Aprovat l’any 1978, l’Article 20, el de la llibertat d’expressió, oferia sobre paper allò que durant 40 anys s’havia negat en la praxi periodística i intel·lectual del país: expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions a través de la paraula, el text escrit o qualsevol altre sistema de reproducció. També es prohibia la restricció d’aquests drets mitjançant una censura prèvia, s’establia l’organització i control parlamentari dels mitjans de comunicació públics i, de pas, se’n garantia l’accés a la ciutadania.
El concepte llibertat d’expressió dut al periodisme ens parla també de llibertat d’informació. Són dos pilars constitucionals, l’exercici dels quals forma part del dia a dia del gremi de periodistes, però que, cada cop, són més difícils de protegir davant els interessos d’una creixent complexitat del món empresarial, que ha dut a cada mitjà de comunicació a formar part d’un paraigües en el qual s’hi aixopluguen altres mitjans. La suma d’aquests mitjans desemboca en el que s’anomena grups de comunicació, que abasten des de la premsa escrita fins a la ràdio o la televisió, passant per tota mena de revistes o suports multimèdia.
Davant d’una concentració tan notòria, els missatges que circulen a través d’ aquests mitjans de comunicació corren el risc d’unificar-se o de disfressar-se en una pluralitat de missatges que, en el fons, apunten a una mateixa direcció.
No es descobreix res de nou si s’afirma que, des del dia que va aparèixer el primer diari, hi ha hagut un etern flirteig entre classe política i mitjans.
La novetat, entre cometes, és que, a hores d’ara, alguns dels principals líders polítics catalans reconeixen obertament la relació d’amor-odi entre polítics i periodistes, la mateixa que es torna del tot vertiginosa quan s’entra en els mitjans de comunicació públics dependents dels governs en què, com passa en un cos tècnic futbolístic, els càrrecs són de confiança. Tant en aquest casos com en els de les empreses de titularitat privada, els màxims responsables vetllen perquè se segueixi a tots els nivells el què qualsevol mitjà de comunicació té: una línia editorial. Línia que ve a ser el posicionament a l’hora d’opinar o interpretar, que no informar, sobre uns fets concrets.
En aquesta postura hi pot influir un ventall molt ampli d’interessos, depenent del tipus de relació que les empreses de comunicació puguin tenir amb altres actors empresarials, polítics o econòmics.
Amb la profusió de mitjans de comunicació i malgrat la seva concentració al voltant de grans grups empresarials i les pressions alienes als interessos periodístics, podem afirmar que la llibertat d’expressió existeix. Una altra cosa són les possibles conseqüències que pot tenir allò que es diu. Per tant, de dir es pot dir el que es vulgui, però a l’hora de la veritat, el més important no és el “què” sinó el “com” es diu. A partir d’aquí s’entra en el terreny pantanós dels qui veuen el got mig ple o dels qui el veuen mig buit i vesteixen la seva postura particular, única i intransferible, d’informació imparcial. És la tan suada objectivitat, la de la independència de reflexions, sentiments, prejudicis, quan es tracten els esdeveniments, les dades… a tractar.
Per tant, més que l’Article 20 de la Constitució espanyola, en la nostra societat i, en la de la majoría de països del món, el que perilla és un altre dels principis fonamentals de l’ofici del periodista: el principi de neutralitat. Si neutral és aquella persona que no és ni de l’un ni de l’altre de dos bàndols en pugna, o de dues opinions oposades, comprovarem que la neutralitat no està de moda. No mentre es mantingui, o augmenti, el to i posicionament dels mitjans i proliferi la manca de neutralitat en els titulars de les capçaleres més importants del país. No mentre continuem referint-nos a alguns comunicadors, tertulians o editorials dels principals rotatius com a líders d’opinió i no com a líders d’informació.
Fa uns anys, ningú no podia llençar la primera pedra, però molts van criticar el format periodístic d’un programa televisiu nocturn amb un presentador capaç de mesclar opinió, informació i els colors més estridents de l’última corbata de moda, en un producte pretesament periodístic que se situava al límit de tota legitimitat d’imparcialitat. Aquell espai era una conseqüència del que llavors ja es feia a la televisió i en altres mitjans? Probablement sí. Ha fet escola? La resposta torna a ser afirmativa, fins al punt que la ciutadania, sembla que cada cop més, premia la subjectivitat en el periodisme atorgant-li el favor del seu interès i seguiment.
Una subjectivitat, voluntat de manca de neutralitat, de la qual s’alimenten cada cop més les línies editorials i, ara, potser més que mai, la batalla se centra en aconseguir que els camins dels mass media no es perdin en valls d’imparcialitat dubtosa.
En aquest camp de batalla, el periodista es debat entre ser entre els dirigents del conflicte, controlar què es diu i com es diu, o encaixar les bufetades dels qui envien a primera línia del front. La teòrica tan ben apresa i tan ben definida sobre el paper a les classes de teoria de les facultats de comunicació, es difumina quan arriba el moment de la pràctica i les seves línies, abans clares i gruixudes, es van aprimant fins tornar-se extremadament febles.
Quin marge li queda, doncs, al periodista a l’hora d’ informar o opinar sobre uns fets? Quina força té el periodista per resistir les eternes temptacions d’interessos aliens?
Després d’un llarg procés de treball i de col·laboració entre representants de Comissions Obreres, d’UGT, del Col·legi de Periodistes, de la Facultat de Ciències de la Informació i de diversos mitjans de comunicació, s’ha aconseguit tirar endavant el text d’un estatut marc de redacció que serveix d’escut i emmuralla drets bàsics del professional de la informació.
Pel tema que ens ocupa cal remarcar els següents punts:
Els drets i deures de la professió periodística constitutius del deure primer d’informar, han de basar-se en uns principis ètics que tots els professionals han de respectar i que no poden ser vulnerats per la línia editorial del mitjà informatiu ni per la política econòmica i comercial de l’empresa. Aquests principis es basen en el Projecte de Codi d’Honor Professional de l’ONU i la Declaració de Drets i Deures dels Periodistes de la UE.
Hi ha la possibilitat de rescindir el contracte amb l’empresa on es treballa si es justifica raonadament un canvi substancial d’orientació en el mitjà i aquest canvi, fet palès per actes reiterats, afecta les conviccions o la independència, o bé vulnera l’ètica professional o els principis del mitjà. Aquesta rescissió, a més, es considerarà com un comiat improcedent, amb dret a indemnització.
Un membre de la redacció no podrà ser obligat a complir un acte professional o a expressar una opinió contrària a les seves conviccions, a l’ètica professional o als principis editorials.
També resulta significativa la implicació de tot un equip de professionals. Si el 30% de la redacció considera que una posició editorial o el tractament d’una informació vulnera l’ètica professional o els principis editorials, o distorsiona els fets objecte de l’editorial o de la informació, podrà exposar la seva opinió discrepant en el propi mitjà en el termini més breu possible.
És un ventall prou important de possibilitats d’autodefensa davant d’una situació que poques vegades arriba al límit. I, en cas d’arribar a aquest límit, les portes que se li obren al periodista el llencen de cap a un mercat laboral cada cop més saturat i precari.
Cal treballar de valent perquè això no passi, perquè si una cosa hi ha del tot estèril i inútil en el camp de la comunicació, és un mitjà sense credibilitat.
Comentaris recents