Resulta difícil adjectivar l’atemptat d’avui contra la redacció de Charlie Hebdo. En moments com aquests la poca vena literària que tinc s’esfuma; d’altra banda, estic segur que ja hi haurà qui glosarà els fets amb millor estil que el meu.
També resulta complicat establir una mínima distància cap a uns fets tan greus i tan recents. Però sens dubte el dia d’avui quedarà marcat per sempre en la història de la llibertat d’expressió. I és probable que provoqui canvis importants. En la percepció social del terrorisme islamista i de la llibertat de premsa, en les estratègies institucionals de seguretat, en el paper de l’islam a Europa… I depèn de nosaltres que aquests canvis siguin a millor.
Avui ja s’han dit moltes coses i els propers dies encara se’n diran més. Amb un post precipitat com aquest és impossible abraçar-ho tot, però hi ha algunes idees fonamentals que m’agradaria clarificar.
- Sense llibertat d’expressió no és possible cap més llibertat.
- Defensar la llibertat d’expressió passa per defensar la capacitat d’altres persones de dir coses amb les que no estem d’acord o que directament ens semblen aberrants.
- Defensar la llibertat d’expressió és atrevir-nos a dir coses que sabem que no agradaran a tothom. Potser a ningú.
- Els atacs a la llibertat d’expressió provenen de qualsevol font de poder, perquè el poder està en conflicte permanent amb la llibertat.
- Les religions són mecanismes de poder d’una altíssima eficàcia. Per molt estrambòtics o irracionals que ens semblin els seus postulats, mai hem de subestimar la seva capacitat aglutinadora, segregadora i mobilitzadora.
- Això no vol dir que les religions siguin les úniques fonts de poder irracional. El sotmetiment de la voluntat lliure de les persones es concreta per moltes vies.
- El dispositiu institucional més eficaç per a evitar els monopolis morals d’origen religiós i articular la convivència entre persones de diferents creences i filosofies de vida és la laïcitat.
- La laïcitat no és la solució màgica a totes les intoleràncies i exclusions. S’ha d’articular amb d’altres dispositius i estratègies: pedagògiques, jurídiques, culturals, polítiques i socials.
- Si la democràcia minva i es destrueix la justícia social, l’odi buscarà qualsevol forma per a expressar-se.
- El que hem vist avui és odi expressat en forma de creença religiosa.
- Cap religió és incompatible amb la democràcia. Cap democràcia és incompatible amb una religió concreta. Islam i democràcia són compatibles.
- El món islàmic sofreix una guerra duríssima des de fa anys, en gran part atiada des de les democràcies occidentals. És una guerra que té un front intern i un front extern, i de vegades la guerra es manifesta aprop nostre. Però la immensa majoria de víctimes són els propis musulmans, molts d’ells pel fet de voler viure en pau.
- Seria una victòria dels fanàtics si ara comencéssim a establir diferències en funció de la religió de cadascú. És el que volen, la guerra dels déus.
- Davant la guerra dels déus hem de construir la pau de la humanitat.
- La pau de la humanitat passa per reconèixer a tothom la llibertat d’expressar els seus pensaments.
- Perquè sense llibertat d’expressió no és possible cap més llibertat.
Espero que aquest petit escrit serveixi d’homenatge a les víctimes del fanatisme, d’escalf a qui les estimava, i de coratge a tothom que desitgi viure en pau.
#JeSuisCharlie
Joffre Villanueva
http://perspectivalaica.wordpress.com/2015/01/07/jesuischarlie/
Comentaris recents