Quin hauria de ser el nostre model alternatiu d’esplai? El model lliurepensador, republicà, federal, democràtic, laic i progressista. Què vol dir? Nosaltres no tindrem mai la figura del consiliari o adult que està per sobre de tot i mana. No hi ha alternativa laica al capellà, ni tenim capacitat, ni pensem que sigui bo ni s’adiu amb el nostre ideari.

L’esplai hauria de ser republicà és a dir, per sobre de la voluntat del grup d’esplai no hi ha ningú. La voluntat del grup d’esplai es conforma a partir de l’opinió dels nens i nenes, dels monitors i dels pares i mares.

L’esplai hauria de ser federal. Si entenem per federal que és la persona qui s’autodetermina, és a dir, que cada ciutadà ha de trobar la seva forma de ser feliç, cal que cada esplai trobi la seva forma de definir-se i decidir sobre quines activitats fa, i com es relaciona amb l’MLP i la societat que l’envolta. Aquest concepte dóna peu a l’esplai democràtic.

L’esplai democràtic. És aquell que es dota d’un sistema de funcionament on cada nen, monitor i pare participen activament. Això només és possible amb la delegació de responsabilitats i l’exigència de resultats en un període determinat. Caldria donar més confiança a les persones i exigir-los responsabilitat.

L’esplai laic. L’esplai per tal de ser democràtic hauria de ser laic, és a dir hauria de promoure la pluralitat educativa dins d’un ideari que entengui la pluralitat –religiosa i ideològica– com un valor positiu de saber conviure en la complexitat.

L’esplai progressista. L’esplai hauria de tenir una visió del món i una proposta educativa encaminada a canviar les mentalitats com a camí per transformar la realitat que ens envolta.

Aquesta proposta d’esplai laic necessitaria d’un model organitzatiu que delimités responsabilitats (president, director, secretari, etc.) i exigís responsabilitats cada ics temps. Caldria a més, que l’esplai eduqui en la participació dels infants, impliqui a tots els monitors en les tasques educatives i impliqui els pares. Cada esplai hauria de trobar la seva manera de plantejar-ho, ara bé intentaria mantenir una estructura organitzativa entre assemblea i assemblea, que no necessàriament hauria de ser la reunió de monitors en actiu. Hi podria haver responsables que no estiguessin amb els nens el cap de setmana sinó que aportessin el seu treball en altres tipus de tasques: secretaria, administració, comptabilitat, organització d’activitats puntuals, etc. Intentaria que el màxim de monitors i pares continuessin vinculats a l’esplai un cop han acabat de fer de monitors amb nens. Un grup d’esplai potent a la llarga hauria de tenir la presència dins de la seva estructura organitzativa de totes les franges d’edat. L’estructura hauria de ser alhora flexible: tots aquells que tinguin ganes de treballar haurien de trobar la forma de fer-ho. Hauria d’existir una relació entre les opinions i el compromís.

Aquest model de centre ens indica quin tipus de monitor considerem més apte. Necessitem un monitor que no esperi directrius, sinó que cada esplai es creï les seves. Un esplai laic pot esperar dies, setmanes mesos o anys que l’MLP li digui què ha de fer. No li dirà mai, no pot i no vol dir-ho. El monitor laic i progressista entendrà que és ell qui ha de decidir, però per fer-ho necessita de la cooperació dels altres i, sobretot, formar-se i llegir. És per aquesta raó que el lema de l’Escola Lliure El Sol és “Eduquem ciutadans lliures”. Ciutadans que sàpiguen discernir, criticar i sobretot proposar i fer. Aquest monitor laic, tindrà les seves opinions sobre les coses però sabrà alhora conviure amb persones que opinen diferent en molts àmbits de la vida. Per tant haurà d’acostumar-se i d’educar-se en la política del consens.

Proposem, doncs, un model d’esplai democràtic radical. Proposem un model que fomenti al màxim la vida democràtica i on tot aquell que hi vulgui aportar el seu esforç tingui mecanismes per fer-ho. El grup d’esplai és en si mateix una escola de formació en la ciutadania activa i en la democràcia. Per aquesta raó cal proposar nous criteris que eixamplin la vida democràtica en el si de l’entitat. Cal que hi hagi responsabilitats clares, per tant el centre d’esplai hauria d’escollir entre els monitors o persones que participen a l’esplai un responsable. Caldria veure si ens agrada més el terme “responsable” o se’n busca un altre, com “cap” “director”, “president”, etc. Aquest responsable ha de tenir el títol de director, perquè és la formació que entre tots hem considerat adient per exercir aquesta alta responsabilitat pedagògica. Aquesta elecció hauria de tenir un mandat clar –programa- i un temps determinat. És l’única forma de poder avaluar la tasca. El president seria l’últim responsable de l’entitat i el director el responsable pedagògic. Caldria buscar una ubicació en l’equip de monitors per a aquelles persones que ja no fan de monitor però que volen continuar col·laborant amb l’esplai. Per exemple, podrien fer-se càrrec de responsabilitats concretes: comptable, secretari, etc. Potser es podria canviar el nom de l’òrgan executiu de direcció de l’entitat perquè si hi ha moltes persones que no són monitors hi puguin pertànyer. Potser el nom adequat seria consell de l’esplai.

És necessari tenir clara la idea que el responsable ha de tenir obligatòriament el títol de director i que caldria tenir present el relleu, per aquesta raó una altra persona de l’esplai hauria de pensar a obtenir-lo. Tots els monitors haurien de tenir el títol de monitor i en tot cas es pot establir la figura de premonitor que és aquell que ha fet el curs d’iniciació a l’esplai, però si vol ser monitor ha de fer el curs.

La qüestió dels grups d’edat. Ens sembla convenient iniciar un debat sobre els grups d’edat en els esplais. Avui la situació és molt diversa. Per si l’embolic no fos prou gran hi podem afegir l’aparició en els darrers anys de nens i nenes menors de sis anys. Establir criteris homogenis permetria als monitors de cada grup d’edat (petits, mitjans, grans i adolescents, els joves estan a l’ACJ) discutir entre ells i intercanviar experiències, receptes, activitats, jocs, etc. Ens permetria avançar molt més ràpidament especialment en el cas dels adolescents –una preocupació compartida– i dels més petits –ja que és un fenomen nou.

Posar-nos d’acord amb els noms dels grups d’edat permetria que cada infant és sentís més proper d’un altre infant d’un altre grup d’esplai i això dóna sensació de pertànyer a un moviment educatiu: dóna identitat. També caldria estudiar cerimònies de pas. En la societat catalana només queden els rituals catòlics i els escoltes, però cal saber que la vida és plena de rituals que ens ajuden a assumir responsabilitats o simplement a socialitzar-nos. Rituals de pas moderns són per exemple tenir una moto, treure’s el carnet de conduir, l’acabament dels estudis, el primer treball, l’emancipació familiar, etc. I al voltant dels rituals calen signes identificatius: rètols, noms, alies, fulards, cançons, activitats concretes, etc. Aquí tenim un gran camí a inventar –tornar a inventar– elements identificatius laics i progressistes.

Amb aquesta proposta no hem resolt del tot el problema del referent adult. Per què és important? Podríem posar molts exemples, crisis de l’equip de monitors, “No tenim nens i nenes”, “No tenim recursos”, etc. Però en posarem un de clàssic i concret. Un dels grans problemes dels esplais és la manca de locals en condicions. Si un esplai vol solucionar aquest problema endèmic caldrà que compri un local en condicions. El que hem vist és que els monitors són massa joves per assumir aquesta gran responsabilitat, no tenen una visió a llarg termini –viuen al dia–, un banc no els concedirà crèdit suficient, no saben quin compromís amb el temps poden assumir –important en una hipoteca a quinze anys–. No es pot delegar aquesta responsabilitat tan alta en nois i noies de vint anys. Aquesta és una de les raons que expliquen que hàgim solucionat tan pocs problemes de locals. L’altra raó, òbviament, és la manca de recursos econòmics per tal de resoldre qüestions com aquesta –dels locals– que ens costen tant. Per tant és decisiu trobar una forma de comprometre els pares i els monitors veterans. En sabem poc de fer participar els pares ja que la poca formació democràtica els fa generar conflictes en comptes de generar solucions. Però cal que avancem més en aquest sentit. Tenir monitors veterans que estan al costat –no en el dia a dia– i ens ajuden ha de ser un objectiu a mig termini. Fins ara era impossible perquè la manca de tradició feia que no hi hagués la possibilitat de tenir veterans, però des del moment que la major part de grups tenen més de deu anys, es fa possible. Caldria que tots aquells monitors que han deixat de ser-ho continuïn essent socis de l’esplai i que tinguin mecanismes per participar-hi. A ells se’ls poden encomanar les tasques més feixugues, agosarades o complicades.

Una idea que s’obre camí és la de crear Ateneus Laics i Progressistes. Faria possible tenir un referent adult immediat que resolgués aquestes qüestions i així els monitors es podrien preocupar exclusivament de la seva tasca educativa.

Ens queda una darrera, però potser a més important, qüestió: la participació dels nens i nenes a l’esplai. Pel que fa a l’estructura organitzativa més primària creiem que manca un debat sobre el que l’escoltisme anomena patrulles: estructures de participació infantil que ben plantejades poden donar molts fruits.

Ara que esplac ha acabat el procés de debat sobre el nou model d’esplai pensem que potser és el moment d’anar una mica més enllà. Caldria estructurar un debat a l’entorn del model d’esplai i el model escolta. Creiem que hi ha molts aspectes del model escolta que caldria adoptar, un d’ells pot ser les patrulles i un altre el sistema d’assumpció de responsabilitats, tant en l’esfera del grup d’esplai, com en l’estructura d’esplac. Un dels debats pendents és el de fomentar el grau de democràcia interna. És a dir, com resoldre la distància entre les bases i l’equip de direcció. Es podria incrementar el grau de participació en dues direccions. Primer, resoldre la qüestió de la pertinença dels responsables de sectors a l’equip de direcció, i segon, el debat referent a la construcció d’una estructura pedagògica –per franges d’edat– a tots els nivells de l’organització. Pensem que seria bo que en els propers números les persones interessades expressin la seva opinió en aquestes mateixes pàgines.