– A Catalunya els sindicats pagesos tenen 400 o 500 anys d’història. Al segle XV ja es parla del sindicat dels remences; la paraula sembla que deriva de síndic -els que sabien llegir i escriure que els acompanyaven i els donaven suport. Al segle XIX els sindicats obrers agafen aquest mot nostre, patrimoni corporatiu dels pagesos. A tot el món, les organitzacions pageses segueixen anomenant-se sindicats i no organització professional dels pagesos. Però no hi ha contradicció: els uns són un sindicat de classe i nosaltres som un sindicat d’autònoms més semblant a l’ofici de botiguer o d’artesà. Els que no hi entren -fóra una contradicció- són els terratinents o els rendistes de la terra. De fet, a Catalunya, pràcticament no en queden, abans eren a l’IACSI (Institut Agrícola Català de Sant Isidre) que encara existeix, però no tenen cap pes.

– Sí, hi ha una línia directa. Cap el 1850, l’IACSI és legalitzat de seguida que es constitueix perquè forma part del sistema i participa en el moviment polític de la Restauració. En canvi, es reprimeixen, i fins i tot es persegueixen de forma sagnant, els petits i mitjans pagesos que intenten organitzar-se. No és fins el 1906, cinquanta anys després, amb la Ley de Sindicatos Agrícolas (la Llei Bugallal), que es crea el marc legal que reconeix els sindicats pagesos. Curiosament, en aquesta llei, el govern de l’Estat utilitza la paraula sindicat i no organització agrícola o cooperativa. La Mancomunitat i la Generalitat republicana continuaran fent servir el mot. La Unió de Rabassaires, hereva del moviment més esquerrà, més preocupat pel canvi social, es constitueix cap el 1920; Lluís Companys n’és l’assessor jurídic -més tard fou el primer director del seu òrgan de difusió setmanal La Terra. L’eslògan era la terra per a qui la treballa. Majoritàriament eren rabassaires, parcers, masovers… les capes socials més fotudes de Catalunya.

– Sí, perquè entre els fundadors de la Unió hi ha un col·lectiu que havia viscut la República, la guerra i la clandestinitat -gent que el 1974 tenia més de seixanta anys. Gràcies a ells es va definir el model unitari i independent respecte als poders econòmics i als partits polítics, encara que després hi havia una estretíssima relació, i compartíem totes les plataformes unitàries, l’Assemblea de Catalunya, etc.

– Abans deien que no havíem fet eleccions, i ara, com que les hem guanyat, la reconeix formalment. Suposo que CiU i el mateix Jordi Pujol es devien imaginar que el moviment sindical al camp havia de ser nacionalista de dretes, convergent, però s’oblidaven que històricament no havia estat mai així. El sindicalisme pagès d’abans de la guerra, de la República i de la guerra és d’esquerres, progressista i en molts aspectes revolucionari. Les reformes fetes els anys seixanta a França, pactades amb els grans sindicats francesos, pel govern del general De Gaulle, que era de dretes, van anar molt més enllà que les propostes que hem fet nosaltres durant aquests vint-i-cinc anys. Aquí hi ha hagut mala llet i massa subornació als poders econòmics -diguem-ne grans indústries- que pesen cada cop més al sector agrari. Nosaltres defensem que cal reforçar aquest petit teixit social que ens queda per fer una política agrària a la mesura de les nostres necessitats. No he entès mai que un partit nacionalista -Jordi Pujol, tan coneixedor del territori i de la seva gent- no hagi sabut fer una política rural, com han fet a Navarra, o com fan moltes autonomies amb pocs recursos, o que no tenen pas més competències que Catalunya.

– Sí. Aquests darrers anys, el Departament d’Agricultura ha viscut només de fer arribar les subvencions europees a la producció de cereals a tant per hectàrea i rendiment -els conreus mediterranis no tenim aquestes subvencions, ni de cap mena-. Això es podria domiciliar a Brussel·les i no caldria que hi intervingués. El que haurien de fer és política de modernització o de suport als territoris tan febles que s’estan esqueixant, fóra el més interessant. Durant tota l’etapa Marimon hem perdut totes les subvencions en aquest sentit.

– No tenen un caràcter finalista, s’exigeix que tinguis les hectàrees i que les sembris; no controlen que cuidis bé aquell conreu subvencionat ni que tinguis un rendiment “x”. És el que va passar amb el lli… anava cremat; la subvenció ja era suficient com per donar negoci. Als Estats Units o al Japó també hi ha aquests tipus de subvencions, però són més coherents que els europeus: són a tant per explotació, no a tant per producció, perquè sinó estarien primant també les grans explotacions. Fins fa poc el sostre d’ajuts era de 100.000 dòlars per família, per explotació. Aquí a Europa no hi ha màxims, no hi ha un sostre; la reina d’Anglaterra, amb totes les terres de la corona, sembla que cobra menys que la duquesa de Alba -no sé què cobra, però se’n va cap als 800 milions de pessetes. És un disbarat. Aquests diners repartits per explotacions petites, a canvi de seguir visquent al Pallars, a l’Alt Urgell i a la Cerdanya, tindrien un sentit.

– És que a més a més estem parlant de molts diners, de xifres multimilionàries. No pot ser que es regali diner públic a canvi de no res. Si els donen a canvi de produir, estan beneficiant només a l’agricultura més productiva, que és precisament la que menys necessita els ajuts. Els criteris han de ser uns altres, ordenació del territori, del medi ambient, després es pot entrar en consideracions més específiques sobre si s’ha d’incentivar la no utilització de nitrats, de determinats fertilitzants… tot això es pot incentivar.

– Es menja malament. Els americans són els que mouen els quilos del GATT, primer, i ara en el marc d’aquesta ronda que ha començat a Seattle -amb la diferència que al menys se’ls han manifestat els pagesos, que ja era hora, que feia moltes generacions que no ho feien. Un dels arguments morals que fan servir els EUA de cara a la globalització és que així els països del Tercer Món vendran als països rics. Però ells no els compren res, exporten. Després qui està col·locant més producció agrària i ramadera a Europa són els Estats Units. I, curiosament, el segon país exportador de cereals del món és França. Per tant, el Primer Món té la tecnologia i la productivitat. Al Marroc no hi ha pagesos; hi ha jornalers, les millors terres són de la corona i de les famílies que l’envolten, i les arrenden -amb molt bones condicions, per cert- a empreses europees. Seguirà el model de l’Amèrica central, la United Fruit que s’hi va anar a instal·lar fa més de cent anys, durant els quals l’única cosa que ha deixat a l’Amèrica central són salaris -però baixos. Així, des de la Unió de Pagesos, el que no fem és dir que tornin a posar aranzels a les importacions, perquè som conscients que això de la globalització va endavant; però sí que diem que amb aquest model, amb tants intermediaris que controlen el mercat mundial de productes agroalimentaris, és més que dubtós que hi hagi desenvolupament. Si a més a més hi entra el negoci de la multinacional de torn, què pot quedar per al país productor?

– El problema ha estat el model de desenvolupament. Aquí hi ha ben poques cooperatives transformadores, elaboradores. Totes aquestes empreses conserveres que hi ha a La Rioja, a Navarra, a Múrcia, que fan unes confitures extraordinàries, són marques que treballen molt bé. Aquí a Catalunya una de les cooperatives més agressives -en el bon sentit, d’expansió- de totes, que era la de Guissona, hi han fet un cop d’estat, una tupinada, l’han convertida en una societat anònima.

– S’hauria d’haver incentivat més l’organització cooperativa, i la cooperativa no s’hauria d’haver limitat a recollir el producte i posar-lo a l’abast del comerciant, sinó que hauria d’haver fet també la transformació i la comercialització. És l’exemple del sector de l’avellana, d’una cooperativa de la Selva del Camp, que torren l’avellana, l’empaqueten al buit, procuren que l’avellana sigui de varietat “negreta”, que és la més bona… és clar, es nota de seguida la diferència amb l’avellana turca; si la gent la va coneixent es ven perquè és excel·lent. Un altre exemple són les cooperatives del sector del vi. Durant moltes generacions aquestes cooperatives només han aplegat el raïm i han elaborat el vi, però després s’han limitat a vendre’l a l’engròs als grans comerciants. Ara per primera vegada les cooperatives, tot just des de fa uns deu anys, contracten una nau, i envasen, i fan vins bons. Els del Priorat es comencen a vendre a uns preus boníssims, i a la Terra Alta també. Però això s’hauria d’haver començat a fer fa molts anys.

– No, no m’ho puc imaginar. Cada cop s’especula més amb la terra, i a Catalunya cada cop val més. I no es paga segons el seu valor de productivitat, sinó per expectatives. Avui, la construcció d’una via ràpida, d’una autovia, automàticament acosta el territori i augmenta el valor del terreny, però no per l’agricultura, sinó pel que allà s’hi pugui arribar a fer: urbanitzar.

– És una proposta que hem adreçat a tots els partits i no hi ha hagut manera. En general diuen que hi estan d’acord, però no ho plantegen mai. A Convergència és un tema que li fa pànic, el fons de terres, el banc de terres.

– Voldria dir que, per exemple, a França (o a Holanda, i a Dinamarca) quan un pagès es jubila i no té cap fill que ho continuï, es pot vendre la terra directament a un altre pagès, o bé, en cas que no trobi comprador, pot anar a la SAFER, que és un organisme amb participació pública, gestionat pels sindicats, que compra la terra, la paga a preu de mercat agrícola. Aleshores un jove que es vol incorporar com a pagès -li exigeixen els estudis pertinents- o bé un pagès que vulgui eixamplar l’explotació, ja sap on ha d’anar a comprar. És ben senzill: el pagès que ha de vendre cobra al comptat i a preu de mercat, i el que ha de comprar troba terra; que aquí no trobes terra ni per arrendar.

– Darrerament no tant. En el cas del Baix Llobregat hem aconseguit que s’acceptés el parc agrari. En el cas del Maresme, a Mataró mateix, amb l’acord de tots els pagesos, o amb l’impuls de tots els pagesos propietaris, hem aconseguit que terres que estaven qualificades d’urbanitzables, amb la revisió del pla d’ordenació es requalifiquessin com a terres agrícoles.

– No, de baixar no baixen. Per fer que la terra fos accessible caldria, a més a més, un mecanisme d’intervenció semblant a la SAFER francesa.

– Perquè, d’una banda per a Convergència reviscolar l’eslògan de la terra per a qui la treballa, el tema de la terra, és tabú. D’altra banda els partits de l’oposició, els partits d’esquerres, no se l’han agafat seriosament aquest tema, no hi volen jugar.

– Sí. A l’època de la República inventàvem aquí, ara ja ens han passat davant altres països, això és clar. La política més progressista que hem tingut pel que fa a la qüestió de la terra era la de la Generalitat republicana.

– Un 30% a la República, un 8% l’any 1974, un 3% ara, i baixant de manera que no hi pot haver sorpreses. Els pagesos de la meva edat, que no tenen els fills que continuen… i s’ha acabat.

– Hauria estat bé -i em penso que ja no és possible- mantenir com a mínim aquest 3%, procurant reforçar les parts del territori més febles, on hi ha els incendis forestals… S’hauria de comptar amb la gent de procedència urbana que s’hi volgués incorporar, que tinguessin estudis d’agricultura.

– No, perquè n’hi ha que s’han incorporat molt bé. Mira, la gran riquesa varietal que trobes ara de formatges de producció artesanal, en part és gràcies als neorurals.

– Quantitativament no, perquè tampoc és tanta gent. N’hi ha que han llançat la tovallola molt aviat, per la raó que sigui, però n’hi ha que els tenim incorporats, i que ja són pagesos.

– Possible sí, però no hi ha la voluntat de fer-ho. I recursos públics per dedicar a fer experiments d’aquesta mena segur que n’hi ha. Tampoc som un país tan pobre, carai! Es podria pagar, i també es recuperaria, es podrien treure diners d’altres partides, dels incendis forestals, per exemple, perquè si hi hagués més gent al territori també hi hauria menys riscos.

– En el sector del vi és molt potent, és amb el que funciona més bé. L’existència de les denominacions és una marca, es justifica per diferenciar productes de qualitat. Curiosament, em sembla que la primera va ser la de les Mataró Patatoes, que deu ser dels anys vint. Encara no existien les denominacions, i ho posen amb la marca, i en anglès, perquè la producció va orientada a l’exportació cap a Anglaterra. Els nostres avis, que òbviament no havien estudiat màrqueting enlloc, ho tenien molt clar: si els compradors són els anglesos… Deurien començar a tenir competència d’algun altre país, les seves eren més bones, i van posar-hi com a marca “Mataró”, que en aquell moment era capital d’aquest món. I el cert és que els va funcionar, fins a la guerra. Ara es tendeix a posar un dibuix d’una marieta; no significa que sigui un producte ecològic, sinó de producció integrada; vol dir que en el procés de producció hi ha un suport tècnic a través de les agrupacions de defensa vegetal, que -sobretot- tenen cura dels tractaments químics. L’ecològica ja és una altra cosa. Generalment els pesticides més antics tenen menys efectes de xoc i són més residuals, la majoria ja no són al mercat: n’hi ha d’altres de menys antics que també són residuals i que és millor no utilitzar.

– La progressiva desaparició de determinats productes ho facilitarà; la desinfecció del sòl s’haurà de fer per solarització, per vaporització, com es fa a Europa, que és un procediment que no és tòxic, ni residual, ni químic. El problema és que té un cost molt elevat de consum d’energia; has de fer vapor d’aigua, per escalfar la terra.

– En aquests moments, de producció ecològica no en tenim massa; n’hi hauria d’haver més per ser a tot arreu. Per poca producció no pots fer campanyes que costen molts diners; hauries de poder anar al supermercat i topar-te amb el producte, encara que no l’estessis buscant.

– Sí, a Alemanya això funciona molt bé, però tenen unes organitzacions de consumidors molt fortes, amb la seva revista setmanal. Estan molt conscienciats i exigeixen perquè estan molt ben informats. Aquí funcionaria, segurament, si tinguéssim la xarxa de cooperatives de consum que teníem abans de la guerra, totes sortides del moviment obrer. La Unió de Cooperadors, per exemple, tenia una xarxa estesa per tot Mataró, i això que aleshores només hi havia trenta mil habitants. Segurament un 30 o 40% del comerç total al detall de Mataró es feia a través de la Unió de Cooperadors. Si aquella xarxa s’hagués pogut mantenir, ara fóra perfecte connectar la cooperativa de consum amb les cooperatives pageses (la fruita, el vi…). Aleshores, on s’ha de vendre?

– Sí, una part de la producció va exportada. Jo tenia un company, el fill d’en Cercós, al Baix Ebre, que es va especialitzar en la producció de cítrics ecològics, i tenia una producció important, però no la podia col·locar aquí, la venia al mercat alemany. És un paio preparat, amb estudis, i ho ha fet molt bé, ho està fent.

– No ho sé. Nosaltres el que diem és que s’ha de fer més investigació, més experimentació i no córrer tant com fan les multinacionals, que quan han fet la inversió volen rendibilitzar el producte a corre-cuita. Ja se sap que una part de la producció de tot és híbrida, però no és el mateix la hibridació -creuar dues línies per fer-ne una altra, que és una cosa que ve d’antic, i que no suposa riscos- que la manipulació genètica. El futur, quin pot ser? Això no ho sé. Si a mi em diuen, que amb aquest blat de moro transgènic podràs aplicar tal herbicida en qualsevol estadi del creixement… Penso que no cal, que hi ha altres tècniques per tenir la terra neta d’herbes, fins i tot no deixar-la granar, fet a mà, com es feia abans. Ara, si em diuen que sortirà un transgènic que, per exemple, no hi caldrà fer tractaments químics d’insecticides, aleshores, parlem-ne. De moment, els transgènics que es coneixen no són més productius que els híbrids; aleshores, certes comoditats afegides, per a mi són secundàries. Temps a venir es veurà cap a on s’orienta.

– Que estudiés, que practiqués, i que busqués un padrí, pel tema de la terra. És dur en molts aspectes. El 97 o el 98% de pagesos de la meva generació hem nascut en cases de pagès, hem après l’ofici de petits; els d’ara a més tenen la formació reglada, que és molt important.

És un conjunt de causes, hi ha altres problemes, com l’econòmic A les condicions de treball t’hi acostumes de petit, els de la nostra generació hem hagut de treballar força més hores que la mitjana dels altres oficis; pot ser important per a un que s’incorpora ara, i que els seus companys no són pagesos. Abans els matrimonis eren diferents: pagès amb pagesa, ara són mixtes i hi ha una incompatibilitat d’horaris, de vacances. Tot això, que no era massa important fa anys, a la vida moderna ho és força. En molts casos la mateixa família ho desaconsella al fill. Malament rai.