Com diu un historiador francès el “problema jurídic” del matrimoni, ho ha estat sempre essencialment per als rics. Per exemple, durant tota l’edat mitjana els pobres s’ajuntaven davant de la comunitat (aspecte social) i davant de Déu (aspecte transcendent), tenien fills, eren més o menys feliços criant-los i morien anònimament.
Si alguna propietat, a més de la força de treball, estava implicada en el tracte, era abans del matrimoni que els caps de clan, de família o els representants legals dels protagonistes aclarien drets i obligacions, propietats i deutes, mitjançant uns capítols matrimonials sempre cínicament materials i realistes.
L’Estat ha imposat un model de parella pensat per garantir jurídicament i econòmicament la reproducció d’una classe, amb l’argument fal·laç que el contracte matrimonial és la defensa dels més desprotegits (la dona i els nens).
Ens hem deixat dur pel fonament catòlic i l’ideal romàntic dels burgesos de finals del segle passat, els quals intentaven donar una mica de contingut transcendent a un contracte matrimonial que significava intercanviar capacitat de produir hereus del patrimoni (mascles evidentment) a canvi de benestar material.
Si acceptem que la parella és i ha d’ésser el nucli articulador de la reproducció física i simbòlica, i per aquesta raó és el lloc privilegiat d’expressió lliure i sincera de tots els sentiments, se’m fa difícil d’entendre que un estrany hi pugui intervenir executivament i dir a partir de quin moment una parella és vàlida o no; quin tipus de parella és legal i quin no; qui té la culpa d’una separació i per tant ha de ser castigat.
Només en un cas és justificada la intervenció de la justícia i caldria potenciar-la encara més, quan una de les parts o les dues utilitzen els fills com una arma sense respectar-ne els sentiments i els drets. I justament en aquest cas, obeint no sé quin mandat diví, és on els jutges toleren més situacions injustes i actuacions punibles.
En totes les cultures ha existit i existeix el pacte matrimonial, però només en la nostra, un estrany a la parella, el jutge, té poder executiu en qüestions materials i sentimentals.
Cal retornar als ciutadans la majoria d’edat en les seves decisions i eliminar una tutela que no té cap justificació, i deixar que el ciutadà decideixi qui és la seva parella; a partir de quin moment; què implica ser parella i durant quan de temps i, per a què?
Comentaris recents