Dirigent de moviments populars a Nou Barris(Barcelona). Fundador del taller de Músics. Coautor d´Els altres andalusos

– Potser convindria que ensdefinissis una mica el concepte de cultura andalusa que, de vegades, des delfranquisme, ens ha arribat deformat…
– Bé, jo parlo per oposició: sé què ésel que no ajuda a que les persones es coneguin… Però, de vegades, és moltdifícil saber allò que fa que les persones s’entenguin. Fet i fet, si aAndalusia hi ha un tret diferencial penso que és el flamenco. Òbviament, noengloba tota la cultura andalusa, però sí que és un tret importantíssim.Arrenca a partir de 1860, a la baixa Andalusia –n’hi ha que diuen que aCadis, altres a Sevilla– però també n’hi ha que pensem que no eraimpossible que es desenvolupés de la mà d’altres cultures mediterrànies. Lainterrelació no és només cosa d’ara, d’Internet i de la societat de lacomunicació. Hem trobat tonades, tonás, cantes a les Balears, a València i al’Aragó que són exactament iguals que alguns palos flamencos. Totes lesmúsiques tenen alguna cosa a veure. Aquesta era una idea que, abans de latransició, alguns van defensar des d’algunes penyes flamenques, com la nostra,la penya Enrique Morente, de Nou Barris, fundada l’any 1970 i autodissolta el1977. Pensàvem que hauria estat més útil apropar Andalusia i Catalunya permitjà del flamenco que no pas traslladar nostàlgicament una Andalusia que ja noexisteix, que podia haver estat la de la postguerra però que ha anat evolucionantal mateix temps que la resta dels pobles ibèrics…

– Aquesta és una idea semblant a allòque ha fet la Maria del Mar Bonet, per exemple, en relació amb el Magreb?
– Sí, s’ha basat també en cants defeina, similars als anomenats cantes de Levante, de Cartagena, de La Unión, deles antigues zones mineres, d’Almeria… Hi ha moltes línies melòdiques que sóniguals aquí que a Andalusia. Vam arribar, entre els anys 1950 i 1970, gairebéun milió de persones procedents d’Andalusia –jo sóc d’Arbuniel, provínciade Jaén i vaig aterrar als nou anys, al 1964, a Nou Barris… Però no podemquedar-nos, només, a la part folcklòrica, a la part més superficial. S’haoblidat tot el que era la poesia, la literatura, la pintura en la culturaandalusa…

– I hi havia una Andalusiaanarquista…
– Home! No és un element estrany el fetque els llocs on més arrelen les idees llibertàries a Espanya siguin Andalusiai Catalunya…a part de València i Aragó.
El lliurepensament és un punt en comú entre elpoble andalús i el poble català. Per aquesta via trobaríem eines que enshaguessin fet entendre millor tot el fet de la immigració, amb més comprensióentre els pobles.

– Per què va marxar la gent?
– Pel condicionament de l’estructuraeconòmica i social, pel fracàs de la República, per la rebel·lió franquista,per no poder fer-se la reforma agrària. En no disposar d’eines de treball,mantenint en una societat burgesa unes relacions pràcticament feudals, un milióde persones es van autoexiliar, sobretot a Catalunya, Madrid, al País Basc ialtres a diferents països europeus. Era un sistema molt caciquil. Jo me’nrecordo d’haver vist el meu pare, a la plaza de los hombres, on s’asseien elsjornalers per veure si els señoritos –n’hi havia cinc al meu poble- elsllogaven per un plat de llenties o mig quilo de cigrons… Allà, el meu pare era“Manolillo, el de la Noguera”. Aquí hi havia una diferència, evidentmentl’explotaven també –treballava al carrer Zamora, a la Metal·lúrgica delsGonzalvo, que havien estat jugadors del Barça–  però era el senyor Manuel, arribava a casa els dissabtes ambvuit-centes pessetes i no era el “Manolillo”!

– També n’hi havia que fugien de larepressió, que estaven compromesos amb l’esquerra andalusa…
– Sí, n’hi ha –com el meusogre– que havien de sortir d’Andalusia perquè si no els haguessin pelato empresonat. Però la gran majoria venien per buscar feina, per necessitateconòmica i, sobretot, per poder oferir un futur diferent als fills. També unapart molt ínfima s’hi va traslladar abans de la guerra, per anar a laUniversitat, a determinades empreses. Però són molt pocs. Després, elfranquisme, per mitjà del partit únic, el Movimiento Nacional, munta les CasasRegionales, una per província, amb tots els membres de les Juntes directivesque eren gent del Movimiento. Jo, tot i que era jovenet, en vaig conèixeralguns quan vam voler muntar la penya Enrique Morente…

– I d’abans, hi ha algun moviment derecuperació de la memòria històrica? Perquè la guerra civil va acabar moltràpid a Andalusia. Fins i tot n’hi ha que expliquen que, per a ells, Gibraltarera una mena d’oasi perquè s’hi podien refugiar…
– Sí que n’hi ha. S’està recuperant lamemòria de la repressió, les canonades brutals d’Arias Navarro contra Málaga,les proclames incendiàries per la ràdio de Queipo de Llano, a Sevilla. AAndalusia va haver-hi molts morts. El caciquisme actuava represaliant molt elsjornalers, a través del sistema dels capataços. Per això, potser, no hi haurial’oposició d’altres llocs, perquè en van matar moltíssims, a molts pobles.
Això queda desvirtuat pel fenomen de les CasasRegionales, que tractaven de dividir la gent pel lloc d’origen. S’hi associavapoca gent, però tenien cert poder econòmic i podien servir per col·locar-se adeterminades empreses. Sota el control de gent del Movimiento es voliarememorar la part més folcklòrica de la cultura andalusa, la més banal. Lamateixa que s’ha potenciat aquí amb el pujolisme.

– Però hi ha una part raonable, ambaixò d’agrupar-se per l’origen. Per exemple, els Casals catalans de l’exili…
– És evident, però aquí es tractava quela gent que havien perdut i que havien de marxar del seu poble, més perrepressió econòmica –impossibilitat de guanyar-se la vida– en moltscasos, que no pas per repressió directament política, anessin a agrupar-se auna “Casa” regida pels guanyadors de la guerra. I això crea una certacontradicció. Quan jo era jovenet –ja estava connectat amb els ambientsantifranquistes- me’n recordo que, si anava a alguna d’aquestes Casas, t’haviesde vestir diferent. Allà et trobaves amb la foto de Franco, la de la Virgen quefos –l’Església va beneir el franquisme, recordem-ho–, la banderaespanyola, la foto del comissari de policia, que era andalús o era afiliat, commolts militars. Alguns eren andalusos o fills d’andalusos que, així, deixavende ser treballadors del camp… Si tenies una mica de sensibilitat –noestrictament política, sinó simplement sensibilitat…– veies que t’haviesfotut en un lloc que repetia el que hi havia al teu poble: un capellà, elmaestro de escuela de la Falange, els afectes o conversos del règim, elsmateixos que manaven al poble. El president i la Junta directiva d’aquestesCasas regionales eren com els señoritos a Andalusia: vestien, sentien itractaven la gent igual. És a dir, gent del règim, militars, policies, clergat,que bàsicament el que rememoraven eren sevillanes i trajes de faralaes. Apartir de 1964, amb la llei d’associacions, neixen les penyes flamenques comalternativa a aquesta superficialitat. No tenien res a veure amb les CasasRegionales, volien defensar l’art flamenco, en sentit artístic, i van tenirmolta acceptació entre els anys 70 i 80. Tampoc no s’ha de dir que fossinintegrades per antifranquistes, tot i que alguna en va haver, sobretot la penyaEnrique Morente, de caire més o menys anarquista. Perquè hi ha un flamencollibertari: Morente, Angelillo…

– I què pretenien aquestes penyes?
– Bàsicament això, però nosaltres volíemvincular-les amb el moviment veïnal. Les penyes sorgides a Cornellà,l’Hospitalet, la Verneda, tenien els mateixos problemes de precarietaturbanística, educativa, sanitària, que la resta dels barris. Però la Federacióde penyes sostenia la seva apoliticitat… A veure, a més a més, resulta que, aNou Barris, per exemple, ser del PSUC era de dretes, perquè eren els quemanaven a la clandestinitat, els que aglutinaven… La resta, Moviment Comunista,PCE(i), Bandera Roja, ORT, PORE … estaven al Centre Social Roquetes. Almoviment veïnal confluïen la gent dels barris que volien lluitar per millorarles condicions socials i els que hi venien a fer feina política. I a la penyaEnrique Morente ens vam trobar amb alguns avis anarquistes que veien ennosaltres una gent jove “no contaminada” –com deien- pelmarxisme-leninisme en la seva versió stalinista, perquè se’n recordaven delmaig de 1937 i aquestes coses. Vam aprendre molt, d’ells. Eren gent que tenienencara aquest record de la guerra i per això no participaven en lesassociacions de veïns, per no ser manipulats. A les veladas flamencas deldissabte, a la penya, van trobar un lloc on poder fer feina cultural, des delqual poder intervenir en la lluita general. Des de la penya proposàvem mètodesassemblearis a l’hora de les lluites populars, com va ser, per exemple, la del’Ateneu popular de Nou Barris.

– I d’on sortien aquests avis?
– Doncs del barri. Eren andalusos que nohavien tingut canals de participació en les associacions de veïns, gentrepresaliada, que havien estat amagats. En dic avis, però devien tenir seixantaanys –jo en tenia quinze!- que ens parlaven de naturisme, del’avortament, del paper de la Frederica Montseny com a ministra de Sanitat, queens feien llegir Kropotkin, Bakunin… Van connectar amb gent com PasqualMaragall, que ens feia classes d’Economia, en Balcells que feia classes decatalà. Una penya flamenca que fes classes de català als anys 1970-1971! Araseria inviable, a part que les penyes ja no hi són, però si ho proposessis ales Cases regionals, et dirien vés-a-saber què! Ens vam autodissoldre als anys1977-1978, perquè vam patir transversalment les conseqüències del cas Scala.Tota la gent que van enxampar eren socis de la penya… Vam arribar, però, alscinc-cents socis i vam participar en tots els sistemes de lluita alternatius ihoritzontals. A partir de 1980 les penyes desapareixen, només queden algunesbastant endogàmiques i comencen a revifar un munt de Cases regionals per total’àrea metropolitana. El fracàs de l’opció lerrouxista del PSA –que nomésva treure dos diputats en les primeres autonòmiques–, la desfeta delPSUC, deixen descol·locada molta gent… Les primeres mesures del govern deFelipe González –quan a un govern socialdemòcrata li toca enfrontar lareconversió industrial– fan que molta gent es mostri desencisada. I aixòes nota molt als llocs on hi ha un fort component migratori. Així s’arriba al1982 amb la fundació de la FECAC –Federación de Entidades CulturalesAndaluzas en Cataluña– que pacta amb en Pujol, que veia aquest teixit deCases fragmentades –cada poble, no tan sols cada província, té la seva casa-com una substitució del fracassat PSA. La FECAC juga a política sense passarper les urnes i això fa por a la classe política catalana. Ho explica el llibred’en Pere Cullell: Pujol hi pacta per potenciar la part folcklòrica de lacultura andalusa, per posar-nos a tots els que hem nascut a Andalusia o tenimantecedents andalusos a ballar sevillanes. Com si la majoria de la gent aCatalunya ballés sardanes! Doncs tampoc no ballen sevillanes la majoria delsandalusos! –És un fet cultural i social molt específic de Sevilla capital.Aquest pacte s’explica perquè CiU, per mitjà de Benestar Social –l’AntoniComas– troba que, per aquestes Cases regionals, poden tenir una certapresència en determinades zones. La qual cosa és lògica, des d’una perspectivade la dreta nacionalista catalana, com a forma d’infiltració en sectors queells en diuen “immigrants”. Sobretot després de la desfeta del PSUC, que haguéspogut jugar la carta nacional en clau d’esquerres, i d’un PSC, la direcciócatalanista del qual estava molt separada del que era la base d’aquests barris.El que no van calcular bé és la força d’aquestes Cases regionals, que ésmínima. En Josep Ma. Violant, que era el segon de l’Antoni Comas en aquellsmoments –i que ara és gerent de la UGT– va fer un treball extraordinarien aquest àmbit, perquè procedia del món obrer i estava acostumat a tractar-hi.

– Tu creus que això els dónaresultat?
– Jo crec que no. Que és un error i unaperversió que podia portar conseqüències greus per a Catalunya. A veure, el 99%de les persones d’origen andalús no som en cap Casa regional. La FECAC haorganitzat, bàsicament, la Feria de Abril, donant la imatge que qui hi va és elcomponent andalús, amb l’adjectiu andalús com a fórmula de disgregació, deresta més que no pas de suma. És en Josep Ma. Sala el qui alerta d’aquestainfiltració de CiU a les Cases regionals andaluses i aleshores s’opta per crearuna altra federació davant del pacte García Prieto-Pujol, una federació mésprogressista, propera al PSC, a través de l’antic diputat del PSA Paco Hidalgo.Es va arribar a organitzar dues Ferias de Abril diferents, fins que es va veureque no es podia superar la primera. I el problema fonamental, per a mi, és queaquesta gent estan segregats culturalment i socialment. Hi han contribuït elsmitjans de comunicació, amb la falsa creença –mítica!– que allà hivan tres milions de persones, qüestió que és impossible, fins i tot físicament!És una mentida que va quallant, de tant repetir-la, i que aprofiten elspolítics per fer bany de masses “amb el poble” (amb la part “pobra” del poble).I s’hi aprofita el mateix García-Prieto quan, a l’any 1998, amb la llei Pujals,posa el crit al cel i amenaça amb recollir un milió de signatures contra lanormativa lingüística. A la FECAC se li augmenta la subvenció del Departamentde Cultura per por a que García Prieto sigui capaç de recollir un milió designatures en contra. Si això hagués passat, voldria dir que el país estavadesestructurat, descohesionat, evidentment. Crec que aquesta crisi es varesoldre amb diners. Jo penso que la FECAC no tenia força ni per recollir unmiler de signatures. La classe política dominant, segons el meu parer, es vaequivocar.

– Des d’un punt de vistalliurepensador, la cultura catalana és la fusió de moltes coses, de tot allò debo que ens arriba, per tant si anéssim a les arrels pràcticament no hi hauriares…  I ens havíem pensat quefenòmens com la Feria de Abril passarien a formar-hi part en aquest sentit…
– Però el problema ve amb l’ús de dinerpúblic per donar rang polític, amb l’excusa de defensar la diversitat, aqüestions estrictament vinculades als sentiments o nostàlgies dels grupscomunitaris. Cadascú hauria de fer front a les seves despeses amb els seuspropis mitjans… La Feria és l’únic esdeveniment cultural que està més quesubvencionat a Catalunya –està arxisubvencionat!– perquè hi ha elcomponent andalús, l’adjectiu andalús. Si no hi fos aquest adjectiu, no estariatan subvencionada. Els Ajuntaments cedeixen el terreny, però el propietari detot el que es consumeix a les casetes o s’exposa en els stands és elGarcía-Prieto. Això no passa a l’aplec del cargol, ni a la Patum, ni a lesfestes de Gràcia, encara que estiguin subvencionades. La Mercè l’organitza elmateix Ajuntament, però no t’obliguen a consumir en un bar determinat. Elsfiraires i els restauradors també en pateixen l’extorsió, pagant en negre unmunt de diners. Tota la publicitat la paga Imatge i Comunicació de l’Ajuntamentde Barcelona –l’Enric Casas–, Transports Municipals col·locaautobusos per anar-hi de franc. Durant deu dies hi ha una quarantena decasetes-bars, exempts d’impostos, on tot el que es consumeix és propietat delpresident de la FECAC. És que el negoci és tan fort que no caldrien lessubvencions! A més, a la Feria no hi ha cap vida andalusa de debò, tot és en‘playback’ i de músiques que poc tenen a veure amb la música nascuda aAndalusia.

– En Manuel Delgado diu que a laFeria hi ha elements positius, com una manera d’importar allò que està bé de lacultura andalusa, “deixant el guàrdia civil, la creu i el señorito” i nolimitant el dret d’admissió…
– Això és fals. És demagògia. A veure,la Feria de Abril de Sevilla, l’original, se la va inventar el NarcísBonaplata, amb un industrial basc, fa 157 o 158 anys, i era una fira de ramat,de compra-venda i, a la nit, feien foc i cantaven. Ara, és d’una dimensióenorme, amb una superficie com a trenta camps del Barça, amb entitats tanfortes que poden pagar a l’Ajuntament el terreny que ocupen per disposar decasetes privades, però coneixent algú, s’hi pot entrar. A més, hi ha casetespúbliques, d’institucions i organismes socials. A Sevilla tothom paga al’Ajuntament en funció del terreny, l’erari públic no hi posa res, cada casetaven el que vol i és regentada per un restaurant, i la música és en directe.També hi ha una norma –de l’any 1980– sobre l’estètica de les casetes. La de Barcelona és bastant cutre! Només quan es feia a Barberà delVallès tenia prou nivell. Ara, per no haver-hi cap control, qualsevol any hihaurà una infecció massiva per l’estat dels aliments, la música és enllaunada iel component social que s’hi veu és una barreja de lumpenproletariat i pijeriabarcelonina. Per què, a part, aquí ha de durar 10 dies i allà 6? Perquè així esfa coincidir amb més festius. Els dies laborables no hi va ningú! S’hauriad’haver començat per identificar la cultura andalusa amb les identitatscompartides de les cultures del Mediterrani. Ho hauríem pogut fer millor,identificant-nos, per exemple, amb aquesta cultura urbana –que no és nila sardana ni les sevillanes– que podria representar la rumba catalana.Tenint això, no cal imitar els espectacles a la brasilera. I això és aixíperquè n’hi ha hagut uns quants que s’han pensat que Catalunya és seva i quel’ús del patrimoni i del territori és exclusiu d’uns quants cognoms, i n’hanvolgut obviar el component mestís, gitano, flamenco i tan autènticament catalàque, per tant, és tan universal!

– I tu, amb la Feria què hi faries?La suprimiries?
– No, la convertiria en una Festa debenvinguda de la primavera, de caràcter mediterrani. Ja n’hi ha prou, a més,d’identificar tots els andalusos amb Sevilla! Per alguns –de Jaén,Còrdoba, Granada, Málaga, Cadis…– és el mateix que si a Catalunya algúproposés imitar Madrid!
L’Ajuntament de Barcelona hauria de treure laFeria a concurs públic, o bé formalitzar un consorci.

– Per acabar, quin missatge donaries al nostre públic jove?
– Penso que s’ha de deixar clar que undels elements claus de la cohesió social passa per la cultura. En aquest sentit, reivindico la rumba catalana i la flamenquitud “del Nord”, aquestmoviment que ha arrelat molt a l’àrea metropolitana, un tipus de flamencohondo, amb molt rigor, amb gent com Miguel Poveda, Mayte Martín, Ginesa Ortega,Chiquelo, Cañizares, Duquende, Sara Flores…
La via de la música fa de gresol de tot això,lligant les tonades antigues amb els cants de feina de les Balears, deValència, els cants lliures del flamenco que vénen del fandango, les alegriesde Cadis –que, de fet, són jotes!– Aquí hi ha una enorme via detrobada de la gent, d’integració de la pluralitat i la diversitat. Als jovesd’aquestes zones metropolitanes els agrada molt Estopa o Ojos de Brujo, perquè,hi ha una part d’aquest component de flamenquitud “del Nord”.
Vull aprofitar, també, per denunciar un pacte–hi ha documentació que ho prova- entre la FECAC i els arquebisbats deSevilla –Carlos Amigo– i Barcelona –Martínez Sistach–per revifar a Catalunya les processons! Deixant de banda l’aspecte estètic,pensem què significa això en uns barris en els quals alguns regidors públics–escollits en nom de tots i no d’una confessió religiosadeterminada– presideixin aquestes manifestacions, al mateix temps que esnega a la població musulmana la possibilitat de comptar amb mesquites enedificis dignes. Això atempta contra la laïcitat i posa en perill laconvivència a mig termini!