Després dels terribles actes terroristes de l’11 de Setembre i de les reaccions dels EUA, s’han posat de manifest algunes característiques del món que abans no apareixen com a tan evidents.

El món àrab no està globalitzat, els instruments de control polític i econòmic, des de Marroc a Pakistan, són diferents als occidentals. Aquesta és una afirmació arriscada que s’ha plantejat poc aquests dies i valdria la pena discutir en profunditat.

Els EUA no són invulnerables i per tant no poden mantenir la posició d’aïllament que defensava últimament i que tenia un ampli suport en la consciència de la seva població.

L’Aràbia Saudí, a més de tenir unes estructures politico-religioses profundament antidemocràtiques, ha estat potenciant i finançant organitzacions religioses, politiques i caritatives que expressen la concepció més integrista del món islàmic.

Hi havia una crisi econòmica que afectava especialment els EUA i Japó, però també Europa, sense que hi hagués criteris clars de com superar-la i que afectava els motors del desenvolupament dels últims anys, especialment les noves tecnologies. Els EUA han creat, en funció d’interessos durant la guerra freda, criatures que atacaven els seus enemics però que, com passa sempre, desprès tenen vida pròpia i ara atempten contra els seus propis interessos.

El que sí era evident, com a mínim a Europa, és que el terrorisme és difícil d’eradicar i molt més si té suport entre un sector de la població.

Els esforços dels EUA per construir una aliança que aplegui països àrabs i musulmans xoca amb el sentiment antiamericà d’amplis sectors de la població. Sentiments que s’han generat durant molts anys pel conflicte entre Israel i els palestins, el bloqueig d’Iraq amb conseqüències desastroses per la seva població, la pobresa i el manteniment o imposició de dictadures. Que Bin Laden passi a ser considerat un heroi per part de sectors importants de la població a nombrosos països, especialment a Pakistan i els territoris palestins, demostra que, en aquest cas, el terrorisme té un ampli suport. Si els herois es converteixen en màrtirs, el suport a través de manifestacions es pot convertir en quelcom de més actiu.

Amb el canvi d’enemic, els EUA canvien també el suport a les seves “criatures”, entre els nous aliats importants apareixen el govern de Pakistan i Putin, cap del dos s’ha destacat precisament pel respecte als drets humans i la defensa dels interessos dels seus ciutadans. En el cas de Rússia, la guerra de Txetxènia i anteriorment el suport a Milosevic han ajudat a radicalitzar postures en el món àrab. En el cas de Pakistan, la presa del poder a l’Afganistan per part dels talibans, no es pot separar del suport que el govern de Pakistan els va donar. En transformar-los ara en aliats principals en aquest conflicte, els EUA no solament demostren que la defensa de la democràcia no és precisament un dels seus objectius prioritaris, sinó que creen les condicions perquè aquests governs es considerin amb carta blanca per actuar en el si del seu territori, amb les conseqüències que això pot tenir de cara al futur.

La repugnància que el règim dels talibans, amb l’escandalosa violació dels drets humans especialment amb les dones, causa a tots els demòcrates, és un element distorsionador en l’actual situació. Si la intervenció serveix per canviar aquesta situació pensem que alguna cosa s’haurà guanyat. Davant d’aquesta idea, no podem oblidar la necessitat de posar sempre per davant la defensa estricta dels Drets Humans i que la defensa d’uns drets no pot realitzar-se a canvi de sacrificar-ne uns altres. La lluita contra el terrorisme, segons el criteri de les nostres autoritats (internacionals i nacionals) s’ha de realitzar restringint les llibertats.

Un dels punts més dèbils de l’aliança que preconitzen els EUA és la situació dels territoris palestins. Com hem de qualificar l’actuació del govern israelita que té al front un criminal de guerra reconegut i un ministre d’exteriors considerat demòcrata i partidari de la pau? Els “assassinats selectius” de dirigents palestins estan més justificats que l’assassinat d’un exministre israelita? Hem d’utilitzar la paraula terrorisme solament quan atempta contra el sistema occidental? L’actuació del govern israelita solament mereix el qualificatiu de terrorisme d’estat.

Solament si utilitzem la mateixa mesura per qualificar les actituds violentes, tant si provenen del mon àrab com de l’occidental, tindrem la capacitat moral de defensar el nostre sistema democràtic com a superior als altres. Solament en la mesura en què defensem els Drets Humans i condemnem les seves violacions amb la mateixa energia, vinguin d’on vinguin, podrem dir que la nostra posició és conseqüent.