L’1 de gener de 2006, el telenotícies de les20 h de TF1 (el TN més vist a França) fa un balanç de la nit de Cap d’Any: 450a 500 cotxes cremats durant la nit, que vol dir “tan sols un centenar més quel’any passat” i això significa, segons la periodista, “un retorn a la normalitat”, de la qual cosa el Ministeri de l’Interior se n’alegra. Per la seva banda, el Partit Socialista,que no comparteix aquesta interpretació, assenyala la seva inquietud respecte ala violència urbana. El Partit Comunista (o el que en queda) rep una bronca de la premsa per haver proposat una lectura “marxistitzant” de les violències del novembre: per als intel·lectuals orgànics encarregats dels editorials de la premsa francesa, és fals, ridícul i, fins i tot, inconcebible, pretendre queels joves responsables de les violències urbanes són elements radicals d’unaclasse popular en revolta. Més sorprenent encara: l’extrema esquerra, que aFrança intenta ocupar el lloc deixat pel Partit Comunista, i, per tant, intentaaparèixer com una força política “sèria” i “creïble”, denuncia “algunsesquerranosos que presenten el que anomenen el radicalisme dels joves de suburbicom un exemple a seguir pels treballadors” (Lutte Ouvrière, desembre 2005).
Vet aquí el panorama francès, sis setmanesdeprés dels esdeveniments. D’una banda, el govern de dretes i la sevaadministració, totalment convertits a les polítiques neoliberals de tractamentde la violència i de la delinqüència, proclamen una “tolerància zero” de caraals electors, mentre estableixen, de fet, un llindar de tolerància de 450 a 500cotxes cremats en una nit.
De l’altra, una esquerra massivament guanyadaper allò que els alemanys anomenen la Gesellschaftspolitik, és a dir perl’organització de la societat en funció de les regles liberals del mercat, queha perdut, al mateix temps que els seus instruments teòrics, la seva capacitatde comprendre la societat. Aquesta esquerra que es queda reduïda a comentar lapolítica governamental, a reclamar més fermesa, més policia, i a mostrar-se mésalarmista que el Ministre de l’Interior, aquesta esquerra critica amb mésduresa que el Sr. Sarkozy les poques veus que reclamen una altra anàlisipública dels esdeveniments, més enllà de la simplista “la xusma ha cremat elsseus propis cotxes, autobusos i escoles, l’ordre republicà està en perill, calprendre mesures definitives contra la inseguretat”.
No proposaré aquí una explicació del que s’haproduït en els suburbis de diverses grans ciutats franceses al novembre:caldria, per això, reprendre la història de la creació d’aquestlumpenproletariat immigrat des dels anys 60, mostrar com els pares delsamotinats d’avui han construit la França dels trenta gloriosos1sense pensar realment que s’hi instal·larien definitivament, i com els germansgrans han vist frustrades les seves temptatives d’apropiar-se de la culturadels francesos mitjans. Caldria explicar les dificultats econòmiques, socials,escolars, les vexacions i el racisme en el moment d’un contracte de treball ode buscar habitatge, i més en general els fracassos de vides que nos’aconsegueixen adaptar al model liberal de l’individu “empresari d’ellmateix”, que gestiona els seus estudis, la seva carrera, la seva família, i esveu recompensat pel poder de comprar tots aquells béns de consum pels quals lapublicitat suscita sàviament el desig. Caldria explicar, finalment,l’explotació cínica de la immigració a França des de fa 30 anys, responsable detots els mals segons el Front Nacional i una part cada cop més gran de ladreta, eterna càrrega d’una esquerra dividida entre un humanisme cosmopolita iel seu deure de defensar els treballadors amenaçats per la immigració d’un“exèrcit de reserva del capitalisme”. Entendre què ha passat reclama un llarg ijust estudi que pot canviar completament moltes idees rebudes, i un informeexhaustiu que exposi tots els components del fenomen (econòmics, culturals,socials, educatius, estètics –sobretot, s’hauria d’analitzar el rol de latelevisió i del cinema en la construcció d’una imatge, d’un model decomportament de la “xusma”).
Però ¿és possible, en aquest curt espaiintentar aclarir una altra qüestió, que aquests aldarulls han evidenciat i queés, sens dubte, encara més important a mig termini: per què l’esquerra no haentès res, no ha proposat res, no ha indicat res? ¿Com s’ha pogut arribar alpunt que una revolta popular, encara que sigui tan violentament absurda (ja queno podem oblidar que és una violència popular que va contra el poble, en llocd’anar contra el poder, o contra els rics), no suscita res més, per part del’esquerra, que una condemna moral i una crida a més repressió policial? O, perdir-ho d’una altra manera: què és una esquerra que no té mitjans intel·lectualsper comprendre les revoltes populars? Què ha passat des del 1968 perquè l’únicaexplicació una mica seriosa sigui aquesta vella antiga pseudomarxista proposadapel Partit Comunista que no arriba a representar ni al 4% dels electors?Evidentment, els fets són complexos i la novetat és desconcertant: és cert, ésdifícil comprendre una revolta popular quan crema els seus propis barris. I ésmés difícil encara proposar una explicació simple, accessible al públic en general.En poques paraules o en poc temps. En sóc testimoni. Però existeixen teoriesexplicatives. A la dreta, les polítiques i els periodistes que les serveixenhan sabut recolzar-se en cinquantaanys de recerques liberals en polítiques socials (G. Stiegler, G. Becker, etc.)i treure’n alguns eslogans i principis explicatius propis per adornar elsdiaris.
A l’esquerra, existeix l’arsenal intel·lectuala la disposició de les polítiques, i està ben fornit. L’esquerra francesa notindria ni necessitat d’aprendre llengües per llegir alguns autors que lipermetrien comprendre, més enllà dels aldarulls de novembre, quinestransformacions brutals estan vivint les nostres societats: podria trobar enalguns autors francesos (i, a sobre, no marxistes) molt material. Per exemple,si llegís Bourdieu, podria veure fins a quin punt la cultura i els seuscriteris de gust reforcen les divisions de classe. Aprendria que les eleccionsen matèria d’estudis, però també de lleure i de diversions, no són lliures,sinó que estan socialment determinades, i la determinació respon a estratègiesinsconscients de classe, gràcies a les quals les diferències de capitaleconòmic es reforcen mitjançant les diferències de capital social i cultural.En els llibres de Deleuze, descobriria com el capitalisme és, per naturalesa,destructor de territoris i de lligams, i produeix desarrelament i violència. EnFoucault, trobaria una història del poder i dels seus mecanismes i,particularment, de la manera en què el neoliberalisme ha planificat una revoluciósocial destinada a permetre l’adveniment d’un món d’emprenedors individuals,les accions dels quals serien regulades pel mercat i la lliure competència. Hitrobaria explicades les polítiques econòmiques i socials fundades en unaveritable “fòbia d’Estat” que es desenvolupen a Alemanya des de 1948, a Françades de 1969 (excepte potser el breu parèntesi 1981-1983), i a Europa des queexisteix el projecte d’Unió.
Ara bé, és aquesta política, són aquestsmecanismes que han conduït a l’explosió de novembre de 2005 (sense oblidar elbosc que s’amaga darrere l’arbre: el desmembrament del teixit social francès ieuropeu). D’una banda, des de fa 30 anys les polítiques econòmiques segueixenel dogma neoliberal segons el qual el manteniment de la moneda i dels preus sónl’únic objectiu concebible per un govern: ni la plena ocupació, ni el benestar,ni la redistribució de les riqueses, ni la construcció d’una industria nacionalno poden ser objecte d’una política econòmica digna d’aquest nom. És així quees fabrica, des dels inicis dels anys 70, una societat en la qual l’especulaciófinancera és l’únic mitjà per mantenir o augmentar el seu poder adquisitiu i enquè, per tant, el treball perd una gran part del seu valor.
He fet classes al Mirail, en aquest suburbi deToulouse on les nits han estat particularment violentes: he vist fins a quinpunt els joves estudiants, fills d’immigrats algerians, menyspreaven la vidalaboriosa dels seus pares, que només els havia permès sobreviure abans detrobar-se a l’atur per la resta de la seva vida activa. He vist que lespolítiques econòmiques tenen un impacte directe sobre el teixit social:renuncieu a la plena ocupació, suprimiu, per als pares més vulnerables, lapossibilitat material de fer viure la seva família, ensenyeu als fills que eltreball no aporta res i que la virtut consisteix a posseir (un Mercedes, unRolex, la noia més bonica), i obtindreu una contra-societat en què els nois de14 anys fan la llei a casa seva, perquè amb els seus tràfics fan viure millorla família que amb els subsidis d’atur del pare. Per què, aleshores, no hauriende cremar els autobusos que porten els seus pares a la feina?
D’altra banda, l’escola que, després d’haverconstatat que havia fracassat en fer entrar els fills dels immigrats africans enel motlle “els nostres avantpassats els gals”, ha decidit abandonar aquestmodel, en lloc de reformar-lo, i doblegar-se a les ordres terminants de lespolítiques escolars neoliberals: es tracta, des d’ara, d’oferir, a aquells queen tenen els mitjans, unes “carreres” que els asseguraran un lloc escollit enla societat de demà. Per als altres, els de les Zones d’Educació Prioritàries(ZEP), els que se sap que no en treuran res, una espècie de guarderia fins als16 anys: el temps d’escola es concep com una “inversió” de la qual l’individuen treurà una certa renda en el futur que beneficiarà el país. Com per a totainversió, es tolera un cert marge de pèrdues: però els estudiants de les ZEP nosón idiotes i saben molt bé que formen part de la “pèrdua seca” de la societat.Per què no haurien de cremar les seves pròpies escoles?
Ja que han cremat les escoles dels pobres iels cotxes dels pobres, els aldarulls de novembre no constitueixen un fenomende lluita de classes: d’acord. Però, encara que sigui així, l’esquerra no téres a dir? No caldria que algú expliqués, per exemple, que hi ha encara unaexplotació econòmica, i que, si la lluita de classes ha desaparegut, no ésperquè ja no hi hagi desigualtats sinó perquè els mecanismes i els símbolsd’identificació que feien que els antics explotats tinguessin consciència deformar una classe han desaparegut?
La tasca històrica de l’esquerra, des queexisteix, ha estat sempre pensar en el fenomen de la dominació i proposar unaorganització social susceptible de disminuir-ne els efectes. En un temps,l’esquerra ha estat marxista i la dominació s’ha pensat aleshores en termesd’explotació. El fet que l’esquerra francesa hagi deixat de ser marxista potserés bo, però convertir-se al neoliberalisme, com ho han fet totes les esquerreseuropees, implica deixar, en el mateix moment, de ser l’esquerra. En efecte,des del moment que es subscriuen les polítiques educatives, socials,econòmiques, fonamentades en una veritable fòbia a l’Estat, i que tenen com afinalitat declarada modelar la societat de manera que un mercat de lliurecompetència pugui esdevenir el regulador del conjunt de relacions socials, esrenuncia a qualsevol programa “d’esquerra”, al mateix temps que es destrueixenels fonaments històrics de la vida en comú. I, si al mateix temps, es manté undiscurs tradicional d’esquerra, potser s’arribarà a enganyar els electors unsvint anys, però es condemna a una esquizofrènia política de la qual avuiconstatem els efectes en tots els partits d’esquerres europeus.
El primer d’aquests efectes, i el que aquí ensinteressa, és la ceguesa progressiva per a tots els fenòmens de marginació, depobresa, d’augment de les desigualtats que són conseqüència de les polítiquesneoliberals. Ceguesa també per a les reaccions populars, amb aquest efectedevastador: no essent ja capaç de reflexionar sobre aquestes reaccions (niteòricament, col·locant-les en categories, ni políticament, incorporant-les enestratègies) no se’ls pot fer costat, ni portar-les a la consciència de simateixes. Privades de consciència, aquestes reaccions cegues només poden serviolentes i mal dirigides, i és així com hem viscut al 2005 un aldarull bàrbarcom el que descriu Émile Zola a Germinal: una còlera bruta de la multitud, enun estat pre-polític. Un cop acomiadat el marxisme, que no ha estat reemplaçat,l’absència de pensament polític d’esquerra condemna les revoltes populars a sernomés insurreccions estúpides i sense objectiu.
1. “Els Trentagloriosos” (1945-1973) és una expressió de Jean Fourastié que designa, per a alguns països, com França, uns anys d’expansió econòmica i d’un cert benestar,fins al crack petrolífer i la crisi energètica.
Comentaris recents