Atès que m’he comportat com a ciutadà laic tota la meva vida, no veig perquè hauria de deixar prendre a l’islam el relleu del catolicisme.

Un creient cerca el sentit de la vida, per tant, el bé i el mal, fora d’ell mateix apel·lant a Déu. D’aquesta manera s’oposa a l’emancipació de l’home i de la societat en lloc d’impulsar-la.

A aquells que creuen que les reaccions anticlericals dels laics són exagerades, responc que, a Flandes, els laics han combatut, primer de tot, l’església catòlica i els seus satèl·lits (és a dir, partits, sindicats i patronals cristians) perquè frenaven l’emancipació del ciutadà i de la societat. A més, l’actitud de la xarxa catòlica ha estat criticada per altres corrents del pensament. De fet, l’emancipació política, social i econòmica de la societat flamenca ha anat paral·lela amb la pèrdua d’influència del món catòlic.

El combat anticlerical és, doncs, un debat contra tot tipus de paternalisme, de repressió, d’obscurantisme i de censura i és, per tant, una lluita contra qualsevol estructura que freni l’emancipació i l’autodeterminació. I la laïcitat defensa l’emancipació i la democratització a tres nivells: l’individu, les relacions entre individus i les relacions entre grups.

L’emancipació de l’individu es simbolitza amb la llibertat de consciència, de la qual el lliurepensament i el dret d’associació en són elements constitutius; la laïcitat afavoreix la democratització entre individus. Així per exemple, denuncia la discriminació entre rics i pobres, homes i dones, creients i ateus. És per això que, a Flandes, la laïcitat és partidària de l’escola on tots els infants puguin desenvolupar-se i siguin considerats iguals. Finalment, la laïcitat es dedica a la democratització de les relacions intercomunitàries, és a dir, entre grups i estructures, com ara l’abolició de castes i la segregació racial. La laïcitat diu “no” als murs de Berlín.

La laïcitat és pacífica. Per restringir la llei de la jungla, també està a favor d’una legislació sòlida, ja que la norma protegeix contra els depredadors.

L’Estat laic té per missió garantir a cadascú la possibilitat de jugar el seu paper de ciutadà il·lustrat, per tal de realitzar la llibertat, la igualtat i la fraternitat. L’Estat laic no pot aplicar criteris discriminatoris, com ara la divisió dels ciutadans a partir del seu origen social o de la seva convicció religiosa. L’Estat laic no pot instaurar, tampoc, un tracte privilegiat basat, per exemple, en l’especificitat cultural o ètnica. L’Estat laic apel·la a cada ciutadà com a individu (per la seva consciència) i a la voluntat comuna de tots els ciutadans (per eleccions i per llei) per bastir i respectar l’estat de dret i la democràcia. Citem Jean-Pierre Chevènement que diu que l’Estat laic es basa en “la raó comuna de tots els homes”. D’altra banda, mutatis mutandis, l’Estat laic no pot permetre que els seus ciutadans formin ghettos.

Tot individu que segueix aquests principis té accés a la ciutadania. Aquest doble rebuig del ghetto -l’Estat laic no el pot instaurar, ni tolerar la seva instal·lació per part d’altres- molesta els qui prefereixen viure la seva vida dogmàtica i la seva superioritat en les portes tancades de la seva pròpia comunitat. Tradicionalment han estat els catòlics i els jueus; des de fa poc, també els musulmans.

Malgrat això, l’opció laica ofereix moltes oportunitats als nostres conciutadans musulmans. Primer, l’Estat laic només practica els criteris que promulga: com que l’Estat laic no pot dividir els ciutadans segons criteris ètnics, dogmàtics, discriminatoris o repressius, els ciutadans musulmans no poden ser discriminats per raó de la seva religió, llengua o cultura.

Evidentment, els ciutadans musulmans no poden utilitzar la seva religió, costums i cultura com a coartada per aillar-se, ni per obtenir tractes preferents, ni per dirigir la societat.

Aquesta és la veritable significació de la separació entre l’església i l’estat: la religió no pot ni orientar ni dirigir el debat públic, perquè es basa en dogmes i, sobretot, en dogmes de la revelació de Déu, en lloc del lliure examen i del debat públic.

Segona oportunitat: la llibertat de consciència garanteix la coexistència pacífica de les religions com ho ha constatat Régis Debray respecte al lloc del fet religiós a l’escola pública en el seu informe al ministre francès d’educació.

Fa tres, quatre segles, a Occident es posava en marxa un moviment que englobava tota la societat i que tenía per objectiu l’alliberament de l’home i de la societat. Aquest moviment no s’ha aturat des d’aleshores. Els adversaris principals eren dirigents seculars, però sobretot religiosos. La Revolució francesa en va fer una síntesi ben coneguda: llibertat, igualtat, fraternitat. Les relacions complexes entre aquests tres principis, les seves correccions i complements mutus, defineixen el perfil de la nostra societat. Els principis històrics de l’humanisme i de la laïcitat han passat al domini públic, també gràcies a les evolucions liberals paral·leles en les esferes socioeconòmiques i educatives, per exemple.

Això no vol dir que Flandes sigui un estat laic. Però havent estat rebutjat l’obstacle principal per a l’emancipació, el catolicisme, els laics no poden admetre que d’altres ciutadans prediquin una contrareforma que donaria prioritat a la revelació divina, al dogma i a la dictadura -per a l’orientació religiosa de la nostra societat- en detriment del lliure examen, el debat públic i l’estat laic.

Estic preparat per trobar l’Altre, però això implica un altre sense camuflatge, ni privilegis, prejudicis o religió.

(*) Director de comunicació de Hogeschool Gent (Bèlgica). Antic periodista free-lance per a publicacions flamenques com De Morgen, Knack ; excap de premsa ministerial.