Fa un segle, cap al mes d’agost de 1901, s’obria, al número 70 del carrer Bailén de Barcelona, un centre educatiu que es proposava transformar radicalment l’experiència pedagògica en un sentit crític, laic, racionalista i llibertari.

Es tractava d’afirmar un projecte obertament superador de la mediocritat intel·lectual, de les limitacions fruit de la superstició i de l’autoritarisme i de les carències higièniques i materials que dominaven el marc educatiu de l’Espanya de la Restauració, tant pel que fa als escassos centres públics estatals com als centres privats, fonamentalment religiosos.

De fet, hi havia ja una certa tradició en els ambients del pensament humanista i progressista de la Catalunya d’entresegles: la fundació d’escoles laiques, molt vinculades al lliurepensament, al republicanisme i a les societats obreres, no era cap iniciativa gaire exòtica. Ara, seguint aquest mateix camí, l’Escola Moderna es planteja com un exemple de pedagogia militantment racionalista que, fonamentant-se en l’educació integral i en la coeducació –de sexes i de classes socials (posició molt agosarada per a l’època, per ambdues qüestions)– , pugui trencar el mur del dogmatisme intel·lectual i de la falsa moral imposada a cop d’autoritat, esdevenint un nucli permanent de promoció de l’emancipació social.

En línia amb l’optimisme filosòfic hereu de la Il·lustració, bona part dels ambients llibertaris confiaven en el treball per la renovació educativa com a instrument definitiu per abatre els prejudicis i assolir l’objectiu d’una societat lliure, justa i fraterna. La clau és l’aprenentatge de la llibertat en la llibertat, mitjançant la via de la raó personal. El medi natural d’aquesta via, l’única que es basa en l’afirmació de l’autonomia del subjecte com a condició de possibilitat del mateix fet educatiu és, evidentment, la laïcitat: l’absència de condicions prèvies i de restriccions mentals que, des de la imposició de creences o de límits a la recerca, impedeixin el lliure accés al coneixement. Convindria recordar el missatge de Francesc Ferrer i Guàrdia gravat al peu del seu monument erigit a Brussel·les el 1910, com a testimoni de la seva mort per la causa de la llibertat de consciència:

“L’ensenyament racionalista pot i ha de discutir-ho tot, situant prèviament els nens sobre la via ampla i directa de la investigació personal”

Ferrer i Guàrdia, l’impulsor i l’ànima de l’Escola Moderna, havia connectat amb l’esperit de la renovació pedagògica per mitjà de les idees de Paul Robin –teòric de l’educació integral– en els anys del seu exili a França. Després del frustrat intent de revolta republicana de Santa Coloma de Farners –inspirada per Manuel Ruiz Zorrilla– de 1886, Ferrer s’exilia i viu a França fins al mateix 1901. Allà començarà la seva experiència docent, en els Cursos Comercials del Gran Orient de França, i com a professor de castellà. I és, precisament, com a conseqüència d’això que podrà arribar a concretar-se la fundació de l’Escola Moderna quan una de les seves antigues alumnes, Ernestine Meunier, li llegui en herència, a l’abril de 1901, una important quantitat (una propietat per valor d’un milió de francs, de la qual se’n poden extreure rendes prou considerables). L’objectiu de fundar una Escola a Barcelona és, doncs, un fet que podrà materialitzar-se immediatament.

El concepte de Paul Robin d’educació integral, que engloba de manera simultània els components intel·lectual, físic, ètic, estètic i emocional de la personalitat i que no separa el món de l’estudi del món del treball, s’ajuntarà amb la defensa del mètode intuïtiu, inspirat en les teories de J.H. Pestalozzi i de F.Fröbel, que pretén obtenir el desenvolupament harmònic i progressiu de les facultats i aptituds naturals dels nens. Els nens i les nenes han de descobrir la realitat directament, no conformant-se amb allò que es pugui dir, acadèmicament, sobre aquesta realitat. Sembla bastant clar que aquest tipus de procediments i d’expectatives han estat confirmats més tard per la pedagogia evolutiva de Jean Piaget.

I, a l’Escola Moderna, quan gairebé ningú no s’ho plantejava, van intentar donar-hi forma: els nens i les nenes tindran una insòlita llibertat, es faran exercicis, jocs i esbarjos a l’aire lliure, s’insistirà en l’equilibri amb l’entorn natural i el medi, en l’higiene personal i social, desapareixeran els premis i els càstigs, i els exàmens. Els alumnes visitaran centres de treball –les fàbriques tèxtils de Sabadell, especialment- i faran excursions de descoberta. Les redaccions i els comentaris d’aquestes vivències per part dels seus mateixos protagonistes es convertiran en un dels eixos de l’aprenentatge. I això es farà extensiu a les famílies dels alumnes, amb l’organització de conferències i xerrades dominicals.

Cal no oblidar, malgrat tot, que les tensions socials i ideològiques provocades pel tancament obscurantista del clima social i polític dominant, poden conduir, en algun cas, a posicions d’un radicalisme ingenu, fins i tot un tant contradictori amb l’ús lliure del mètode intuïtiu. Però, finalment, la vida mateixa sempre és prou ambigua i s’encarrega de deixar-nos també ben clar que no podem desprendre’ns de les nostres mateixes contradiccions. Això ho podríem veure en alguna decantació racionalista que podia no deixar espai per a les formes no dogmàtiques d’espiritualitat, o en l’ús exclusiu de la llengua castellana, molt característic d’un pretès cosmopolitisme universalista que compartien alguns sectors del moviment obrer i del pensament llibertari. Ferrer sempre adduïa, quan es qüestionava l’exclusivitat del castellà enfront del català com a vehicle d’ensenyament, que, si s’hagués pogut, s’hauria fet servir l’esperanto.

Els llibres publicats per l’editorial de la mateixa Escola són fonamentalment creatius i dinàmics, vius i provocadors, i de provat rigor científic, d’altra banda. Només caldria esmentar-ne, entre d’altres, els d’Odón de Buen, Elisée Reclus, J.F. Elslander (un altre referent de la renovació pedagògica), M. Petit, P.Kropotkin, o la mateixa Clémence Jacquinet, antiga alumna de Ferrer i professora de l’Escola.

El projecte de Ferrer té el decidit suport d’algunes persones amb les quals l’uneix la relació personal, com la professora abans esmentada, i dels sectors humanament i ideològicament més propers als objectius i als mètodes de l’Escola Moderna. No és estrany, doncs, que en la seva Junta promotora ens trobem amb persones com Cristóbal Litrán, que seria secretari personal de Ferrer, Roger Columbié, dirigent del Centre Republicà Històric de Barcelona, Anselmo Lorenzo, pedagog actiu, director de publicacions de l’Editorial de l’Escola i destacat representant del corrent llibertari del moviment obrer, i Eudald Canibell, amb qui aquest mateix corrent llibertari entronca amb el catalanisme federalista, i figura eminent del món associatiu barceloní (és fundador, per exemple, del Centre Excursionista de Catalunya i de l’Institut Català de les Arts del Llibre, entre d’altres). Tots ells, a més, fraternalment vinculats amb el promotor de l’Escola pel fet de pertànyer a la francmaçoneria, en la qual Ferrer i Guàrdia s’havia iniciat el 1883.

Els lamentables esdeveniments de 1906 –atemptat contra Alfons XIII– en què es veu involucrat un professor de l’Escola, portaran a la clausura del centre. Ferrer i Guàrdia, empresonat i posteriorment absolt, no deixarà, però, de mantenir viu l’ideal pedagògic i serà escollit president del Comitè directiu de la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància, organisme de promoció de les dinàmiques educatives inspirades en l’Escola Moderna. Són remarcables els seus òrgans d’expressió, les revistes L’Ecole Renovée, publicada a Brussel·les i a Amsterdam i Scuola Laica, a Roma.

L’empelt de l’Escola i del projecte ferrerià arrelarà, a part, en diverses escoles laiques i racionalistes que s’inspiren també en l’Escola Moderna i que aniran sorgint per la resta de Catalunya –el Poble Sec, Sabadell, Badalona, Vilanova…–, la resta d’Espanya i fins i tot l’Amèrica Llatina.

La mort injusta de Ferrer i Guàrdia com a conseqüència dels fets de la Setmana Tràgica de 1909, en què el fundador de l’Escola Moderna no tenia cap mena de responsabilitat, no trenca la influència que el projecte té en el món de la renovació pedagògica al llarg del primer terç del segle XX i que arriba fins a la II República.

A l’actualitat, en un temps marcat per la necessitat de generar actituds d’obertura intel·lectual i de raonament crític que ens facin capaços de destriar la informació sense manipulacions, i de respondre als reptes suscitats per la transformació tecnològica i social que ens du cap a l’anomenada era de la comunicació, és imprescindible saber posar els processos d’accés i de transmissió del coneixement al servei del progrés ètic de la humanitat. Una formació d’aquesta mena, que mai no s’acaba, és la que pot proporcionar un ensenyament laic i racionalista, constituït en una de les eines imprescindibles per a construir una societat d’homes i dones no mediatitzats i capaços de dirigir els seus propis destins, és a dir, d’esdevenir més lliures i feliços.

El projecte essencial de l’Escola Moderna té, en aquest sentit, força i vigor.

El conjunt dels seus propòsits essencials poden veure’s perfectament reflectits en allò que publicava Anselmo Lorenzo a la revista barcelonina Natura, l’octubre de 1903:

“…Dirigirse, con la abnegación del apóstol y la pasión del revolucionario, a la enseñanza integral que ofrezca a la infantil inteligencia y a la del adulto preocupado o analfabeto la verdad conocida en toda su espléndida y sencilla majestad, como se presenta en la naturaleza, de la cual es fidelísima representación, es obra eminentemente salvadora; es esterilizar de raíz la semilla de la desigualdad y sentar como fundamento inconmovible la justicia en las relaciones humanas,

Esa es una laudable intención.”.