La llibertat en l’era digital

En Ramon, ciutadà conscient i lliure, va a l’Abacus i alhora que compra els llibres de l’escola dels seus fills, en compra d’altres que li interessen, una pel·lícula de vídeo i material divers. La caixera prepara el rebut a partir dels codis de barres que, al mateix temps, ho descarreguen tot de l’estoc, abaratint la gestió de la botiga. A través dels pagaments algú pot tenir un retrat fidel dels interessos literaris, fílmics i gastronòmics i de les prioritats de lleure d’en Ramon.

Ell però, està tranquil. Hi ha un organisme que vetlla per la confidencialitat de les bases de dades. Clar que ningú no li ha dit que uns quants bons funcionaris han de fer el seguiment de milers de bases de dades, amb dades personals i, que quan intervenen –que ho fan– és sempre a partir de la denúncia de particulars directament afectats, mai a partir d’inspeccions d’ofici.

D’altra banda, els programes de gestió d’estocs, els comercials de gestió de clients i els financers de gestió de comptes corrents, que sense caure dins de la llei, contenen informació valuosa sobre persones i empreses de tot el país, no tenen cap control, ja que es confia que les empreses els vigilaran, perquè és informació estratègica.

Però no s’atura aquí la seva relació informàtica: ell treballa al departament d’administració d’una agència d’informes comercials i està molt content perquè ara pot presentar totes les declaracions de tots els impostos a través d’Internet. Però no està gens content quan ha de pagar els submarins que, des de la Seguretat Social i des dels bancs, passen informació confidencial de persones a qui s’està buscant per temes de morositat o vés a saber per què. Informacions extretes de bases de dades confidencials de l’administració.

Quan plega, després de fer vida de família, en comptes dels programes de televisió sempre pesats i idiotes, es dedica a navegar per Internet fent pràctiques d’anglès i baixa fitxers de jocs amb els codis de seguretat trencats, o de música de CD introbables en uns casos o massa cars en d’altres, gràcies a programes fàcils i àgils de baixar i d’instal·lar.

S’ha fixat que, de vegades, alguns d’aquests programes, tenen diversos fitxers executables, alguns dels quals són programes troians, veritables portes d’entrada perquè els detecti un hacker o, algú altre, espïi allò que consideri interessant de l’ordinador de casa o de l’empresa. Per això, ha instal·lat un programa que ha baixat de www.lavasoftUSA.com, que esborra els programes troians instal·lats del seu ordinador.

Ell, però, no sap que quan entra en moltes webs, petits programes incrustats a les imatges de la pàgina que contempla, de vegades d’un pícsel de mida, escannegen el seu ordinador per saber quines webs ha visitat prèviament, i per tant, quins interessos té i quins no.

També poden descobrir quin software té instal·lat a fi de fer estudis de mercat i detectar quins programes es pirategen i quins no.

En alguns casos, els innocents cookies que es deixa instal·lar a l’ordinador, perquè li han dit que serveixen per accelerar l’accés a les webs, el que fan, a més, és informar la web d’origen de quan i quanta estona es connecta a Internet sense tornar a aquella Web. Tot això, de moment i que se sàpiga, naturalment.

Li van comentar que els americans, de fa anys, molt abans d’Internet, van dissenyar un programa informàtic que rastrejava trucades a través de tot el món, i que quan detectava determinades paraules clau, gravava immediatament i automàticament la conversa, que era traduïda i analitzada per l’espionatge, americà, anglès, francès, israelià o alemany.

Ell té un navegador que li permet encriptar a 168bits! I per això està molt tranquil quan envia adhesions als moviments antiglobalització. Perquè no s’ha parat a pensar que, després d’amenaçar amb els tribunals als navegadors que oferissin aquest nivell d’encriptació fora dels Estats Units, de sobte, quan ho van fer, no hi va haver cap conseqüència posterior.

Potser perquè, com va acabar reconeixent una comissió del Parlament Europeu, els correus electrònics de tothom són transparents al sistema de recerca Echelon, dissenyat per la CIA i l’FBI.

En Ramon no ho sap, però, si cal, és un home transparent. Només cal que algú estigui interessat en mirar que hi ha dins del seu cervell i a través dels seus actes ho sabrà.

Com ha passat al llarg de la història, tanta gansoneria amb la confidencialitat… i qui ho vol, se la salta. Excepte en el cas dels paradisos fiscals, els arxius dels serveis secrets i les declaracions patrimonials dels rics.

Potser és hora que ens adonem que l’única garantia que hi ha no és posar barreres, sinó obrir finestres, que els serveis secrets tinguin control parlamentari, que els arxius siguin públics al cap d’un temps prudencial, que es deixi de reconèixer i s’expulsi dels organismes internacionals aquells països que posen infinites barreres a la lliure circulació d’informació i no de capitals, perquè, des de sempre, la transparència és la millor garantia de la democràcia.