No hi ha neutralitat possible. O eduquem o deseduquem. Si no eduquem en valors i principis de drets humans, democràcia i bé comú, estem deseducant en contravalors i principis del capitalisme neoliberal. Educació o barbàrie. 

La democràcia en risc i els seus enemics 

Ens hem de preguntar què hem fet a l’escola pública, en els últims vint anys, perquè tants joves es declarin avui votants del neofeixisme i no els importi que hi hagi un règim autoritari com a forma de govern a l’Estat, si «porta prosperitat». Potser en la formació inicial i permanent, el professorat, en comptes de rebre formació en pedagogia antifeixista, estàvem sent formats en competències digitals, mindfulness, gamificació, flipped classroom i l’última innovació de màrqueting que arribés en anglès, mentre el projecte democràtic, els drets col·lectius i l’aposta per una societat més justa i inclusiva estaven fent fallida i l’educació pública s’hi mantenia aliena. 

I dic que ens hem de fer aquesta pregunta a l’escola pública perquè és l’única plural i amb capacitat de plantejar una educació crítica, lliure i laica. Una educació que qüestioni críticament el model social que hem acabat normalitzant. Un model, el capitalisme, que ha estat imposat a matadegolla a través de tots els mitjans de socialització. El poder econòmic ha fet servir tots els mitjans que té a l’abast per imposar el seu relat, una narrativa que justifica els seus privilegis i consagra normativament el seu estatus. No tan sols han comprat els mitjans de comunicació majoritaris, sinó que tenen a les seves mans les xarxes socials, influeixen en les polítiques públiques o directament són els qui les fan, financen investigacions, congressos, publicacions, universitats i escoles… D’aquesta manera, ens han ensinistrat per assumir que aquest és l’únic sistema possible: que uns quants acaparin els recursos de tota la humanitat, com denuncia l’ONG Oxfam amb el seu demolidor informe de 2024, en el qual exposa com l’1 % més ric posseeix més riquesa que el 95 % de la població mundial, i que aquesta oligarquia global d’ultrarics i les megaempreses que ells controlen estan fixant les regles del joc a favor seu, a costa de la resta de la població.  

A les escoles privades concertades (subvencionades públicament) no es poden fer aquesta pregunta. Perquè, tot i que algun professor o professora pugui tenir una visió crítica, les escoles concertades tenen ideologia política pròpia, en la qual formen el seu alumnat. Així ho va establir el PSOE l’any 1985, amb la Llei orgànica del dret a l’educació (LODE), i així ho han seguit mantenint fins ara, al llarg de diversos governs. El 1985 el va denominar eufemísticament «ideari de centre». Possiblement, va ser una concessió al feixisme encara regnant de la dictadura (que, per cert, mai no ha deixat de ser-hi, larvat dins del PP, mitjançant aquest «feixisme etern» al qual al·ludeix Umberto Eco i que ara ha ressorgit de manera clamorosa). Però aquest «ideari» es continua mantenint actualment. En funció d’aquest ideari, d’aquesta ideologia política, els amos de cada centre estableixen el projecte de centre; contracten el professorat afí a aquesta ideologia política; seleccionen els llibres de text que s’utilitzaran; seleccionen el seu alumnat i les famílies; fins i tot, a vegades, «obliguen» a anar a missa o a actes religiosos, etc. No podem oblidar que el 63 % d’aquests centres concertats està en mans de la jerarquia catòlica, una de les més integristes de tot Europa. I la major part de la resta de centres concertats està actualment en mans de corporacions i fons d’inversió.  

Aquesta formació ideològica (neocatòlica i neoempresarial) de la immensa majoria dels centres concertats a Espanya —sempre hi ha alguna excepció— és el substrat de bona part de l’«educació neofeixista» que està alimentant la nova vertebració de les «dues Espanyes»: la democràtica i inclusiva, formada des de l’escola pública plural; i la segregadora, d’ideologia neoconservadora i d’extrema dreta i dreta extrema, alimentada des de l’escola concertada, aquesta anomalia europea que continuem finançant amb diners públics dels nostres impostos en contra de la mateixa democràcia.   

Perquè el professorat de la pública és plural, tenint en compte que accedeix a través d’una prova en què compta la capacitat, la igualtat i el mèrit, mentre que el professorat de la concertada és seleccionat per l’amo del centre en funció de la seva afinitat ideològica. Perquè l’alumnat que pobla les aules de la pública és divers i plural, atès que la pública és una educació inclusiva que no segrega a ningú, mentre que la concertada és el factor més important de segregació educativa i social de l’Estat espanyol (el 82 % de la població migrant, de minories i amb necessitats educatives especials és a la pública).  

Perquè també han aconseguit instal·lar en les famílies la demanda de «triar centre», és a dir, de seleccionar el suposadament millor centre educatiu «per als teus» (a fi d’alimentar la pedagogia de l’egoisme), en comptes d’assegurar el millor centre per a tots els nens i nenes, ja que tots i totes, al marge que siguin teus, tenen dret a la millor educació possible. En una societat capitalista, que estimula la competitivitat i l’egoisme personal com a essència del desenvolupament personal i social, aquesta selecció de centre s’ha convertit, de fet, en demanda, per part de la classe mitjana aspiracional —poca població es considera ja «classe treballadora»—, dels centres on no hi hagi alumnat ni famílies diverses o amb les quals no es volen barrejar. És a dir, d’una manera clara i sense ambigüitats, el que pretenen moltes famílies d’aquesta classe aspiracional és «triar en llibertat» les escoles on no hi hagi «moros», ni «negres», ni «gitanos», com explica irònicament Gimeno (2000), i on hi hagi la classe social que aspiren arribar a ser o a la qual volen pertànyer o ser considerats com a tals.  

Mentre no siguem capaços de triar un govern que compleixi les seves promeses i prevalgui l’enfocament pedagògic sobre el purament electoral, per suprimir aquesta anomalia i eliminar progressivament els centres concertats, recau sobre l’escola pública la tasca d’impulsar una educació inclusiva, laica, feminista, intercultural, antiracista, ecològica i radicalment antifeixista, és a dir, una educació realment democràtica.  

Perquè necessitem una educació pública que contraresti la permanent, incessant, rizomàtica i aclaparadora socialització en contravalors que rep diàriament el nostre alumnat, els nostres joves, a través de TikTok, Instagram, YouTube o Twitch, però també a través dels mitjans de comunicació o al carrer, que replica el que aquests mitjans difonen. Una educació que qüestioni els principis i els contravalors del neofeixisme i del capitalisme neoliberal. 

Franco, aquest bro! 

Mig segle després de la mort del dictador Franco, el neofeixisme enganxa amb l’ideari de molts joves. No solament a causa de la insuficient, i de vegades gairebé nul·la, atenció a la memòria històrica democràtica a les aules durant l’educació obligatòria, que per a molts és l’únic període de la seva vida en què tenen contacte amb el coneixement acadèmic, sinó també a una relectura farcida de falsedats, mentides i fake news a les xarxes socials, penetrades per l’extrema dreta amb la seva «batalla cultural», i a un blanquejament de la dictadura i dels seus hereus actuals pels mitjans de comunicació i una part dels partits polítics, que han comprat el seu marc ideològic i el seu suport per governar.  

En les meves classes abans veia cabells blaus, tricolors, crestes punkies o roba heavy. Ara les polseres amb la bandera espanyola inunden els canells de bona part del meu alumnat, que s’estan formant per ser futurs docents. Quan imparteixo l’assignatura Immigrants, Minories i Educació Intercultural, alguns comentaris són especialment brutals: «només han vingut a robar», «viuen de les paguetes» o «els menes cal retornar-los», referint-se a nens i nenes, però utilitzant aquest acrònim (mena: menor estranger no acompanyat) que els despersonalitza i els deshumanitza. És més, en algun cas, encara van més enllà i argumenten: «Franco, aquest bro, que era un crac, que ens va salvar del comunisme.» Frases que repeteixen com a mantres, al·legant que va ser un líder auster (tot i la fortuna que va robar); que va inventar la seguretat social, els habitatges de protecció oficial o les vacances pagades (la qual cosa va ser molt anterior); que amb ell no hi havia atur (cosa que és falsa, a més d’haver assassinat milers de republicans i obligar a l’exili molts milers més); que va crear la xarxa de pantans (que ve de principis del 1900), i tantes altres farses que repeteixen de manera desafiant. Perquè ara, segons ells, ser neofeixista és ser antisistema. Contra tot i contra tothom. La joventut «rebel» avui es vesteix amb banderes espanyoles. 

Segons l’enquesta 40dB per al diari El País i la cadena de ràdio SER de 2024, el 25,9 % dels homes entre 18 i 26 anys, l’anomenada generació Z, consideren que l’autoritarisme pot ser preferible a la democràcia «en algunes circumstàncies». Entre les noies, la xifra es redueix 8 punts. El més sorprenent és que la majoria d’aquests nois i noies que toleren un règim autoritari desconeixen sovint els fets que es van produir a Espanya des de la Guerra Civil fins a la Transició. Així ho evidencia un estudi elaborat el 2022 per l’institut d’investigació social i de mercats CIMOP. Per això poden dir amb total desvergonyiment que «amb Franco es vivia millor»: «perquè no hi havia atur i tothom treballava»; «podies comprar casa i cotxe»; «no hi havia robatoris, hi havia més seguretat i els delinqüents [referint-se a immigrants] no entraven per una porta de comissaria i sortien per una altra». 

Mentrestant, l’extrema dreta acusa el professorat de l’escola pública d’adoctrinament. Perquè per al neofeixisme defensar els drets humans o explicar de manera veraç la repressió franquista o combatre l’homofòbia és adoctrinar. S’adoctrina si s’expliquen valors que la ultradreta no admet. I, dins de la seva batalla cultural organitzada i sistemàtica contra el que ells denominen «el marxisme cultural» i «la ideologia de gènere», que, segons l’extrema dreta, inunden l’escola pública, han emprès una campanya de guerra per altres mitjans, el lawfare educatiu. Aquest lawfare implica denunciar el professorat o els centres. I diversos membres de la professió docent ja s’han assegut a la banqueta judicial per aquest motiu, la qual cosa està produint una autocensura en els claustres de professorat per no tenir més problemes. S’està constatant que la majoria evita entrar en discussions amb alumnat o amb famílies. A més, sovint no senten el suport de l’Administració en cas que sorgeixi algun problema en aquest sentit. 

Una cap d’estudis em va explicar recentment que una mare havia entrat pels passadissos de l’institut cridant que si no treien immediatament els cartells posats a les parets pel 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, els denunciaria, perquè això, segons ella, era «ideologia de gènere». Tres alumnes de 12 anys, enmig d’una sessió a classe sobre educació per a la igualtat, clamaven que eren votants de VOX i que això que s’estava abordant era ideologia de gènere, tot i que després no sabien en què consistia això de la ideologia de gènere i ni tan sols tenien edat per votar. Però, com se solia dir en periodisme, que la realitat no t’espatlli un bon titular o, en aquest cas, un bon crit. No importa quins arguments o raons els donis, quina informació o dades els aportis. La seva fe és indestructible. Són creients ferms i convençuts. Perquè aquesta fe, aquesta creença no té a veure amb arguments, dades o raons, sinó amb emocions, amb com van accedir a aquestes mentides, a aquestes fake news, a aquestes tergiversacions.  

Influencers, youtubers i  tiktokers, que proliferen a les xarxes socials, exposen sense complexos els seus consells i idees polítiques: «Franco va fer molt per Espanya», «els progres manipulen». Tenen centenars de milers de seguidors. Els seus missatges són breus, directes, agressius i en bona part situats en ideologies d’extrema dreta. A través dels seus mòbils, tota una nova generació accedeix a aquesta manosfera (contracció de man i esfera), aquest univers en línia neofeixista de «fatxatubers», com ells mateixos s’anomenen. Per això no és estrany que una remescla de l’himne falangista «Cara al sol» es col·loqués en la primera posició de les cançons més virals de Spotify escoltades a Espanya. Són experts en la utilització de les xarxes socials com a mitjà de difusió dels seus missatges, fent servir un llenguatge i un estil populistes, amb un discurs sustentat en l’odi de classe, d’ètnia i de sexe, mitjançant mantres i eslògans simples, directes i fàcils d’entendre i amb els quals connectar pel seu alt contingut emocional. 

Les xarxes socials, que van néixer com el màxim exponent de la llibertat d’expressió, s’han convertit d’aquesta manera en una jungla en què l’extremisme del neofeixisme campa al seu aire, encoratjat, a més, pels seus propietaris, grans empresaris milmilionaris que han eliminat qualsevol tipus de moderació, i el discurs d’odi, les narratives extremistes, les teories de la conspiració i els perfils falsos es propaguen lliurement sense cap tipus de control (Forti, 2024). El seu èxit, més enllà de les xarxes socials, es deu al fet que mantenen una estratègia de comunicació fèrria, que se centra en el que ells denominen «la batalla cultural», que els proporciona notorietat i incrementa la seva audiència. A través d’elles, per descomptat, estenen aquesta batalla cultural per l’hegemonia ideològica, marcant l’agenda mediàtica i política, i adoptant en aquest sentit tàctiques de provocació constant a través de la propaganda de rumors falsos i fake news, que es converteixen en virals a les xarxes socials, acompanyades totes elles d’eslògans, simbologies i consignes cridaneres i contagioses. 

A tot això s’hi afegeix una altra característica, lligada a la difusió dels seus missatges: és la novaparla que utilitza, a l’estil orwellià.¹ Així doncs, estan aconseguint ressignificar molts dels termes i conceptes tradicionals vinculats a l’esquerra i al progressisme en el debat públic. Per exemple, el concepte de llibertat, que ha passat en l’imaginari col·lectiu de ser un concepte construït per les societats que volen aconseguir una convivència plena i constructiva per al benefici de totes les persones que les componen, com es preveu en la Declaració Universal dels Drets Humans, a ser «la llibertat de comprar on vulguis i quan vulguis», «la defensa de la tauromàquia és avui, més que mai, la defensa de la llibertat» o «llibertat o comunisme», frases popularitzades per la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, una icona de l’extrema dreta. El 2021, el seu programa electoral només contenia aquesta paraula: «llibertat». Una llibertat que gira al voltant d’ella i la seva conveniència. I qui no ho entengui és un enemic d’aquesta llibertat. Es tracta de crear un món a la seva mida, ajustat als seus interessos. Davant de la llibertat en positiu, o sigui, la capacitat de construir un projecte que satisfaci les necessitats de l’ésser humà, defensa la llibertat en negatiu, és a dir, impedir qualsevol obstacle a la lliure elecció d’un individu per part de qualsevol agent governamental, com proclama Milei, una altra icona de l’extrema dreta amb el seu eslògan i frase de campanya «¡Viva la libertad, carajo!». I han venut el relat de tal manera que els seus oponents han acabat comprant en gran part el marc del seu discurs i debaten amb aquests «personatges» al voltant del seu marc mental i ideològic i a costa de la seva agenda política. 

Horitzons per a una educació emancipadora 

Fa uns dies una alumna em va dir a classe: «Profe, vostè està polititzant l’assignatura.» Jo me la vaig quedar mirant seriosament, la vaig apuntar amb el dit índex (el de l’autoritat) i, després d’una pausa dramàtica de silenci tens, li vaig contestar: «Tens un 10 en aquesta assignatura, perquè per fi t’has adonat del que estem fent en aquesta assignatura, perquè l’educació és política.»  

És sorprenent que quan, a classe o en una conferència, t’apartes tan sols un mínim del programa neoliberal, quan poses en dubte una petita qüestió respecte al capitalisme, quan proposes pensar críticament la realitat que viuen, consideren (no només aquesta alumna) que estàs fent política. Perquè per a bona part de la població educar en el capitalisme, educar en la competitivitat neoliberal, educar sense qüestionar el genocidi palestí o sense posar en dubte la forma de vida occidental que ens aboca al col·lapse climàtic, aquesta és la manera de ser neutral, de ser objectiu, d’educar.  

Consideren normal una educació que abordi problemes de matemàtiques que no tenen res a veure amb la realitat del patiment quotidià de la gent (com calcular quan es creuen dos trens que van per la mateixa via a determinada velocitat si cada un surt d’una estació diferent), mentre que és polititzar l’assignatura quan s’aborden críticament a matemàtiques la desigualtat, la injustícia i el patriarcat, que són l’essència i el nucli fonamental del sistema capitalista (proposant calcular, per exemple, la diferència salarial mitjana entre homes i dones a Espanya en un lloc de treball similar a causa de la bretxa de gènere pròpia d’aquest model patriarcal del capitalisme). 

Això fa més clar l’horitzó d’una educació emancipadora, que no es limiti a reproduir simplement el sistema i sigui capaç de qüestionar els fonaments de la desigualtat social que es perpetua, la barbàrie dels genocidis i les guerres que es mantenen i s’alimenten, o el saqueig dels recursos del planeta i del futur de les generacions següents. Perquè, si l’educació no forma per a la vida, quin sentit té? 

Quina relació té l’habitació d’un o una adolescent amb l’aula d’una classe? Sembla que la vida dels joves no tingui res a veure amb l’escola, com si fossin dos mons separats, dos mons a part. No podem seguir convertint el desig de saber en afany d’aprovar. I després «cremar els apunts», una vegada que s’acaba el període d’escolarització, com fan molts joves, per tal de ritualitzar la desconnexió entre el que viuen i el que estudien a les aules. 

Hem de revertir l’actual mutació en la concepció del dret a l’educació: perquè, si abans va ser una causa social, ara es concep com un imperatiu econòmic, un bé privat, una inversió, un avantatge competitiu per inserir-se en el mercat. Per això, des d’un horitzó d’educació emancipadora, es tracta de deixar de pensar l’ensenyament en termes de sortides professionals (bilingüisme per al mercat laboral, emprenedoria per buscar-te el futur, elecció de centre per tenir contactes i relacions, etc.). La inserció laboral no pot prevaler sobre l’aspiració al desenvolupament com a persona, a la saviesa i al coneixement crític, a la integració social i política dels futurs ciutadans i ciutadanes.  

Actualment, estem davant d’una disjuntiva greu. Avui dos projectes ideològics, socials i polítics avancen arreu del món. Aquests dos projectes encarnen dues maneres radicalment diferents d’entendre l’ésser humà, les relacions economicosocials i l’educació. El primer assenta les seves arrels en un model econòmic i social capitalista, fonamentat en la ideologia neoliberal, els símptomes de la qual es manifesten en la seva forma més virulenta amb el neofeixisme. El segon s’arrela en un model econòmic i social basat en el bé comú, l’altruisme i la solidaritat, els drets humans i l’ecologia eticocrítica, que es fonamenta inevitablement en un enfocament anticapitalista, antifeixista, antineoliberal, decreixentista i feminista. 

Per això, ara més que mai, cal articular un ampli espai de confluència en la defensa d’una pedagogia antifeixista inclusiva i democràtica al servei del bé comú. I en aquest afany hem de construir col·lectivament un discurs i una pràctica sòlidament fonamentats, que es contraposin i qüestionin aquest model capitalista, neofeixista i neoliberal, així com el seu llenguatge neorwellià, que amb la seva retòrica ambigua (lliure elecció, competència, emprenedoria, talents…) oculta la seva intenció de convertir el dret universal a l’educació en una oportunitat de negoci, alhora que perpetua un enfocament segregador i excloent, que reforça els aspectes més autoritaris, tradicionals, competitius i egoistes. 

Hem d’apostar per un model educatiu, social i humà amb un objectiu profundament democràtic, inclusiu i sensible amb els aspectes socials i l’equitat, que considera que la finalitat de l’educació és aconseguir fonamentalment el gust per saber, el desenvolupament en valors i la formació de ciutadania crítica i compromesa amb la millora de la societat en la qual viu. Tal com deia Freire (1969): 

L’educació pot, o bé funcionar com un instrument que s’utilitza per facilitar la integració i la constitució de les noves generacions en la lògica del sistema actual, o bé convertir-se en «un exercici de llibertat», el mitjà a través del qual homes i dones es relacionen críticament i creativament amb la realitat i descobreixen com participar en la transformació del món. (p. 5) 

Aquest model busca la millora de totes les escoles públiques, en comptes d’incitar les famílies a triar i competir, ja que, a més de ser menys costós, preserva les finalitats socials de l’educació. Entén l’educació pública com un bé comú, en què les famílies participin no com a clients exigents que han fet una inversió de futur, sinó com a copartícips actius en la construcció social d’una escola beneficiosa per als seus fills i filles, però també per als fills i filles dels altres, sense discriminació de classe social, origen, sexe o qualsevol altra raó. Un enfocament que considera obligació de la comunitat garantir el dret a la millor educació pública, de titularitat i gestió pública, que tenen totes les persones pel fet de ser persones, al marge de qualsevol altra condició. 

Aquest model aposta per una educació laica, que respecti la llibertat de consciència del menor. Una educació inclusiva que mira des de la perspectiva d’un nosaltres comú, atenent la diversitat amb recursos i mitjans suficients. Una educació que respecta criteris pedagògics i equitatius que beneficiïn els menors i que ofereix igualtat d’oportunitats no tan sols d’accés, sinó també durant el procés educatiu, i justícia d’oportunitats en finalitzar-lo. En aquest sentit, cal apostar per un projecte d’educació pública amb recursos suficients, el finançament del qual sigui garantit constitucionalment, en comptes de destinar els impostos a rescatar bancs o a finançar armament. 

Aquest model educatiu és el que defensa la comunitat educativa que reivindica una educació per al bé comú, que s’ha agrupat a Espanya en el col·lectiu denominat Xarxes per una Nova Política Educativa, els acords de la qual ha reflectit en el «Document de bases per a una nova Llei d’educació». 

Educar per al bé comú  

Aquest model exigeix desenvolupar en tots els continguts escolars i, per descomptat, en tots els nivells educatius la formació en drets humans. Tant els drets de primera generació, que inclouen els drets civils i polítics i que consagren les anomenades «llibertats fonamentals» (com el dret a la vida digna, la llibertat de moviment, d’expressió o de reunió), com els de les generacions següents. Especialment, els drets de segona generació, és a dir, els drets econòmics, socials i culturals, que tenen com a objectiu fonamental garantir el benestar econòmic, l’accés al treball, l’educació, la sanitat, els serveis socials i públics i la cultura, de tal manera que assegurin el desenvolupament dels éssers humans i dels pobles a viure amb dignitat una bona vida.  

Però també cal incloure el coneixement, la comprensió i la defensa activa en els centres educatius dels drets de tercera generació. Els drets dels pobles i de la solidaritat per garantir la convivència de la humanitat considerada globalment, com el dret a la pau, a la justícia internacional, a l’entorn mediambiental, al patrimoni comú de la humanitat i el dret a un desenvolupament econòmic i social sostenible i progressivament decreixent, a fi de superar el capitalisme depredador. També els drets de quarta generació, dels quals depèn la concreció d’una societat plural i democràtica, com el dret a la democràcia, el dret a la informació veraç, el dret a la sobirania digital i la seguretat digital i el dret al pluralisme. I igualment els drets humans de cinquena generació, que impliquen la superació del paradigma antropocèntric, avançant cap al biocentrisme o l’ecocentrisme, superant el marc de l’ésser humà com a centre de totes les espècies i del planeta, per aprendre a conviure de manera respectuosa amb altres éssers vius. 

Aquests han de ser part del currículum de tot centre educatiu, així com comprendre i analitzar les estratègies que s’han d’utilitzar per fer-los universals (des de la renda bàsica universal a l’ocupació garantida, des dels impostos progressius i els serveis públics fins al coneixement lliure i la sobirania digital democràtica), ja que els drets humans plasmen el que es pot considerar la imatge d’una vida humana digna i han de tenir categoria de llei fonamental i marc de referència fonamental de l’organització i el funcionament de tota la societat. 

La reconstrucció d’un altre tipus de societat requereix una batalla ideològica global que desconstrueixi la genealogia dels valors neofeixistes i neoliberals dominants i abordi la imprescindible tasca d’entusiasmar i comprometre amb valors i concepcions solidàries les noves generacions en nom del bé comú. És aquí, en el camp de batalla de l’educació, on es lliura la lluita estratègica i essencial, i és aquí on també s’han de concentrar les forces. 

Es tracta del model d’educació que volem, la política educativa que s’ha de desenvolupar, els continguts essencials que volem transmetre a les futures generacions. Es tracta d’analitzar al servei de qui es dissenyen, a qui afavoreix i quina mena de societat ajuden a construir. Perquè, en definitiva, qualsevol pràctica educativa quotidiana té a veure essencialment amb les cosmovisions i les estructures econòmiques i polítiques actuals.  

Necessitem una pedagogia antifeixista compromesa políticament i socialment (Díez-Gutiérrez, 2025). La pedagogia antifeixista entén que tot procés educatiu és una forma d’intervenció política al món i pot ser capaç de crear les possibilitats per a la transformació social. Abans de veure l’ensenyament com una pràctica tècnica, l’educació ha de ser considerada una pràctica moral i política sota la premissa que l’aprenentatge no se centra únicament en el processament del coneixement rebut, sinó en la transformació d’aquest com a part d’una lluita més àmplia pels drets socials, el desenvolupament en llibertat, la solidaritat i la configuració d’un món més just i millor. No podem permetre que l’educació de les joves generacions estigui al marge del model econòmic i polític imperant. Això seria una manera d’inculcar-los la creença que no és possible un altre món, que no és possible una veritable democràcia social, responsable i participativa. 

Per això el desafiament fonamental per al professorat i les comunitats educatives, dins de l’actual època de neofeixisme, és facilitar als estudiants les condicions i dotar-los de les habilitats i el coneixement imprescindible per reconèixer les formes antidemocràtiques de poder, la forma repressiva en què els interessos ideològics envaeixen no solament les escoles, sinó també la cultura popular; inquirir sobre les raons profundes de les injustícies i lluitar contra les sistemàtiques desigualtats econòmiques, de classe, d’ètnia i de gènere; connectar el treball escolar amb els afers de la vida social i política real de la nostra societat. 

L’educació és inseparable de la vida, del model social i polític que volem construir i defensar. Cal que passem d’una pedagogia crítica a una praxi crítica. Necessitem involucrar-nos fins a tacar-nos les mans, prendre partit, sentir-nos implicats, comprometre’ns amb el sofriment dels que ens envolten i posar en pràctica una pedagogia més oberta i compromesa, que connecti les aules de classe amb els desafiaments enfrontats pels moviments socials als carrers amb l’objectiu de repensar l’injust ordre social actual i contribuir a reconstruir un altre món possible.  

Podem veure exemples significatius en aquest sentit en l’experiència dels moviments de renovació pedagògica, formats per professionals de l’educació, de la pedagogia, docents i altres persones interessades per l’educació que es van constituir des de la dictadura en un espai estable d’intercanvi, de cooperació, d’informació, de reflexió, d’actualització, de formació, d’intervenció en el debat públic…, per a la millora de l’educació. També en les experiències de les denominades Marees Verdes, identificades pel color de la samarreta verda que porten els participants en les lluites i les manifestacions per una educació pública, laica i inclusiva, que s’han agrupat en Marees per l’Educació Pública com a espai de coordinació dels diferents moviments, marees, assemblees i col·lectius en defensa d’un nou model d’educació pública, amb la participació de tota la comunitat i des de la base. 

Certament, la pedagogia antifeixista és una pedagogia de resistència davant de la doctrina neoliberal i neofeixista, però també de projecció d’alternatives i experiències educatives que facin possible pensar l’educació des de paràmetres diferents. Una educació compromesa amb l’equitat, la comprensivitat i la justícia d’oportunitats, que concep l’educació com un dret que l’Estat ha de garantir a totes i tots, que lluita per fer realitat escoles democràtiques i inclusives que eduquin per a una ciutadania mundial intercultural compromesa amb una visió feminista alternativa a la cultura patriarcal. 

Es tracta no tan sols d’aprovar en antifeixisme, sinó de treure la màxima nota en el rebuig i l’eliminació del feixisme, l’homofòbia, el masclisme i el racisme, que estan units pel mateix fil d’odi i discriminació, i treure matrícula en drets humans i socials en tot el sistema educatiu, des d’infantil fins a la universitat. Per fer-ho, necessitem tota la tribu, efectivament. Perquè, com va dir Martin Luther King, «haurem de penedir-nos en aquesta generació no tant de les males accions de la gent perversa com del desconcertant silenci de la gent bona» que mira cap a una altra banda davant l’auge del neofeixisme.  

En definitiva, la pedagogia antifeixista ens encoratja a repensar l’ordre social actual en termes d’alternatives socialistes democràtiques a l’escola i a la societat capitalista, ja que l’educació que volem ha de ser coherent amb el model de societat que pretenem construir, és a dir, que aquesta sigui més justa, equitativa, solidària, ecològica, feminista, inclusiva i feliç, unint esforços i compartint propostes i iniciatives que siguin una alternativa radical a les polítiques del neofeixisme, que suposen l’atac més greu a l’educació pública des de la Transició, remuntant-nos al model d’escola i societat franquista i antiquada. És crucial continuar fent passos decidits cap a un model educatiu que contribueixi a la construcció d’una ciutadania sàvia, crítica i conscient, que ajudi a fer un món més just i millor, sense deixar a ningú enrere, així com a l’educació de persones més iguals, més lliures, més crítiques, més ecofeministes i més creatives.  

«Som a temps de revertir aquesta massacre. Aquesta convicció ens ha de posseir fins al compromís…» (Sábato, 2000). Per ser demòcrates cal ser antifeixistes. Per educar en valors democràtics i en drets humans hem de promoure una educació radicalment alternativa al neofeixisme, una pedagogia clarament antifeixista. 

Enrique-Javier Díez-Gutiérrez 

(Lleó, 1962) 

És catedràtic de la Facultat d’Educació de la Universitat de Lleó i director de la investigació europea Construcción de una Europa inclusiva y democrática frente al auge del fascismo y la xenofobia. Guardonat amb el Premi CODAPA 2023 per la seva defensa de l’educació pública i la promoció d’una pedagogia del bé comú, ha publicat obres com Guerra cognitiva y cultural (2025), Emprendimiento o emprendedurismo educativo. Educar en las reglas del capitalismo: la nueva guerra cognitiva (2025), Pedagogía del decrecimiento (2024), La memoria histórica democrática de las mujeres (2023) o Pedagogía antifascista (2022), entre moltes altres, de manera que s’ha consolidat com a referent en educació crítica i compromesa. 

Bibliografia 

• Díez-Gutiérrez, E. J. (2025). Pedagogía Antifascista. Octaedro. 
• Forti, S. (6 de juny de 2024). El plan de la extrema derecha para ocupar Bruselas. CTXT. https://acortar.link/BaSJbJ 
• Freire, P. (1969). La educación como práctica de la libertad. Siglo XXI.  
• Gimeno, J. (2000). La educación obligatoria: su sentido educativo y social. Morata. 
• Sábato, E. (2000). La resistencia. Seix Barral.