La raó per entrevistar Pere Solà i Gussinyer (Girona, 1945) és triple: és catedràtic emèrit d’Història de l’educació per la Universitat Autònoma de Barcelona i autor de diverses obres sobre Ferrer i Guàrdia i l’educació llibertària (fet que per sí sol ja justifica l’entrevista); és el comissari de l’exposició “La Revolució pedagògica de Ferrer i Guàrdia”, que es pot visitar al Castell de Montjuïc fins al novembre; i serà a més el convidat a l’Ofrena Floral d’enguany, i l’encarregat de pronunciar-hi un discurs. Després de l’acte, ens oferirà una visita conduïda per l’exposició. L’entrevista té lloc a més un dia molt rellevant per al fundador de l’Escola Moderna: el 9 d’octubre, quan va ser condemnat a mort en un judici sense proves ni garanties.
Per als qui encara no hagin anat a l’exposició, què s’hi trobaran ? Per què és necessària?
L’exposició és petita però intensa, i evoca el context social i pedagògic en què Ferrer i Guàrdia desplega el seu projecte, les realitzacions assolides en l’àmbit educatiu i una pinzellada del com i el perquè de la seva tràgica fi. És una mostra molt oportuna i necessària perquè la transcendència i abast de l’Escola Moderna en la nostra història és poc coneguda per a les noves generacions. I és que, moltes vegades, el sistema educatiu tracta de manera massa superficial fets importants del nostre passat recent, i així t’ho expliquen els mateixos estudiants. En aquest sentit, els fets que van precipitar la mort del pedagog en són un exemple flagrant. Ell és sentenciat arran dels fets de la Setmana Tràgica; doncs bé, aquest fet històric se sol explicar com un assumpte d’ordre públic i se n’obvien les causes profundes, perquè és una revolució popular, tant és així que fins i tot en alguns llocs de Catalunya es proclama la República.
L’exposició incorpora materials inèdits, alguns dels quals aportats per la Fundació. Quins en serien al teu parer els més destacats?
Tot el material cedit per la Fundació és molt rellevant, des dels quaderns manuscrits i agendes del pedagog fins a la col·lecció anual de tapa vermella, que publica l’Escola Moderna. O per exemple la luxosa obra de L’home i la terra, del geògraf francès Elisée Reclús. Cal recordar que Ferrer i Guàrdia esmerça molt esforços a la darrera etapa de la seva vida perquè s’editi, ja que l’obra suposa una autèntica renovació de les ciències humanes.
A l’exposició s’esmenta l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, fundada pel pedagog Francesc Flos i Calcat, contemporani de Ferrer i Guàrdia. Això crida l’atenció si tenim en compte que el creador de l’Escola Moderna mai no aposta per l’ensenyament en català.
A l’època en què Ferrer i Guàrdia fa la seva proposta pedagògica, que està molt lligada a la irrupció del moviment obrer, del qual poc després sorgeix la CNT, hi ha en paral·lel un intent de valorització de la llengua i del país. I, en aquest sentit, Francesc Flos i Calcat n’és un pioner. Ell és el fundador de l’Escola Sant Jordi i de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, un precedent del que ara és Òmnium Cultural.
Perquè Ferrer i Guàrdia menysté la llengua catalana? És curiós, perquè molta gent li diu que té un accent català molt marcat. A l’escola no n’ha après, ja que és una llengua absolutament exclosa del sistema oficial d’ensenyament. I un cop a França, que és quan comença la seva formació intel·lectual, el clima jacobí del republicanisme francès tampoc no l’ajuda a entendre la situació de les nacions petites. Tot i que ell mateix incorre en contradiccions flagrants. Perquè després assisteix a un congrés en representació del socialisme francès i defensa la independència de les colònies espanyoles. També és curiós que una persona tant interessada en la filologia (un dels quaderns que hi ha exposats compara diversos idiomes) sigui cec a la importància de la recuperació escolar del català. Ell veu aquesta recuperació i les reivindicacions nacionals com un obstacle a l’assoliment d’un món sense classes i basat en la fraternitat obrera. El catalanisme és interclassista, però sí que és cert que els valors burgesos impregnen molts dels moviments escolars d’aquella època que aposten per la recuperació de la llengua.
A “La Revolució pedagògica de Ferrer i Guàrdia” es fa esment d’altres projectes pedagògics contemporanis a Ferrer i Guàrdia i que tenien punts en comú amb la seva tasca.
La primera dècada del segle XX és riquíssima en propostes pedagògiques, hi ha una florida de propostes educatives que no s’ha repetit mai més. En part és gràcies al moviment de l’Escola Nova, inspirada en la filosofia de Jean-Jacques Rousseau i Lev Tolstoi, que planteja una societat en què l’educació serà un impuls cap a la democràcia i la ciutadania responsable. Propugna l’escola centrada en l’infant, en motiven la llibertat i espontaneïtat. Això també implica un canvi en l’educador, que ha d’abandonar l’autoritarisme. De les idees de l’Escola Nova és d’on surten pedagogs com Maria Montessori, John Dewey o Ovide Decroly, amic personal de Ferrer. També a partir d’aquí es funden els primers sindicats d’ensenyança, el que ara podria ser la USTEC. Ferrer està molt alerta d’aquests moviments, i els finança. Per exemple, un butlletí que publica ell a França és la principal plataforma d’aquests sindicalistes.
Però Ferrer i Guàrdia és un home que agafa d’aquí i d’allà, no es pot adscriure a cap moviment concret, anterior o contemporani. A més, ell era un home d’acció i tenia un grau de compromís i d’implicació social que no tenien la majoria de pedagogs que després han estat tan famosos.
També es parla d’un moviment anterior, el krausisme, que no va acabar d’arrelar a Catalunya. En què es basava el krausisme? Perquè l’heu volgut incloure a l’exposició?
El krausisme és un moviment filosòfic que estableix el poder central i estratègic de l’educació, i en aquest punt entronca amb l’Escola Moderna. A més, a partir del krausisme es crea la Institución Libre de Enseñanza, que aposta per la coeducació de sexes, l’acostament a la natura i l’higienisme, idees que també recull Ferrer. A Catalunya només hi ha una experiència, la Insitución Libre de Sabadell, que és una escola laica sense gaire importància, de curta durada. Però d’entre els col·laboradors de Ferrer n’hi ha algun que està directament influenciat pel krausisme, com el científic aragonès Odón de Buen.
Què queda dels principis de l’Escola Moderna després de la mort de Ferrer i Guàrdia?
El mètode educatiu racionalista, propugnat per ell, és imitat per projectes lligats al progressisme republicà i a l’obrerisme anarcosindicalista, als ateneus i escoles racionalistes. També per iniciatives a diversos llocs del món, com França, Suïssa, l’Argentina, Mèxic o els Estats Units. Aquí és un referent explícit del que és la reforma educativa integral de l’Escola Nova Unificada, que s’adopta durant els anys de la Guerra Civil. Però què passa després? A la segona meitat del segle XX, amb la Guerra Freda, hi ha una reculada d’aquests plantejaments. Als Estats Units i a Europa es considera que una educació basada en la llibertat i l’espontaneïtat de l’infant no va enlloc, que el que s’ha d’impulsar és una educació tecnològica per crear treballadors eficients, que no desenvolupin l’esperit crític. A Espanya, amb el franquisme, els principis de l’Escola Nova i Moderna es bandegen completament.
I què en queda a l’actualitat?
A partir de 1975 hi ha una represa dels principis i plantejaments de l’Escola Moderna, el que passa és que les circumstàncies han canviat tantíssim… Avui la consciència obrera i la solidaritat entre treballadors i treballadores als barris s’ha desdibuixat. El sistema neoliberal és molt refractari a reformes educatives en profunditat. Són camps trinxats que no deixen marge d’autonomia als alumnes, ni tampoc als educadors, que a vegades han de fer objecció de consciència, desobeir, per no aplicar normatives que no porten enlloc.
A escala internacional, els principis de l’Escola Moderna han tingut una continuïtat, per exemple, en les idees de l’educador brasiler Paulo Freire, i en les escoles participatives d’adults. També tenim l’exemple de les comunitats educatives, o propostes de sistemes no reglats informals d’educació que tindran molta importància en el futur, perquè no es basen en la idea mercantilista de donar títols o crèdits, sinó que formen. L’alumne hi va per aprendre, perquè l’omple. Pot semblar un plantejament utòpic, però es dóna.
Al final de l’exposició es deixa una pregunta oberta per a l’espectador: “L’educació d’avui… és la que volem?”
Només per fer aquesta pregunta ja val la pena haver-la muntat. Avui dia no hi ha un autèntic debat al respecte. Hi ha iniciatives més o menys valuoses, però que moltes vegades són sospitoses perquè estan finançades per grans empreses. A més, crec que la resposta a aquesta pregunta implica un ampli debat participatiu, que abasti tot el sistema educatiu i també els mecanismes d’educació informal, com Internet o la televisió, a més dels ciutadans en general, és clar. La reforma haurà d’arribar també a la universitat, perquè és on es forma la gent que després ensenyarà als alumnes. Per exemple, quin sentit té que a les escoles infantils, de 0 a 5 anys, només hi hagi figures femenines? No hi hauria d’haver també la figura dels educadors? I això té a veure amb la gestió universitària.
Seràs el convidat a l’Ofrena Floral d’enguany. Què suposa això per a tu?
És un gran honor. Jo sóc un estudiós, i valoro molt la importància d’analitzar i comprendre Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna. A més, fa molts anys que col·laboro amb la Fundació. Aquesta Ofrena Floral recorda el compromís i el sacrifici per la llibertat de consciència i per la justícia social, i en aquest sentit la Fundació recull el testimoni per un món inspirat en la tolerància i el laïcisme fraternal, i per tant actes com aquest donen força a totes les iniciatives que es fan al món pel respecte als Drets Humans i per una major atenció a l’educació.
A més, no és un fet menor per a mi que l’acte d’enguany acabarà amb una visita a l’exposició del Castell, que es troba precisament a la Sala Lluís Companys. D’aquesta manera, es produeix un creuament entre dos personatges agermanats per la lluita per fer un món millor i fidels a les seves conviccions fins al final.
Comentaris recents