Estem vivint un context polític amb un auge evident de la presència de partits polítics extremistes o fonamentalistes, que, a més, estan aconseguint governar en alguns països del món, i en d’altres han estat molt a prop de fer-ho. Tenim el govern de Jair Bolsonaro al Brasil, la presidència de Donald Trump als Estats Units o governs d’ultradreta a Europa, com el de Viktor Orbán a Hongria o el del partit Llei i Justícia a Polònia. I fa només uns dies el Nou Front Popular a França guanyava les eleccions en la segona volta, gràcies a la unitat de les esquerres per contenir l’ascens de l’extrema dreta del partit Reagrupament Nacional, de Marine Le Pen. Venim d’unes eleccions europees en què la ultradreta ha aconseguit el 24,7 % dels escons, i, per tant, d’un augment més que evident del vot a l’extrema dreta. 

Aquest augment de la presència de grups i de vot cap a partits extremistes o d’ultradreta ha estat fruit d’un procés organitzatiu d’aquests grups i de mobilització d’aquest vot. Un procés que no és actual, que comença a aparèixer amb les mobilitzacions contra el matrimoni igualitari a Espanya el 2005, que va continuar amb la proposta del PIN parental a Múrcia el 2019 o l’aparició dels autobusos transfòbics d’HazteOir, que van treure en el marc del 8 de març del 2021. Però, malgrat que aquestes actuacions han estat ubicades a Espanya, aquest és un moviment transnacional que pretén promoure els privilegis d’una petita part de la població i que necessita governar per poder continuar amb aquesta acumulació de poder. Tal com plantegen algunes tesis, «estem davant d’un rearmament del model econòmic neoliberal en la seva fase més exacerbada i austericida» (Rodríguez García i Gil Farré, 2022), i el discurs contra els drets sexuals i reproductius de les dones i les persones LGTBIQA+ funciona per unificar aquests grups antidrets i mobilitzar votants.  

Entre aquests grups, però, trobem, efectivament, alguns grups fonamentalistes o integristes religiosos, de defensa dels valors tradicionals de la família i un concepte de la defensa de la vida centrat només en l’atac al dret a la sobirania corporal. Però no tots els grups antidrets o extremistes són de caràcter confessional o religiós; també trobem altres grups que s’enfronten a aquests drets des d’altres espais. El que sí que podem trobar que els uneix és una mal entesa defensa de la llibertat d’expressió i un atac cap a tot grup que considerin que va contra la «seva» llibertat d’expressió, personalitzant i individualitzant el concepte, en comptes d’entendre’l com a dret social i polític d’una societat. Això sí, els valors que els han unit de manera transnacional han estat els més conservadors al voltant de la defensa del que s’entén per família tradicional i el concepte nació, unificant l’atac als drets sexuals i reproductius de les dones i les persones LGTBIQA+ i l’intent d’apropiar-se dels territoris, països i regions i les seves poblacions, per tal d’explotar-los i enriquir-se a costa seva. 

Semblava que en els darrers anys aquests valors havien passat a ocupar un espai residual en el nostre context sociopolític, però cada cop estan més presents i comencen a ocupar alguns espais força visibles i, sobretot, comencen a ser legitimats per certs sectors o grups de població. Ja fa uns quants anys que podem sentir persones fent comentaris o fent servir expressions o conceptes que fins fa poc es consideraven moralment reprovables o el que al carrer podíem identificar com a «políticament incorrectes». Així, per exemple, havíem anat aconseguint que hi hagués una consciència social per tal de plantejar-se l’ús de paraules concretes, com camionera o maricón, per desqualificar una persona, o bé que no es podia fer humor a qualsevol preu, com ara utilitzar una ploma femenina en un home com a motiu de rialla fàcil. Tanmateix, tot això es veu qüestionat per alguns grups que transmeten malestar per haver d’incorporar aquesta consciència.  

De fet, l’entorn de l’humor és un dels espais on més s’ha visibilitzat un rebuig a aquesta consciència social. Així doncs, per exemple, el cas al voltant de l’espai de La Chocita del Loro, de Madrid, on es va contractar tan sols una dona, respecte de vint-i-sis homes cis, argumentant que era «difícil trobar còmiques que no fessin humor de víctima o molt feminista» (Ruiz, 2021), reflecteix una resistència a continuar ocupant espais de reproducció del discurs dominant. En definitiva, quan pensàvem que havíem començat a superar l’humor dels anys vuitanta i noranta, amb humoristes com Arévalo, ara ens trobem amb actituds nostàlgiques que volen continuar amb la seva representació i no renunciar a l’espai públic i a seguir determinant què és humor i què no ho és.  

Aquesta actitud de nostàlgia, de negar-se a compartir l’espai públic i, en definitiva, de no renunciar a ser els referents en la creació còmica i d’humor d’un país constitueix una base amb la qual els grups extremistes i de la ultradreta connecten amb gran facilitat. Els discursos antidrets —entenent antidrets com anar contra els drets de les persones que fins ara no n’havíem tingut o n’havíem tingut menys, és a dir, dones, persones LGTBIQA+, persones racialitzades, persones amb diversitat funcional o persones en situació de carrer— són els que millor connecten amb una part de la població que fins fa deu o quinze anys tenia una mínima exigència sobre el nivell de consciència que havia de tenir per les persones del seu voltant i que ara es troba que ha de modificar aquesta manera de viure perquè els col·lectius menystinguts fins ara han començat a tenir drets i comencen a ser considerats ciutadans que cal escoltar i, fins i tot, que mereixen un espai propi a la societat.  

Fins fa molt poc, les persones dels col·lectius LGTBIQA+ comptàvem amb molt pocs drets. És a dir, disposàvem d’uns drets mínims, com a ciutadania, però aquests drets només se’ns aplicaven per a les qüestions en què la nostra identitat o expressió del gènere i la nostra orientació afectivosexual no afectaven. Dit d’una altra manera, els drets civils i socials estaven pensats per a un model social cisheteropatriarcal, és a dir, per a persones cisgènere, que tinguessin vincles afectivosexuals entre elles seguint la norma heterosexual i de forma monògama, amb l’objectiu d’establir-hi un vincle familiar nuclear format per pare, mare i fills i filles. En el nostre context social català, això implicava una relació formalitzada com a matrimoni i, si era possible, amb l’adquisició d’un «habitatge familiar» en règim de compra. 

A la dècada dels anys setanta i principis dels vuitanta esclata el moviment per l’alliberament sexual i de gènere a Catalunya, Espanya i en quasi tot el context europeu i dels Estats Units. El model descrit abans era predominant al context català i espanyol, i l’aparició del moviment suposa un qüestionament d’aquest. Ara bé, sense drets reconeguts, la dissidència de sexe i de gènere era considerada, en el millor dels casos, un estil de vida alternatiu, i per la majoria de la societat, una raresa, una tara, quelcom que només passa a algunes persones concretes i de forma excepcional. Per tant, era motiu de vergonya, aïllament, i calia amagar-ho. I, en cas que es fes públic o fos evident i visible, s’activaven els mecanismes de control social, com la presó i els espais correctius. 

Aquests mecanismes correctius ja funcionaven durant el franquisme, i no ho van deixar de fer fins als anys noranta per a persones lesbianes, bisexuals i gais, però encara hi havia mecanismes de control per a persones trans i persones intersexe adultes fins al 2023, que es va aprovar la llei de drets de les persones trans i LGTBI estatal.¹ Val a dir que, encara ara, es van destapant puntualment alguns casos de teràpies de conversió per a persones LGTBIQA+ a Catalunya, malgrat ser pràctiques que estan prohibides de manera explícita per la llei de drets de les persones trans i LGTBI estatal, i que els infants i adolescents encara viuen el seu desenvolupament sexual i de gènere sota un control social important, un tema que es reprendrà en aquest article més endavant. 

Als anys noranta la lluita pels drets LGTBIQA+ va començar a mobilitzar-se per aconseguir drets efectius. El marc legal que ho feia possible era el marc internacional dels drets humans: d’una banda, el 17 de maig del 1990 l’Organització Mundial de la Salut desclassifica l’homosexualitat com a malaltia; i, d’altra banda, els anys 1994 i 1995 es fan les conferències internacionals sobre població i desenvolupament al Caire i sobre la dona a Pequín, respectivament, arran de les quals s’incorporen, en el marc dels drets humans, els drets sexuals i reproductius com a part d’aquests. Aquestes fites són les que fan possible començar a articular un marc de defensa dels drets de les persones dels col·lectius LGTBIQA+. 

Finalment, el 2007 el Consell de Drets Humans de l’ONU va presentar els Principis de Yogyakarta, que són els principis de com s’aplica la legislació internacional dels drets humans en les qüestions d’orientació afectivosexual i d’identitat de gènere. Aquests principis reconeixen de manera explícita l’existència de la diversitat afectivosexual i de gènere, i els drets humans de les persones dels col·lectius LGTBIQA+, a més de fer recomanacions concretes per al seu desenvolupament, fet que marcarà un punt d’inflexió i un marc internacional per al desenvolupament de normatives, lleis i polítiques específiques que garanteixin els drets de les persones LGTBIQA+.  

A Catalunya, paral·lelament, es van començar a conquerir drets específics. Concretament, el 2005 s’aconsegueix incloure l’adopció homoparental al Codi civil català i es legalitza el matrimoni igualitari a Espanya. Ja en aquell moment es va evidenciar la resposta de grups antidrets. En concret, el Partit Popular va presentar aquell mateix any un recurs contra l’aprovació del matrimoni igualitari al Tribunal Constitucional, i els representants de l’Església catòlica a Espanya s’hi van oposar frontalment, fet que va produir mobilitzacions posteriors per part d’entitats com el Foro Español de la Familia y HazteOir. El Tribunal Constitucional va trigar set anys a resoldre a favor del matrimoni, i, per tant, fins al 2012, malgrat que les persones LGTBIQA+ es casaven, hi havia una enorme incertesa al voltant de la resolució.  

Durant aquests set anys, les mobilitzacions, declaracions, opinions, trobades i actituds contràries al matrimoni igualitari i a l’accés a l’adopció es van succeir de manera continuada. Va ser un espai de temps en què es va permetre la «no correcció política» i l’opinió lliure de grups antidrets que definien la llei com un atac a la institució de la família, basant-se en una naturalització de la família i dels rols de gènere, essencialitzant el sistema sexe-gènere. Uns discursos que no s’havien sentit de manera tan evident en l’opinió pública ni per part de representants públics en els anys anteriors. 

Vam passar de parlar de l’homosexualitat —en aquell moment gairebé només es parlava de persones homosexuals i, com a màxim, es parlava de persones transsexuals, ja que el concepte trans és posterior— com a quelcom tabú i delimitant-ho a l’espai privat, a ser un tema públic de debat, que rebia atacs constants de part de la població que s’oposava a considerar com a iguals les persones dissidents de sexe o gènere o qualsevol vivència diferent del model cisheteronormatiu eurocèntric. L’aprovació del matrimoni igualitari va treure a la llum els poders contraris i els seus discursos de manera molt evident. Evidentment, les mateixes veus contràries al matrimoni igualitari eren les que també negaven les violències masclistes, el dret a l’avortament i, en definitiva, s’oposaven a qualsevol reconeixement dels drets sexuals i reproductius de les dones i la població LGTBIQA+. 

No obstant això, aquests grups antidrets estaven molt localitzats i no constituïen una proporció important de la població. Tampoc eren actituds acceptades per la majoria de la població, ja que al voltant del 60 % de la població espanyola estava a favor del matrimoni igualitari en aquell moment. Malgrat que van intentar fer soroll amb mobilitzacions públiques, com ara manifestacions a Madrid, només aconseguien reunir població recollint persones d’arreu del territori espanyol perquè anessin a aquestes mobilitzacions i així arribar a una participació important. Ara bé, va servir per començar a determinar les bases de discursos d’odi que es poden sentir ara o que hem vist en els darrers anys, i fer evident el fet que hi hagués certs grups de població disposats a mostrar-se visiblement en contra de la conquesta dels drets de les persones LGTBIQA+.  

Gràcies a aquest procés, però, es va obrir un segon camí, que era la lluita contra les discriminacions. Primer, calia identificar les discriminacions i les vulneracions de drets, i, en segon lloc, sensibilitzar i tenir eines per erradicar-les. Es comença la lluita anant més enllà i reconeixent un marc de drets propis i la possibilitat de denunciar les vulneracions de drets. A Catalunya aquest procés culmina amb la Llei 11/2014, per garantir els drets de les persones lesbianes, gais, bisexuals; i quasi deu anys més tard s’aprova la llei estatal de drets de les persones trans i LGTBIQA+. Efectivament, van ser lleis que van requerir molta negociació, i un dels punts que sempre ha estat conflictiu és la incorporació de la diversitat afectivosexual i de gènere en l’àmbit educatiu. 

S’ha avançat molt en el reconeixement de drets molt diversos, que han permès començar a desenvolupar polítiques públiques més enllà dels drets civils, en direcció a una possible garantia efectiva dels drets de les persones LGTBIQA+. No obstant això, en l’àmbit de l’educació sempre ha estat molt difícil fer-hi incidència.  

La incorporació dels feminismes en les agendes polítiques locals, autonòmiques i estatals ha fet possible visibilitzar la necessitat d’incorporar de manera efectiva la perspectiva de gènere en l’educació. Els principis de la coeducació sempre han estat presents, però no s’han acabat d’incorporar mai de manera realment integral. L’educació a Catalunya i a Espanya és un espai de conflicte per als grups antidrets i la dreta en general. Efectivament, l’educació és la base d’una societat i és un motor de canvi social. És per això que els grups antidrets no volen renunciar a aquest espai, que significa la formació de noves generacions. Des de l’educació confessional franquista fins a l’actualitat, la lluita en l’educació ha estat molt present en diversos temes:  

• Concert i privatització de l’educació versus educació pública universal i accessible. 
• Confessionalitat de l’escola versus laïcitat de l’escola, i, en especial, de l’escola pública. 
• Coeducació. 

I així s’ha reflectit en la lluita al voltant de les lleis d’educació estatals que s’han anat aprovant des de l’inici del sistema de monarquia parlamentària actual a Espanya.  

És evident que els valors d’universalitat i coeducació són indestriables de la laïcitat a l’escola i en l’educació, en general. I probablement per això la batalla del discurs i cultural en l’àmbit polític s’ha localitzat de manera molt intensa en la regulació de l’educació pública a Catalunya i a Espanya.  

A Catalunya, de fet, la Llei d’educació vigent inclou els principis de la coeducació en els principis rectors i en l’organització i els continguts pedagògics, des que es va aprovar el 2009. No obstant això, el desenvolupament efectiu d’aquests principis encara és insuficient, ja que manca un desenvolupament més actiu i conscient d’aquests principis, i, per fer-ho, cal un compromís de país i polític, però això implicaria un enfrontament amb tots els grups contraris a fer-ho. Aquests grups els qualifiquen de principis ideològics —l’anomenada «ideologia de gènere»—, assumint que la seva visió de l’educació és asèptica i no té càrrega ideològica, recuperant una visió essencialista i naturalitzada dels principis pels quals es regeix el sistema patriarcal. Cal, per tant, evidenciar que els valors del sistema patriarcal no són asèptics, no estan lliures d’ideologia. Fins i tot quan sembla que només fem contingut formal en les assignatures a les escoles i en els instituts, en realitat estem reproduint els valors del sistema patriarcal. Un sistema patriarcal que també és capitalista, racista, colonial, capacitista, adultocèntric i, evidentment, LGTBIQA-fòbic. Assumim que els coneixements científics que ensenyem, que el sistema econòmic que coneixem i que tot el sistema d’organització social són vàlids si es defensen des d’una certa legitimitat intel·lectual, però aquesta legitimitat la dona el mateix sistema que incorpora tots aquests valors propis del sistema patriarcal. 

En els darrers anys s’ha anat obrint la possibilitat de començar a incloure temes vinculats a l’educació afectivosexual i de gènere. Tanmateix, ens trobem que aquesta obertura s’ha concretat a través del desenvolupament d’intervencions puntuals a centres que així ho sol·liciten, sense poder aprofundir ni treballar de manera més continuada en un contingut que, d’altra banda, està reconegut com a dret humà, en el marc dels drets sexuals i reproductius com a accés a la informació i l’educació sexual.  

És evident que tant a Catalunya com a Espanya la manca d’educació sexual és una realitat. I, de fet, és una demanda de gran part dels moviments feministes i LGTBIQA+, entre d’altres, poder tenir una educació afectivosexual integral, de qualitat, amb perspectiva de gènere i inclusiva. Però, en realitat, no s’ha acabat de concretar mai. A Catalunya hi hem estat molt a prop a través del programa Coeduca’t, impulsat pel Departament d’Educació el curs 2019-2020. Fins i tot el Síndic de Greuges de Catalunya va demanar que es garantís la coeducació en totes les etapes educatives el 2022 i va obrir una actuació d’ofici per garantir el dret d’infants i adolescents a rebre educació afectivosexual en els centres educatius,² però el mateix Síndic reconeixia que no s’estava desenvolupant en tots els centres educatius de Catalunya, de manera que es vulneraven els drets dels infants i els adolescents. 

A més, el 2022 el Departament d’Educació va retirar del seu web uns materials sobre formació afectivosexual que havia elaborat l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius del programa Coeduca’t i, finalment, al novembre del mateix any el web del programa va desaparèixer, tal com estava fins a aquell moment. Aquesta situació es va donar després que VOX iniciés una campanya contra el programa i que la Fundación Española de Abogados Cristianos portés el cas al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).³ Queda clar que el sistema educatiu és un espai de batalla per als grups antidrets i fonamentalistes, ja que fomenta uns o altres valors i té la capacitat d’ajudar perquè infants, adolescents i joves desenvolupin un pensament més o menys crític. 

Lluites feministes i LGTBIQA+ són les que han posat de manera reiterada i continuada el tema de l’educació afectivosexual i la coeducació en l’agenda política en els darrers trenta anys. Aquest fet evidencia que són moviments i lluites que van més enllà del mateix subjecte polític i que vetllen per un món més just per a totes les persones, ja que qüestionen el sistema de desigualtats existent i les seves causes i conseqüències, tot fomentant maneres de veure el món i de relacionar-se més equitatives, amb dinàmiques més igualitàries, inclusives i justes per a totes les persones. I això només és possible des del pensament crític. Les persones LGTBIQA+ per existir hem de desenvolupar, necessàriament, un cert pensament crític cap a la societat que ens envolta, perquè la nostra existència per si mateixa posa en dubte el model social hegemònic de gènere i de relacions.  

Val a dir que amb l’assimilació de la diversitat per part del capitalisme, encara que sigui des d’un punt de vista superficial, apareixen pràctiques com el pinkwashing⁴ que dificulten el pensament crític i transmeten una falsa il·lusió que la dissidència de sexe i gènere forma part de la norma, malgrat que això no sigui real. És possible que aquesta assimilació, acompanyada de les consecucions en drets, hagi donat una sensació que ja està tot aconseguit i que les actituds LGTBIQA-fòbiques i els grups antidrets són minoritaris i excepcionals. No obstant això, en els darrers anys hem pogut anar observant que, en realitat, no és així. A poc a poc han anat apareixent accions de desacreditació dels moviments LGTBIQA+ i feministes per tal de posar en dubte les conquestes socials i polítiques. Els grups antidrets, de fet, cada cop més han fet servir vocabulari propi dels moviments socials per interpel·lar certs grups de població. 

Així doncs, malgrat que sempre ens havíem referit a l’educació adoctrinadora i dogmàtica com a aquella provinent de les institucions educatives religioses, en què la confessió formava part de manera transversal de tot el contingut i la metodologia, ara són els grups antidrets i d’extrema dreta els que acusen els moviments LGTBIQA+ i feministes d’adoctrinar amb la «ideologia de gènere». Però aquestes acusacions van més enllà dels moviments LGTBIQA+ i feministes, perquè pretenen posar en dubte tot el sistema i fomentar que els valors democràtics són els que han portat la societat a punt de trencament amb tot allò tradicional i estable. En un context de crisi financera i econòmica, climàtica i social, en què la incertesa passa a formar part de la vida quotidiana de les persones com no havia passat mai abans en la història de la humanitat, aquest discurs que apel·la a la tradició, la nació i l’ordre pot arribar a moltes persones que es veuen desubicades i en una situació de vulnerabilitat que creuen que no mereixen o que no esperaven que els pogués passar.  

És imperatiu desemmascarar aquests grups i mostrar qui són i els seus interessos reals, ja que, evidentment, no és la defensa de la població en general i, encara menys, de les classes treballadores. La interconnexió de l’extrema dreta i dels grups antidrets amb el capitalisme neoliberal, i, per tant, amb l’amenaça al planeta i a tots els pobles, grups i poblacions és real, i cal investigar-ho i difondre-ho.  

És essencial que no ens deixem portar per la por ni el dubte sobre el pensament crític que ha fet possible la consecució dels drets i el canvi social i polític que s’ha dut a terme des dels moviments socials LGTBIQA+ i feministes. Ja podem començar a identificar algunes accions que fa uns anys o, fins i tot, uns mesos s’haguessin dut a terme sense cap qüestionament i que ara comencem a plantejar-nos o posar-hi límits per una possible amenaça externa. Cal, per tant, continuar amb l’agenda política i fer-ho amb la mateixa visió crítica que s’havia fet fins ara, tot tenint com a base el reconeixement i la garantia dels drets humans de totes les persones.  

En aquest sentit, el foment dels drets humans de totes les persones ha de constituir la base imprescindible per continuar incorporant nous relats que els facin evolucionar i que cada cop puguin esdevenir una millor garantia per a una societat més justa. Els grups antidrets han aconseguit que el marc dels drets humans sigui vist com a quelcom institucional i lluny de la realitat, apel·lant a discursos antidemocràtics. Amb l’aparició de certa institucionalització d’alguns drets i lluites han desacreditat la política i la democràcia, fet que ha interpel·lat els grups més joves. La batalla cultural és un repte que va molt més enllà del gènere i que cal prendre’s seriosament. Les lluites feministes i dels col·lectius LGTBIQA+ són també lluites de classe, climàtiques i de justícia social, i han de ser antiracistes i anticapacitistes. Recordo les primeres mobilitzacions que convocava l’extrema dreta a Espanya després del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 en defensa de «la unidad de España», que es minimitzaven des d’alguns entorns de les esquerres. Ja en aquell moment moltes de nosaltres vivíem aquelles protestes des de la preocupació, però se’ns menystenia. Els valors de la diversitat, la laïcitat, la sororitat i el pensament crític han d’anar de bracet, i hem d’entendre que les lluites pels drets de totes les persones estan travessades per tots els eixos de desigualtat i opressió.  

Elena Longares Hernández

Barcelona, 1983 

Activista feminista i pels drets dels col·lectius LGTBIQA+. Ha treballat en l’àmbit dels drets sexuals i reproductius dels col·lectius LGTBIQA+ durant més de deu anys, en entitats com la Coordinadora LGTB de Catalunya, Gais Positius i actualment l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius. 

En l’àmbit de l’activisme ha format part del col·lectiu LesBiCat (Grup de dones lesbianes i bisexuals a Catalunya) durant deu anys, i va ser membre de la Campanya feminista pel dret a la reproducció assistida, per a l’accés a les tècniques de reproducció assistida en el sistema sanitari públic de parelles de dones i dones sense parella. 

També ha treballat en l’àmbit de la no-discriminació i pels drets dels col·lectius LGTBIQA+, dirigint l’Informe de l’estat de l’LGTBI-fòbia a Catalunya de l’Observatori contra l’LGTBI-fòbia, durant els anys 2014, 2015, 2017 i 2018. El 2019 va participar a la Conferència Internacional de l’ILGA, amb una ponència sobre els drets sexuals i reproductius dels col·lectius LGTBIQA+. Actualment, forma part de la junta de l’entitat LGTBI Orgull Pota Blava del Prat de Llobregat.