L’exposició del Palau Robert ha estat una de les fites imprescindibles de la temporada. Fins al 6 de març podeu acostar-vos i gaudir d’una mostra amb més de 700 peces. Un esforç inèdit per mostrar-nos una època recent de la nostra història.
La cultura és menystinguda sistemàticament pels diferents governs i les seves administracions, tant li fa si són de dretes o d’esquerres. Tothom s’hi retrata i com amb els sanitaris en època de la primera pandèmia surt als balcons a aplaudir. A l’hora de fer els pressupostos, però, la cultura queda reduïda als zero coma dels percentatges més insidiosos, fan vergonya. Tothom en parla i ningú no fa res, potser no es pot fer res, em direu. Perquè quan algun membre de la cultura accedeix per la via que sigui al càrrec, calla i mira cap a una altra banda. Misteri. No dic amb tot això que la cultura hagi de ser pública i que s’interfereixi en excés en la iniciativa privada, però els ajuts i les polítiques culturals brillen fins a enlluernar per la seva absència o per la seva debilitat. Dreta i esquerra es comporten igual, amb una barra considerable. Ja em disculparà el lector l’excurs emprenyat i poc documentat, però aquesta és la meva percepció de la qüestió. Serveixi el pessimisme per dir que l’exposició de la qual dono notícia està ben muntada, amb imaginació i exhaustivitat, a més ve acompanyada d’un catàleg molt complet i atractiu, un document imprescindible a partir d’ara per referir-se als anys setanta i la nostra cultura, a cavall entre el franquisme i la democràcia. Temps convulsos, plens d’esperances i on no arribaven els calers hi arribava la imaginació i la il·lusió.
Per qui hagi viscut aquells anys l’exposició serà un plaer que li remourà la memòria, pels de les generacions posteriors serà tota una sorpresa, una lliçó de com es vivia amb una empenta inusual. Tampoc voldria caure en l’errada de la nostàlgia. Aquells anys van ser durs, mancats de moltes de les coses que ara tenim sense pràcticament esforç. Contra Franco érem més joves, com deia en Vázquez Montalban, però poca cosa més. Aquells anys d’anarquia i optimisme s’havien de reivindicar i recuperar coses que ara ens semblen impensables. La llibertat és com la salut, només es troba a faltar quan no es té. I els pobles sans són lliures sense matisos. No sabria dir quin és el nostre estat actual de salut, ni tampoc on situaria avui l’underground i la contracultura. Estudiosos hi haurà. Però els tumultuosos anys setanta del segle vint són una mostra pluridisciplinar d’una empenta singular. Portàvem massa anys sota la dictadura franquista i les noves generacions albiraven i reclamaven un canvi que finalment es va produir, encara que potser no al gust de tots. La mostra del palau Robert abasta tots els àmbits. La música, la dansa, el teatre, la literatura —amb un paper destacat per a la poesia—, els moviments socials, la política, el periodisme, la sexualitat. Tots els àmbits hi són representats. Recomano molt especialment la lectura i revisió del catàleg —peça perdurable de l’exposició—, coordinat per Pepe Ribas, qui fou director de la mítica revista Ajoblanco. En el llibre hi trobarem els detalls d’uns anys que van ser d’un esclat creatiu i social dels que marquen una època. Encara vivim d’aquella empenta.
Comentaris recents