En el moment d’escriure aquest article (juny del 2024), s’acaben de celebrar les eleccions al Parlament Europeu. L’avenç dels partits, coalicions o agrupació d’electors del que podríem considerar com a ultradreta ha crescut en els 27 estats de la Unió Europea (UE). En alguns ja estaven instal·lats en els seus governs (Hongria, Itàlia, etc.) i en d’altres, com ara França o Alemanya, han registrat un avenç substancial. A Espanya, amb un lleuger ascens, s’han mantingut en una tònica de menys influència, llevat de la que exerceixin en el Parlament Europeu a través dels col·lectius ultres.  

Convé recordar aquí la important influència de les diverses corporacions religioses (catòlics, evangèlics i ortodoxos) en les polítiques de la Unió i en l’àmbit intern dels 27 estats que la constitueixen. Al llarg de l’última campanya electoral europea del mes de juny passat cap grup polític de tot l’arc parlamentari, des de l’esquerra fins a populars, liberals o la ultradreta, es va referir a aquesta influència ni als principis bàsics de laïcitat i de llibertat de consciència que en cadascun dels països i en el conjunt de la Unió haurien d’imperar, en la línia de la Carta Europea per la Laïcitat i la Llibertat de Consciència¹ que l’associació espanyola Europa Laica, juntament amb l’Associació Internacional de Lliure Pensament, va presentar, l’any 2014, a tots els grups parlamentaris de la Unió Europea (ara dels 27).  

Cal tenir en compte que més de mig centenar de corporacions i organitzacions religioses estan acreditades com a lobistes davant la Comissió i el Parlament europeus al Registre de Transparència de l’executiu comunitari. No són un nombre important si el comparem amb els diversos milers de grups de diferent naturalesa que operen davant els organismes de la UE, però la seva influència és especialment determinant en les polítiques de la Unió; sobretot, perquè els grups conservadors, liberals i els diversos progressistes, tant en els seus àmbits nacionals com a la UE, són proclius a marcar polítiques multiconfessionals de manera molt majoritària, amb molt comptades excepcions. Tots aquests grups religiosos reafirmen que «estan units en esperit i donen suport als esforços de tots els que aspiren a defensar els valors cristians en la societat europea, perquè esborrar els valors, les tradicions i el llenguatge cristians significa abandonar la nostra pròpia identitat».  

És evident que els que més defensen i donen suport a aquests postulats dogmàtics són els grups polítics d’ultradreta, però els liberals, els populars, els socialdemòcrates o els d’altres suposades esquerres, verds, etc., no fan gairebé res per impedir-ho. 

De fet, després de la reforma del Tractat constitucional europeu de Lisboa del 2007, que va entrar en vigor l’1 de desembre de 2009, i en contra d’una vella, republicana i tossuda aspiració laïcista de separació estricta dels estats de les esglésies en el conjunt de la Unió, s’expressa que les institucions europees respectaran, en virtut del dret intern de cada estat, les relacions internes d’aquests amb les religions o altres entitats filosòfiques i no confessionals i afirma, a més, que es mantindrà un diàleg obert amb les religions. Unit això a un corrent d’opinió política esbiaixada sobre unes suposades «arrels cristianes» dels països europeus, es deixa la ciutadania sense drets comuns de caràcter europeu als quals acollir-se en matèria de llibertat de consciència i d’igualtat de drets.  

Passa el mateix amb el Tribunal Europeu de Drets Humans (que pertany al Consell d’Europa dels 49), els dictàmens del qual gairebé mai entren en conflicte amb legislacions o decisions polítiques o jurisdiccionals de cada estat en relació amb conflictes d’interessos amb les diferents corporacions religioses, siguin del tipus que siguin.  

Arribats a aquest punt, convé recordar que, a Espanya, l’Església catòlica oficial històricament sempre va estar del costat de les dretes més reaccionàries. No cal remuntar-nos a segles enrere, que és àmpliament conegut (la Inquisició, les èpoques absolutistes, la mateixa Constitució de 1812, etc.).  

Més pròximament, van combatre durament els principis laïcistes, el projecte d’escoles laiques i els drets de les dones que la Segona República va intentar implantar a Espanya el 1931. En el cas de l’ensenyament, per exemple, s’havien obcecat anteriorment amb l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i la Institución Libre de Enseñanza. El suport al cop d’estat nacional catòlic i el suport, sense pal·liatius, a la dictadura feixista del general Franco durant quatre dècades han estat una evidència. També van confraternitzar amb altres estats europeus, com la Itàlia de Mussolini, intercanviant-se favors. De fet, va ser aquest qui el 1929 va concedir l’estatut d’estat sobirà al Vaticà, que va significar la independència política de la Santa Seu de l’Estat italià. També altres esglésies han estat influint en les polítiques institucionals en els diversos estats europeus, tant als diferents evangèlics com als luterans o ortodoxos.  

A escala planetària, la influència institucional i política de les diferents corporacions religioses ha estat i és avui una realitat. Hi ha estats islamistes; a l’Amèrica Llatina tenen un enorme poder els evangèlics i els catòlics; també als Estats Units. I és igual qui governi. Els exemples ens donarien per a un altre article. Els estats laics es compten al planeta amb els dits d’una mà, i en els últims anys la seva laïcitat institucional ha anat decaient, com a l’Uruguai, Mèxic o França. Aquesta última conserva vigent la Llei de separació de l’Església i l’Estat del 1905, però les concessions institucionals a les diferents esglésies augmenten exponencialment, sobretot en allò que afecta l’ensenyament, també en actes d’estat.  

Centrant-nos a Espanya avui dia, enfront de la laïcitat de les institucions i de l’ensenyament, que ja van quedar de manera molt ambigua en els articles 16 i 27 de la Constitució del 1978, es van signar uns acords concordataris en què, en paraules del diplomàtic i president d’honor d’Europa Laica, Gonzalo Puente Ojea, a la pràctica s’establia la «criptoconfessionalitat» de l’Estat. És una realitat que l’Església catòlica se sent molt còmoda amb el règim polític de democràcia formal sorgit a Espanya després de l’aprovació de la Constitució del 1978.  

La dreta i la ultradreta política espanyoles en el seu ADN han heretat el nacionalcatolicisme, i és el que tracten d’aplicar en les institucions quan governen o el que reclamen quan són a l’oposició (això, de vegades, comporta, per exemple, pèrdua de drets sobretot de les dones, ja que l’Església catòlica és molt patriarcal).  

Però els partits que s’anomenen republicans nacionalistes, la socialdemocràcia espanyola i altres partits (diguem a l’esquerra, siguin estatals o nacionalistes) defensen un model de laïcitat positiva o statu quo amb l’Església catòlica i amb altres religions, prenent com a base el Concordat abans citat del 1979, els acords entre l’Estat espanyol i les comunitats jueves, musulmanes i esglésies evangèliques del 1992, així com la creació, en temps de governança del PSOE, de la Fundación Pluralismo y Convivencia, creada l’octubre del 2004 i adscrita al Ministeri de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts.  

Tot això garanteix un corpus confessional d’estat avalat per tota mena de governs més conservadors i progressistes, que, a més, conviuen amb una confessional i ancestral Llei orgànica de llibertat religiosa del 1980, que ja havia d’haver estat substituïda per una Llei orgànica de llibertat de consciència. Però no ha estat així, ni tan sols quan, a instància de l’associació Europa Laica, se’ls ha presentat un projecte de llei articulat en diferents ocasions i amb diversitat de governances i majories parlamentàries.  

Tot això ens porta a una realitat confessional (o criptoconfessional) d’estat que finança les diòcesis catòliques mitjançant la casella de l’IRPF, inclou la religió confessional en els centres escolars de titularitat pública, finança centres privats d’ideari religiós, permet i incentiva que responsables politicoinstitucionals —en funció de la seva responsabilitat pública— assisteixin a tot tipus de celebracions religioses, que les religions tinguin diferents exempcions fiscals, que mantinguin un registre i un tractament especial i privilegiat, al marge de la Llei orgànica d’associacions del 2002, que hi hagi capellans funcionaris a l’exèrcit, les presons i els hospitals, etc. 

Més enllà d’això, que obre les portes de bat a bat a les noves dretes i ultradetes, un postmodern discurs religiós s’ha instal·lat com una forma de representació, particularment de l’extrema dreta, i el seu èxit és una de les explicacions substancials de certs canvis electorals dels quals s’ha beneficiat. No s’ha de subestimar aquest discurs, ja que apel·la als sentiments més profunds de la civilització. 

Aquest model de religiositat política ha estat utilitzat a Occident per dues tradicions. La primera, l’Església catòlica, que va col·laborar amb les dictadures europees a través de concordats, que establien formes constitucionals de religió oficial. La segona tradició, la que més s’ha expandit, són les esglésies evangèliques, per exemple, als Estats Units (Trump) i al Brasil (Bolsonaro). 

Decebut, l’home postmodern reconeix la necessitat de tornar a Déu, però no a través de les grans religions institucionalitzades, com l’Església catòlica, sinó per mitjà de formes relativistes i reduccionistes, que, lluny d’omplir aquest buit existencial, l’intensifiquen. Els seus líders compleixen una missió en nom del poble agraït. Aquesta manera de fer política com a destinació a què es deu obediència travessa el segle xx i el que portem del xxi. 

No obstant això, el que és nou al sud europeu, en països d’influència catòlica, però amb vivències profundes de secularització, com ara Portugal, França, una mica menys a Espanya i Itàlia, és el retorn de l’afirmació mística com a nucli de l’organització política, imitant especialment els citats anteriorment (els Estats Units i el Brasil). 

L’extrema dreta utilitza les creences i es converteix en una forma d’actuació i comunicació. Meloni s’alimenta de la dreta catòlica anti-Francesc a Itàlia, i André Ventura a Portugal s’envolta d’un mandat diví. 

L’aparició de la ultradreta postmoderna a l’Estat espanyol va tenir poc d’inesperat, ateses les paternitats: l’Església catòlica i la dreta política. Cada un d’ells mostra condicions embrionàries del que és ultra; de vegades, rotundes manifestacions. Sense el concurs de tots dos no comptaríem amb un partit com VOX ni amb els efectes que es desprenen de la seva existència.  

No podem simplificar; també hi ha altres actors, com l’IBEX 35 i certs mitjans de comunicació, donats a potenciar un model postmodern de religiositat, sempre amb finalitats polítiques per limitar drets. 

Dins de la radicalitat hi ha una identitat cristiana que oposa la cultura cristiana a la migració musulmana. Utilitzen un racisme cultural que empeny a separar les dues civilitzacions, la cristiana i la musulmana. Al voltant d’aquest pensament han nascut plataformes com HazteOir, El Yunque, el Camí Neocatecumenal, etc., l’objectiu de les quals és mobilitzar contra l’avortament, el matrimoni de parelles del mateix sexe i degradar la dona. La seva finalitat és misògina i patriarcal. 

L’extrema dreta guarda formes oficials, però degrada els fonaments de la democràcia. Actuen amb objectius diferents en cada espai geogràfic. A l’Amèrica Llatina, per frenar la teologia de l’alliberament. A Europa, amb societats secularitzades, Déu és més present, atès que Orbán, Salvini, Meloni, Abascal i Le Pen l’han introduït en el seu discurs. 

Tot això ha donat lloc, com diu el teòleg Juan José Tamayo, a un «internacional cristoneofeixisme», una nova religió que s’alimenta de l’odi, creix i gaudeix amb ell, el fomenta entre els seus seguidors i l’inocula en la ciutadania. És un moviment format per la ultradreta i legitimat pel capitalisme i els moviments cristians fonamentalistes. Ells, ultradreta i fonamentalistes, defensen el neoliberalisme econòmic i la teologia de la prosperitat i odien la dona i l’ecologia. Amb mi o contra mi! Tot i les diferències aparents entre compromís polític i religiós, ambdós poden coexistir dins d’un individu amb igual intensitat, principalment, de la dreta i l’extrema dreta. 

Lluny del que pensa l’imaginari social, els fonamentalismes religiosos no són una construcció purament de l’islam, sinó que el seu origen ens porta a la doctrina puritana-protestant del segle xix. Els diferents moviments protestants dins dels Estats Units van xocar amb certes idees darwinistes sobre la creació del món i la teoria de l’evolució. 

Les tesis de l’evolució estan àmpliament en contra del paradigma creacionista. Per exemple, el 1910 els germans Milton i Lyman Stewart van llançar una quantitat de fullets que predicaven la necessitat de tornar als fonaments de la fe cristiana. Aquests pamflets van ser distribuïts ràpidament per tots els cercles protestants per reivindicar la resurrecció de Crist i la virginitat de la seva mare, Maria. Un parell d’anys més tard, un altre mil·lenarista, com Curtis Lee-Lewis, un anabaptista editor d’un diari, es manifestava compromès en la lluita contra les forces del mal, que pretenien tergiversar el missatge diví. La seva recerca s’ha arrelat al cor dels Estats Units i ha arribat als cercles més íntims del poder polític. 

L’afiliació religiosa influeix en les preferències electorals. Mentre els catòlics, en una part important, empenyen i impulsen cap a la dreta o extrema dreta política, els ateus, agnòstics o menys religiosos, generalment, donen suport a opcions de centreesquerra. És a dir, hi ha una certa correlació entre l’afinitat religiosa dels votants i la seva preferència per candidats específics, cosa que reflecteix que la religió influeix en les tendències polítiques i viceversa. La dreta i l’extrema dreta a tot el planeta, a Europa i Espanya, en particular, utilitzen narratives fonamentalistes religioses per legitimar-se i, amb això, aconsegueixen adeptes per als seus interessos polítics. 

Com haurien de respondre la política i la societat a això? D’una banda, la política espanyola de tall progressista hauria de denunciar i derogar els acords concordataris del 1979, cancel·lar el finançament de l’Església catòlica via IRPF, treure la religió de l’escola i deixar de finançar els centres escolars d’ideari religiós, a més de donar solució legislativa-patrimonial a les immatriculacions que s’han produït a Espanya des del 1947. I, d’altra banda, la societat hauria de pressionar els poders públics perquè això es produís. La societat espanyola està profundament secularitzada en percentatges que creixen exponencialment any rere any. Qui no està secularitzat és el poder polític de divers espectre ideològic. 

Per això, i com hem assenyalat abans, quan la dreta i, si escau, la ultradreta ocupen el poder polític, moltes portes se les troben obertes de bat a bat. Tanmateix, quan la dreta i, si escau, la ultradreta (aquesta, encara més) ocupen poder polític tracten de buidar de contingut drets conquistats en les últimes dècades, com l’avortament, els drets de les dones, els drets de les minories LGBTIQ+ o l’eutanàsia. Aquí la societat s’ha de mobilitzar contundentment per evitar-ho, perquè aquest perill hi és: els discursos d’odi cap a la diversitat o el feminisme i cap a religions diverses que no són la catòlica o d’origen cristià en el cas d’Espanya. Però la societat tampoc ha de ser tolerant amb formes fonamentalistes d’altres religions que no són d’origen cristià, com podria ser l’islamisme radical, per exemple. 

Una de les paradoxes del tradicionalisme catòlic a Espanya que configura avui la base vincle d’alguns àmbits de la dreta (PP i altres) i la ultradreta (VOX) és la reinterpretació dels drets conquistats que s’han citat anteriorment, sobretot en allò que afecta l’avortament i l’eutanàsia. I apareixen com a signes de modernitat i, en alguns casos, de manera molt bel·ligerant, amb el suport d’organitzacions socials ultracatòliques, també citades anteriorment, amb forts components fonamentalistes i dogmàtics. 

Com expressa el professor d’antropologia social Ignacio Fernández de Mata (2022): 

Fa anys, l’Opus Dei va ser el moviment més experimentat amb l’adopció de patrons elitistes del cristianisme reformat anglosaxó, dirigint la seva atenció a les classes mitjanes i altes, a les quals reforçava la seva identitat excloent propugnant el seu reconeixement en patrons d’alt consum i ostentació. L’obstinació de l’Obra per penetrar en les altes esferes, o el control del coneixement i la ciència es percep en la història del Consell Superior d’Investigacions Científiques, en el seu afany per encaixar-se a les universitats —redirigit a la promoció de la seva pròpia xarxa universitària privada—, i en un proselitisme obsessiu en la captació del talent, la fortuna i la classe alta. Al capdavant dels governs tecnocràtics de la dictadura van aconseguir la modernització capitalista del règim franquista. Des de llavors, gràcies al seu caràcter quasi sectari, amb arrelades xarxes de col·laboració entre els seus integrants, s’han constituït en una poderosa família dins de moltes institucions, particularment en el Partit Popular i, últimament, a VOX. A més, és un dels integrants principals dels nuclis provida. 

L’altre element «evangelitzador», en aquest cas de base popular, el trobem en moviments religiosos com el Camí Neocatecumenal (els kikos), ja esmentats, abocats a una construcció emocional del culte.  

Aquests col·lectius de base carismàtica es troben molt propers al model neopentecostal de l’evangelisme nord-americà, centrats en el principi de comunitat absoluta i autosuficient, que busquen la sensació religiosa per sobre de la reflexió intel·lectual i defensen —obsessivament— els «valors familiars» i provida radicals.  

La qüestió provida és, possiblement, l’espai d’intersecció més important per a tots aquests grups. Ideològicament, sent un dels vells mantres catòlics, s’ha convertit en un dels temes principals del que podríem anomenar ecumenisme ultra. Les polítiques de família són un dels elements de màxima bel·ligerància del cristianisme polític, propugnadors de forts controls informatius i educatius, profundament contraris a les identitats de gènere i amb un caràcter d’avantguarda violenta en tot el que concerneix accions antiavortistes. 

En resum, l’extrema dreta i una part de la dreta utilitzen narratives religioses fonamentalistes per legitimar-se davant l’opinió pública, i troben un públic disposat a «comprar-ho». I aquí rau el perill. No tan sols passa a Espanya; hi ha països, sobretot als Estats Units i alguns llatinoamericans, on el seu discurs ha calat molt fort i és un greu perill. Per exemple, en alguns estats nord-americans, les dones, lliurement, ja no poden exercir, legalment, el seu dret a la interrupció voluntària de l’embaràs o han imposat diferents restriccions. I això passa en diversos estats llatinoamericans, en molts llocs del planeta i, cada vegada més, en certs llocs d’Europa. 

---

Luis García Calavia 

Soria, 1950 

Luis García Calavia va estudiar magisteri i va exercir com a professor d’ensenyament. Va ser regidor a l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat i també conseller comarcal del Baix Llobregat, on va treballar en projectes relacionats amb l’educació i la comunitat. Al llarg de la seva carrera, va formar part de l’Actiu Sindical d’Ensenyament de CCOO a Catalunya, defensant els drets laborals del sector educatiu. 

Actualment, exerceix com a coordinador de Catalunya Laica – Europa Laica, on lidera la promoció de la laïcitat i la llibertat de consciència. A més, és membre fundador del Col·lectiu Cultural Republicà de Sant Boi de Llobregat, on segueix implicat en la defensa dels valors republicans i el desenvolupament cultural de la ciutat. 

Francisco Delgado Ruiz 

Albacete, 1949. 

Francisco Delgado Ruiz és activista, polític i sindicalista, destacat defensor del laïcisme, especialment en l’àmbit educatiu. Diplomat en psicologia industrial, va ser diputat a les Corts Constituents el 1977 i senador el 1979. Al llarg de la seva carrera ha ocupat diferents càrrecs rellevants, entre els quals destaca com a president de la Confederació Espanyola d’Associacions de Pares d’Alumnes (CEAPA), i membre durant més de 12 anys del Consell Escolar de l’Estat. 

Entre 2008 i 2017, va presidir Europa Laica, des d’on va liderar la lluita per la separació entre l’Església i l’Estat i la defensa de la llibertat de consciència. A més, ha estat crític amb diverses lleis educatives, denunciant la seva manca de laïcitat. És autor de diversos llibres i articles sobre educació i laïcitat, com “Hacia la Escuela Laica” i “La cruz en las aulas”, on plasma les seves idees sobre la necessitat d’un sistema educatiu lliure d’influències religioses. 

Referències bibliogràfiques 

Delgado Ruiz, F. (2015). La cruz en las aulas. Ediciones Akal. 

Fernández de Mata, I. (2022). Religión y ultraderecha. La trumpización del PP. Contexto y acción, 289. https://ctxt.es/es/20221001/Firmas/41087/#.Y1q_5LLcqT8.twitter?utm_campaign=twitter 

Fisac Seco, J. (2009). Dios es… de derechas. Editorial Sepha. 

Gómez Movellán, A. (1999). La iglesia católica y otras religiones en la España de hoy. Ediciones Vosa. 

López López, P. i Delgado, F. (coords). (2021). Ética laica. Pensar lo común. Almud Ediciones. 

López Muñoz, M. A. (2014). Gonzalo Puente Ojea y la libertad de conciencia. Libros en su tinta. 

Llosa, P de la. (2003). La razón y la sinrazón. Ediciones del Serbal. 

Peña-Ruiz, H. (2001). La emancipación laica. Laberinto Editorial. 

Peña-Ruiz, H. i Tejedor de la Iglesia, C. (2009). Antología laica: 66 textos comentados para comprender el laicismo. Ediciones Universidad de Salamanca. 

Puente Ojea, G. (2012). La Cruz y la Corona. Las dos hipotecas de la historia de España. Editorial Txalaparta. 

Rodríguez Castro, F. (2011). Aprender sin dogmas. Enseñanza laica para la convivencia. Editorial Milrazones. 

Saleh, W. (2015). Librepensamiento e Islam. Editorial Tirant lo Blanch. 

Tamayo, J. J. (2013). Cincuenta intelectuales para una conciencia crítica. Fragmenta Editorial. 

Tejedor, C. (coord.) (2013). Apuntes sobre laicismo. Cuaderno de Formación I. Europa Laica.