Dolors Marín és doctora en Història. Autora de Clandestinos. El maquis contra el franquismo, Francesca Bonnemaison, educadora de ciutadanes. Coautora de La Barcelona rebelde. Guia de una ciudad silenciada, Editorial Nova Terra. 1958-1978. Un referent.

– ¿Quin és el paper del maquis en la lluita antifranquista?

– En parlar genèricament de maquis hem de fer una distinció entre el que popularment s’anomenaven “huidos” i el que serà pròpiament el moviment dels “maquis”. Els “huidos” són aquelles persones que, com diu el seu nom, es refugien precipitadament, i armats, en les zones més isolades de l’Estat espanyol. Fugen de la repressió que, des de la zona dels “nacionals” i des de 1936, s’estén sobre tots aquells coneguts amplament per “rojos” o republicans. Aquestes persones organitzen la seva resistència a les zones rurals i tenen algunes “bases” que els donen suport: menjar, armes, propaganda. En algunes zones aquesta resistència durarà molts anys i estarà coordinada pel Partit Comunista, tot i que les seves bases estan formades per persones de diferents ideologies. Tindrà molta importància l’AGLA (Asociación Guerrillera del Levante Español). Ells mateixos s’anomenen “guerrilleros” i tenen els seus propis òrgans de premsa. La seva lluita s’estén des de Galícia a Lleó, les serres de Conca, o Andalusia.

– ¿Els maquis són un cas més aviat català, doncs?

– El fenomen conegut com a “maquis” es més específic de Catalunya, és el producte d’unes accions d’agressió i propaganda contra el règim franquista. En realitzar la retirada a França, molts antifeixistes van sortir dels camps de concentració francesos i es van afegir al maquis per lluitar contra l’exèrcit alemany. A la fi de la guerra van pensar que també podrien estendre la lluita a l’Estat espanyol i acabar amb el darrer dictador, però no va ser així, ja que els aliats semblaven tenir uns altres plans per a la península, donada la seva situació estratègica al Mediterrani i davant el perill que significava un comunisme emergent en aquell moment. En veure que la lluita s’interrompia, molts decideixen no deixar les armes i seguir. La majoria dels que resisteixen són llibertaris catalans instal·lats al sud de França que tenen les seves famílies i amics en la zona ocupada pels franquistes. Tampoc no s’han beneficiat del possible exili organitzat cap a Rússia, Mèxic o els països sud-americans.

Així, aprofitant el pas fronterer entren i surten repetidament i realitzen una sèrie d’accions agressives que van des de cops econòmics a empreses i interessos del règim relacionats amb Falange o amb els notoris guanyadors, a la distribució de propaganda, accions de sabotatge, fugues de presos, suborns a jutges i funcionaris, falsificació de documents, i un llarg etcètera.

– ¿Hi va haver relació entre el maquis català i la resta d’Espanya?

– De fet no hi havia relació entre ells, és època de clandestinitat i no és possible coordinar accions conjuntes. De fet, ni entre els mateixos llibertaris no hi ha massa possibilitat de fer-les. Només hi ha relacions a nivell de reconstrucció sindical i tot i així la majoria de comitès de la CNT acaben a la presó.

– ¿La ciutat era el lloc d’actuació preferent?

– Sí, cal destacar que el maquis català té una característica intrínsecament urbana, el seu lloc d’actuació és la ciutat. Els seus integrants havien format part del proletariat industrial de la corona de Barcelona i es mouen molt millor entre autobusos, línies de metro i l’entramat dels carrers que no pas en els mitjans rurals. El món rural només és el lloc per transitar amb guies autòctons, sovint del Berguedà, fins als transports públics -el tren- que els deixen a les rodalies de la ciutat.

L’actuació urbana sempre tindrà més ressò mediàtic que no els actes dins de la ruralia i l’acció de propaganda serà més efectiva. Un exemple del que diem és la determinació del nucli de socialistes aragonesos que s’integren dins del grup de Wenceslao Giménez Orive i que actuen a Barcelona i Madrid amb el significatiu nom de “Los Maños”. Preveuen que la guerrilla rural està destinada a desaparèixer amb l’increment d’efectius militars i amb la poca incorporació de resistents. Així decideixen integrar-se sota l’aixopluc de la xarxa dels llibertaris.

– En tot això ¿què hi ha de fet històric o de llegenda romàntica?

– Els guerrillers catalans aviat van tenir una projecció pública notable. El fet que en els seus actes d’expropiacions, sempre a cara descoberta, i sovint fets des de taxis -en què el taxista ignorava el que passava a l’interior del Banc- homes com Francesc Sabaté exclamés en català: “Sóc en Quico!” van fer que aviat s’integressin dins d’un imaginari col·lectiu en el qual la repressió era la pauta dominant de la vida quotidiana dels ciutadans.

Els activistes eren descrits amb noms com: “atracadores, bandoleros, malhechores, pistoleros”, o fins i tot “invertidos” -perquè anaven ben vestits!-… Els vençuts estaven, però, força acostumats a llegir entre línies els mitjans oficials. Funcionava millor el boca a orella popular: a l’endemà d’algun dels fets, tot Catalunya sabia el que havia passat.

Els actes de no-conformisme o d’enfrontament directe aviat eren relatats pels mateixos veïns que, en un pacte de silenci impressionant, teixien un altre discurs basat en la resistència. Si no, no ens expliquem com, a les seves zones de naixement, ningú no delatés la presència de Quico Sabaté en l’enterrament d’alguns amics a l’Hospitalet, on era observat per veïns i amics, on també visitava la seva germana Maria. També el cas de Ramon Vila que treballava a temporades en algunes masies, o el de Marcel·lí Massana que voltava per Berga i fins i tot va convidar a un “carajillo” un guàrdia civil dins el mateix bar.

És interessant comprovar que diverses “llegendes” associades al maquis llibertari han estat reals per inversemblants que ens puguin semblar: des dels atracaments amb cotxes de luxe a “meublés” de la part alta de la ciutat, fets per en Facerias, a que Quico Sabaté pernoctés en un lloc tan “segur” com la presó de dones, on no era buscat per ningú. Potser part del misteri que ha envoltat el maquis català ve d’aquesta fascinació rocambolesca per l’acció arriscada i molt imaginativa. De fet, per lluitar efectivament contra el silenci apàtic del règim calia molta imaginació i valentia.

– ¿Hi va haver planificació política estratègica o més aviat voluntarisme resistent activista?

– De fet els anarquistes no en tenen massa de planificadors polítics, però això no vol dir que la seva lluita no estigui basada en un ús de l’estratègia efectiva i en un mètode d’actuació a partir de grups afinitaris d’individus. L’organització dels anarquistes s’estructura a partir de la lliure associació dels membres que, per raons d’afinitat (i aquí hi cap tot: intel·lectual, veïnal, d’ofici, familiar, o afectiva) s’uneixen per fer determinades accions. Un cop l’acció es realitza el grup pot extingir-se o seguir actuant. Aquesta organització acèfala i federativa de grups és pròpia de temps de clandestinitat en què una delació pot fer caure tota una estructura piramidal. És també filla de dècades d’història del moviment llibertari català en què l’acció dels grups -armats o no- recolzava l’acció de la central sindical CNT. Dins de la història anarcosindicalista han estat coneguts grups impulsors de diverses publicacions, de teatre, naturistes, ateneistes, creadors d’escoles racionalistes, esperantistes o malthusians.

Aquesta estructura grupal permet també que els grups revesteixin característiques molt personalitzades a partir precisament dels seus integrants. És per això que alguns grups continuen dins la lluita armada antifranquista encara que, des de l’assemblea majoritària del moviment, es desaconselli seguir en aquesta línia. Aquí entra la part del voluntarisme resistent, de l’anar fins a la fi, encara que tot sembli ja perdut.

– La lluita armada ¿comporta resultats efectius per a la resistència o contribueix a justificar la repressió?

– Des del principi penso que era una lluita perduda, però que cercava reconquerir l’espai de dignitat reservat al moviment obrer que havia tingut una llarga trajectòria a casa nostra. Reflexionem si no respecte al que feien els maquis quan editaven Ruta clandestinament: li enviaven un exemplar al cap de policia de Barcelona, però un altre el deixaven en la bústia de l’Arxiu Històric de la Ciutat. Volien demostrar que seguien aquí, com sempre des de finals del segle XIX. Això demostra que tenien un sentit important de l’esdevenir històric, de que algú algun dia escriuria sobre això.

De fet, no sé si va incrementar la repressió, ja era molt dura sense accions armades, i el que és més important, va caure sobre tothom, tant si eren anarquistes com si no. Fins i tot tocava el rebre a molta “gent d’ordre” o missaires, si eren catalanistes, o sobre “espanyolistes” si eren lliurepensadors. En això sí que van repartir a gust, van anar mal dades per a tothom.

– ¿Hi ha dones en la lluita armada?

– Sovint tothom pregunta si hi havia dones atracadores. És una pregunta tòpica. És inimaginable que dins el moviment llibertari dels anys cinquanta hi hagués dones atracadores. Perquè li donaven a la dona un paper important dins la societat, però encara no estaven preparats, ni els llibertaris, ni tots els homes de la seva generació, per atorgar a la dona un paper tan “principal”. Però el maquis llibertari estava format tant per homes com per dones. Hi havia dones que creuaven la frontera, dones que abastien de menjar els grups, dones que feien d’enllaços i portaven armes i distribuïen propaganda. Dones, i… nens i nenes. Tots estaven encabits dins la xarxa anarquista, una xarxa de clandestinitat en que tots col·laboraven perquè els anava la supervivència. I si els enxampaven tots corrien la mateixa sort: tortures, descrites als diaris com “hábiles interrogatorios”, i a la garjola, o pena de mort. Homes i dones corrien el mateix risc. Un exemple: “Blanca” de Toulouse, va baixar a Barcelona amb una ràdio transmissora amagada entre els seus fills bessons, dins d’un cotxet de bebès. Vaig entrevistar una iaia que em va explicar que havia tret les armes de la casa en el seu senatxo del cole, davant els policies que la cercaven. Hi ha anècdotes a milers… Penso que ser resistents implicava políticament tota una forma de viure, millor dit de sobreviure.

– ¿La repressió és ben reflectida per la història?

– Com deia, no entendríem el fenomen dels maquis si no el contextualitzem dins d’una gran repressió exercida pels franquistes sobre les classes treballadores. En el cas de Catalunya la trobem representada en tres nivells importants: el món del treball, les reivindicacions nacionals, i l’emancipació de les dones. En tots tres fronts s’havia avançat força en els anys republicans, i ara s’havia de castigar als culpables. Per tal de retornar a l’estat inicial calia, més que dictar lleis i consolidar l’aparell repressor, humiliar les consciències i no permetre que afloressin els records del passat reivindicatiu. La tasca de deconstrucció dels sentiments emancipadors de la personalitat dels ciutadans va estar feta a consciència: educació repressora, paper important de l’església en tots els afers quotidians, retorn de la dona al paper secundari, i misèria econòmica garantida.

No podem imaginar el grau de repressió aquelles generacions que no l’hem viscuda de prop. És inimaginable fer història oral i veure com els nostres protagonistes encara senten un dolor molt viu en evocar els seus records. El que és més fotut és veure que els arxius administratius recullen la major part d’allò que t’han explicat amb tota la fredor i l’asèpsia possible. Confrontar el drama humà i els papers escrits és molt dolorós per aquells que ens sentim néts dels vençuts, d’aquells que des d’una o altra ideologia estaven per la llibertat i la convivència.

– ¿Quin missatge transmetries als lectors vinculats als moviments juvenils d’educació en el lleure?

– De fet el que volem alguns historiadors -i entre ells els que formem part de la Marxa dels Maquis- és que la lluita realitzada no quedi en una història romàntica que es pugui guardar al calaix de la memòria. Volem que tingui una lectura actual, que sigui un referent històric i alhora que doni impuls als nous moviments socials que en són la continuïtat. Pensa que la majoria dels marxaires, a banda dels antics companys que van viure la guerra, són gent molt jove i de tot Catalunya. Es proposen diverses accions molt variades i en diferents indrets al llarg de tot l’any en commemoració de les lluites dels resistents antifeixistes. Cada any intentem rescatar de l’oblit alguna nova biografia o història. I així sovint llegim poemes davant les tombes dels guerrillers, fem xerrades o passem pel·lícules. També alguns canten, d’altres pinten murals, o mantenen una pàgina web. Però sobretot investiguem, parlem i intentem explicar-ho a qui ens escolti.

Hi ha una tasca necessària a fer: lligar la memòria al territori. Cal que els nois i noies de Catalunya reconeguin la geografia a partir d’aquells homes i dones que van ser protagonistes de la història col·lectiva. I hem de fer aparèixer els personatges anònims com a exercici de convivència cívica. Com dirien els antics excursionistes del CEC, cal reconèixer i observar per estimar el país, aquesta tasca la farien els anarco-naturistes als anys vint. I es pot fer ara a partir d’itineraris que segueixin les passes d’aquells que van resistir en els anys més cruels de la postguerra. És una bona tasca educativa treballar en aquest sentit, fer sentir més propers els nostres avis i allò que els va tocar viure. Penso que cal treballar en l’educació intergeneracional, això fa valoritzar els altres, que prenguin importància dins les nostres vides.

– ¿Què ens resta d’aquesta història?

– El que és més important: salvar dins la memòria els llocs i espais col·lectius. Hem de recuperar referents ciutadans que ens facin seguir la història col·lectiva que va passar abans del 1939: aquí hi havia una escola racionalista, allà un grup excursionista-naturista, més enllà una barricada. I també els de després, els perfils dels morts del Camp de la Bota, les batalles dels anys setanta a les fàbriques, les trobades de dones, tot el que va ser arrabassat com si mai no hagués existit, com si la revolta contra el despotisme mai no hagués estat possible. Part d’això és el que vam pretendre fer a La Barcelona Rebelde. Voldríem que d’altres ciutats o col·lectius també ho fessin. Perquè com afirmaven els maquis de debò: una via important és l’autogestió.