Entrevista a Vicenç Molina

Amb motiu dels trenta anys de l’Espai de Llibertat, conversem amb Vicenç Molina, un dels fundadors de la Fundació Ferrer i Guàrdia i una de les persones més implicades en la revista des dels seus inicis. L’entrevista repassa el naixement de la publicació, la seva funció dins l’esquerra, les col·laboracions més destacades i el repte de mantenir viu un espai de reflexió crítica en temps canviants. 

Comencem pels orígens. Com va néixer Espai de Llibertat? 

Quan va néixer la revista òbviament només era en paper, no hi havia ni molt menys tanta presència de tecnologia digital. Ho fèiem tot aquí, a la Fundació Ferrer i Guàrdia, la majoria dels col·laboradors eren també gent molt propera a casa. La Gemma Martín —que va ser la primera codirectora, juntament amb el Jordi Serrano— feia els dissenys amb un dels primers programes que hi havia d’una forma més o menys rudimentària. Les il·lustracions dels primers números les feia el mateix Jordi Serrano. Jo vaig col·laborar activament perquè soc dels socis fundadors de la Fundació.  

Quin era l’objectiu inicial de la revista? 

L’objectiu inicial era fer una revista blanca, en el sentit que no hi hagués molta exuberància de tinta ni molta presència d’elements de crispació. Volíem que fos una cosa més seriosa, no molt acadèmica, però sí capaç de reunir sensibilitats àmplies dins del que seria l’espai progressista. Trobar aquest punt de trobada entre l’esquerra era l’objectiu inicial, i crec que es va complir sense masses alts i baixos. 

D’on ve el nom “Espai de Llibertat”? 

El nom reflecteix la voluntat de crear un lloc on tothom se sentís lliure de parlar i expressar-se sense rubors ni falses vergonyes, encara que les seves idees dins del pensament progressista no fossin massa de moda o fossin considerades herètiques. Per exemple, algunes persones provinents del marxisme podien veure el lliurepensament laic, tal com l’entenia l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, com a massa petit burgès i interclassista. 

Aquí preteníem que tothom pogués entendre’s: hi cabien sensibilitats molt diverses, ja fos d’Esquerra Republicana, del PSC, del PSUC o de la CNT. L’Espai de Llibertat s’ha de valorar no només pels articles que publicava, sinó pel paper que jugava com a espai de trobada. Gent molt diferent dins de l’esquerra podia llegir, debatre i discrepar, però sempre amb la voluntat comuna de transformar la societat. En aquell temps hi havia molt de sectarisme i tendència al pamflet fàcil; nosaltres volíem fugir d’això. L’Espai de Llibertat es va pensar com una eina per al pensament crític, per obrir finestres, no per tancar-les. 

Quines sensibilitats volíeu reunir? 

Volíem que se sentissin còmodes liberals d’esquerres, socialistes, socialdemòcrates, comunistes, eurocomunistes, anarquistes… Tots tenien el seu paper, i crec que això es va aconseguir. Les col·laboracions ho demostren. 

A més, hi havia la gent de la casa, els que estàvem a la Fundació, que hi posàvem hores i hores. Era un projecte col·lectiu, però també molt artesanal. Entre nosaltres, cal destacar el Ferran Escoda, poeta i narrador, que ha estat amb nosaltres des del principi. La seva aportació literària va ser molt significativa, perquè, a més dels aspectes polítics i pedagògics, buscàvem crear espais de literatura i art. 

La revista també tenia una dimensió pedagògica? 

Sí, volíem que fos una eina útil perquè alguns monitors d’esplais tinguessin alguna referència que potser s’havia perdut amb el temps i que el sistema educatiu general no ha tingut prou capacitat per recuperar. Crec que almenys en els primers anys era fàcil veure que en els Esplais Catalans hi havia gent que sí que havia llegit coses i intentaven fer després algun tipus d’activitat vinculada a alguna de les coses que havien llegit. 

Els articles abordaven temes com la laïcitat, l’ecologisme, el feminisme, la memòria històrica o les noves formes de religiositat. Sempre hi havia aquesta mirada: oferir eines per pensar, per formar criteri, per reflexionar amb llibertat. L’Espai de Llibertat volia parlar del present, però també donar recursos per entendre’l. 

La revista també tenia vincles amb el món polític institucional? 

Sí, en alguns casos concrets. Per exemple, quan es va discutir la Llei d’Educació de Catalunya, algunes persones, sobretot del PSC i d’Iniciativa, van mostrar-se molt receptives a certs valors de laïcitat i lliurepensament, tal com els entenia la Fundació i els explicava Espai de Llibertat. També el diputat del PSC Joan Ferran, que vam entrevistar, va presentar al Parlament una moció —que es va aprovar— per recuperar l’honorabilitat de la francmaçoneria, perseguida durant el franquisme. Ho va fer, entre altres raons, perquè a la revista havíem tractat àmpliament la qüestió de la francmaçoneria. 

Un dels aspectes destacats han estat les entrevistes. Com ho aconseguíeu? 

Durant molts anys vaig col·laborar activament establint contactes entre persones de diferents orígens polítics. A partir del 2000-2001, juntament amb la Gemma Martín, em vaig dedicar a telefonar, fer recerques de qui podíem entrevistar… Durant un temps vaig ser-ne subdirector, i després, quan el Jordi Serrano va deixar de ser director, la revista va tenir només subdirector durant una temporada.  

La dimensió dels entrevistats crec que ha sigut molt interessant. De seguida quan els proposaven ens deien que sí. Vam entrevistar Paul Preston, que a més parla català, Salvador Giner, Ada Colau… També recordo especialment l’entrevista a Salvador Pàniker que va donar molt de prestigi a la revista. Però també hi van escriure intel·lectuals, acadèmics, periodistes i activistes de tradicions diverses. 

Una de les més divertides va ser la de Johan Cruyff. Vam anar a entrevistar-lo Joan-Francesc Pont (president de la Fundació Ferrer i Guàrdia) i jo, que som dues de les persones menys interessades pel futbol que jo hagi conegut mai. Em va encantar. La llibertat, el pensament crític, es poden trobar a tot arreu, fins i tot al futbol. Més endavant vam tenir converses amb José Saramago, amb qui no vam arribar a fer l’entrevista perquè va morir abans, però ens havien dit que estava disposat. Aquells noms situaven la revista dins del debat intel·lectual i polític del moment. 

Reconeixeu autocríticament alguns errors? 

Els errors, en el meu cas —i això és una apreciació personal—, potser han estat haver caigut en algun moment en la monotonia temàtica. Haver repetit massa les editorials. Cal dir que aquestes eren força circumstancials, molt lligades a la situació política del moment. En determinades èpoques, com la dels governs, era inevitable parlar-ne; les polítiques marcaven el context. També pot ser que en alguns articles hi hagués un excés d’autoidentificació o de repetició. Això podria ser. A més, de vegades érem pocs, tot i que al llarg del temps hi ha hagut molts col·laboradors. 

Com va ser la transició al format digital? 

En els darrers temps va arribar un moment en què costava molt distribuir la revista. A la gent li costa cada cop més llegir en paper i, sovint, tornar a llegir continguts que els poden semblar repetitius. Va haver-hi una època a la Fundació —no l’actual— marcada per dificultats de supervivència. La Fundació es va salvar gràcies a la feina de tres persones: la Sílvia Luque, l’Hungria Panadero i l’Uska Ballester, que van treballar intensament, tot i que va ser una situació molt complicada. Després es va optar per reduir costos i apostar pel blog, on també es publiquen col·laboracions, entrevistes i articles. Però tota la primera etapa, els primers vint-i-cinc anys, va ser de feina feta en paper. 

Com veus la situació actual de les forces progressistes? 

L’atomització actual de les forces progressistes té una explicació: l’independentisme. És l’emergència d’una sensibilitat que, quan va néixer Espai de Llibertat, era molt minoritària. Al consell de redacció ja hi havia gent d’Esquerra Republicana que en aquell moment ja ho eren, tot i que per a ells era encara un horitzó utòpic. 

Després, el fet d’haver intentat concretar aquesta sensibilitat en la vida política activa —i això és una opinió personal— crec que ha estat nefast, perquè ha provocat desmobilització i ha reduït la capacitat d’atraure persones de bona voluntat, enganyant-les de manera descarada. 

Malgrat tot, aquí no hi ha hagut problemes: ens hem entès perfectament, independentistes i no independentistes. Cal recordar que la Fundació Ferrer i Guàrdia, en els seus orígens, és bàsicament internacionalista, cosmopolita, i parteix de la idea ferreriana que pertanyem a la pàtria dels humans, no a la d’una bandera. 

Quin paper hauria de tenir Espai de Llibertat en el moment actual? 

Jo crec que Espai de Llibertat hauria de continuar sent el mateix: un espai plural, on diferents sensibilitats de l’esquerra puguin dialogar i conviure. El repte, però, és com arribar a nous públics. Caldria una renovació generacional, tant en el missatge com en la sensibilitat, per fer-lo més eficaç.  

Tot i això, la idea inicial continua sent vàlida: defensar l’emancipació, els drets socials i les llibertats civils des del respecte a la diversitat d’idees. És important mantenir aquest esperit i demostrar que podem discrepar sense barallar-nos, defensant diferents models de llibertat. 

Quins temes actuals t’agradaria llegir a Espai de Llibertat? 

Una reflexió àmplia sobre les identitats. La majoria de les persones compartim valors bàsics de respecte i llibertat, però una certa postmodernitat ha fet que moltes persones de sensibilitat progressista dediquin molt de temps a autodefinir-se per exclusió. Cal recordar que, abans que qualsevol etiqueta, som ciutadans. La nostra relació amb la societat comença des d’aquí. L’excés d’insistència en les identitats pot dificultar que hi hagi un eix de connexió entre persones que tenen interessos comuns, com augmentar les llibertats i els drets socials. 

Creus que hi ha una tensió entre els valors il·lustrats i algunes visions postmodernes? 

La revista s’identificava amb els valors de la Il·lustració i de la Revolució Francesa. És cert que això pot generar una crítica: som eurocèntrics, enciclopedistes… Hi ha qui pot interpretar-ho com una forma de colonialisme cultural. Però la idea central és clara: hi ha drets bàsics que s’han de respectar universalment. 

Ningú ha de jutjar creences o conviccions personals, sempre que això no pertorbi l’espai públic. Tothom ha de gaudir dels drets i assumir els deures de ciutadania amb respecte màxim. Els nens són els principals subjectes de dret en una societat democràtica. 

Per què brindaries en aquests trenta anys? 

Brindo perquè crec que vam actuar amb honestedat i responsabilitat, encara que fossin projectes petits. Moltes persones van dedicar temps i esforç per reunir-nos i fer-ho bé. És un exemple pedagògic: podem fer coses valuoses si creiem en elles, sense esperar premis. L’objectiu és contribuir, en la mesura que puguem, al fet que la gent sigui més emancipada. Com més llegeixes, més emancipat seràs i més gaudiràs del procés.