut, quan estudiaven, per exemple, a l’Iraq o a l’Iran, qui era sunnita o xiïta. Això no tenia cap mena d’importància. I ara, en canvi, això està anant cap a una guerra civil, si és que ja no ho és.

– Això pot tenir arrels en el colonialisme, interessat a tenir la població més fragmentada?

– Després de la Primera Guerra Mundial es passa d’un panislamisme a un panarabisme, amb l’exemple laïcitzador d’Atatürk a Turquia –tant de bo n’hi hagués hagut més!– i sembla que els països àrabs tenen algun futur, amb l’educació europea d’alguns dirigents –Nasser, Burguiba, els fundadors del Ba’as…– Occident és culpable de no haver afavorit aquest nacionalisme àrab laic, més o menys “progressista” (en el context, és clar!). Occident té la barra de preguntar-se si un país àrab pot arribar a comportaments democràtics i no s’ha preguntat, per exemple, pel rabinat jueu, o per l’Església catòlica –un que mana sobre milions de persones l’escullen cent cinquanta-tres cardenals…!– La jerarquia provoca l’antidemocràcia i així, quines lliçons de democràcia es poden donar? Quan s’hi barreja la religió, es fan disbarats: aquí, alguns bisbes manifestant-se a Madrid… Si fins i tot a França la religió te la trobes al carrer!

– El mocador és un signe d’identitat, de resistència, de por?

– És una barreja. A veure, religiosament parlant no hi ha motiu per pensar que sigui obligatori. El que passa és que a l’època colonial –quan trobaven Occident en camp propi– les àvies de les dones d’avui no duien mocador. Les nétes, avui, en duen, sobretot com a reacció a l’actitud d’Occident i a mesures prohibitives. Si et prohibeixen una cosa, tens més ganes de fer-la. I cal admetre –i ho trobo molt trist– que l’ús del mocador està pujant. Algunes diuen que per religió i altres, de vegades, per la simple raó de l’enfrontament generacional. Conec noies de Barcelona, casades allà, que em diuen: ara la meva filla s’ha posat mocador! I això anirà en augment, em temo. I és una bestiesa! Però, és clar, la meva besàvia, la meva àvia, duien mocador… I les “señoras bien” duien barret. Estem a tres generacions de diferència, i estem demanant al món de l’Islam una pressa a evolucionar que no hem tingut nosaltres. Les noies d’aquí han oblidat el que ha costat la lluita –aquí– per alliberar les dones! No som els reis del mambo! Si tornés a guanyar el PP tornaríem a anar endarrere. Aquí encara cobren menys les dones, en alguns sectors, i si s’ha d’imposar la paritat, anem malament…

– No hi ha cap model que pugui afavorir una certa harmonia laica?

– Els atavismes pesen molt. Hi ha gent que necessita el fet religiós, però això no ha d’ocupar espai públic. I la dona occidental, quin model pot oferir a la dona musulmana? Treballa vuit hores, sis més quan arriba a casa, perquè els marits no fan res… Les musulmanes, per egoisme, poden dir que això no els interessa per a res. Així, no han de pensar, ho tenen tot fet. Ho han vist sempre així.

– Nosaltres, malgrat tot, seguim preferint una certa imposició laica…

– D’acord. Si cal, imposem-ho. Els símbols religiosos s’han de quedar a casa. Hi ha d’haver una educació laica. La religió ha donat molt mal resultat, i estem al 2007, doncs provem l’altre model que encara no ha provat ningú, ni tan sols França… A un país laic, que encara no l’hem trobat mai –fixeu-vos per Nadal…– cal donar-li dos mil anys de vida abans de jutjar. Això és el que no volen fer els religiosos. No volen admetre que han fracassat. Cap govern religiós no ha anat mai bé.

– Què en penses del diàleg interreligiós?

– El diàleg sempre és possible, però no hi ha solució quan parteixen de veritats posseïdes. Ja és un guirigall entre confessions cristianes! Amb l’Islam hi ha un problema irreversible: per als cristians, Jesús és Déu en la persona del Fill –misteri de la Trinitat…– Els musulmans creuen que hi ha un Déu i que Jesús és un profeta fantàstic, a imitar, fill de mare verge –també ho accepten– però no és Déu i no va morir a la creu –varen matar-ne un altre que se li assemblava…– I els jueus, que diuen que Jesús no era el Messies… És inútil, però parlar, poden parlar…

– Hi ha un clar desconeixement occidental del món islàmic?

– Evidentment. Cap professor d’allà no dubta a esmentar especialistes i investigadors d’aquí, per exemple. Nosaltres, els d’allà, no els coneixem. I n’hi ha, fins i tot lliurepensadors interessantíssims, com Arkoun –algerià–, Talbi –tunisià–, al-Sadawi –egípcia–, Fazlur Rahman –iranià– i un llarg etcètera. I allà han de ser molt valents, han d’atrevir-se a arriscar molt… Penseu, per exemple, que un professor de literatura no pot analitzar literàriament l’Alcorà: és apostasia!

– Què en queda, a Catalunya, del passat àrab?

– Hi ha un substrat evident que, de vegades, ha estat difícil d’analitzar i que és present en alguns topònims

i cognoms, sobretot a la Catalunya Nova. Hi ha expressions orals molt clares, antropològicament i religiosament parlant, amb les que no ens hi hem fixat prou. Per exemple, l’expressió “fer dissabte” –expressió viva, també, a La Manxa i a Galícia–, molt rotunda, que volia servir per expressar el compliment del ritual religiós cristià –preparar la casa i la roba per a la festa del diumenge, per anar a missa, demostrant públicament que no s’era un convers, provinent de moro o de jueu i, per això mateix, rentar i estendre la roba el dilluns… Hi ha algunes paraules com anxaneta/enjaneta, que crec que deriven de la mateixa arrel que genet, i topònims com Vallcarca, que significaria aigua sorollosa…

– Què els recomanaries als nostres lectors més joves?

– Que preguntin. Que ho preguntin tot. Que se’n recordin que aquí, per exemple, per Setmana Santa, anàvem fent soroll pels carrers i en dèiem “anar a matar jueus”… Aquí, de vegades, ens pensem que tot està fet i que no ha costat d’assolir. Cal sortir de la immediatesa constant i valorar el que ha costat aconseguir alguns drets socials, polítics i culturals.